L’oferta televisiva avui és molt àmplia. Però la televisió actualment és una mostra real dels valors de la societat?
En el moment d’escriure aquestes ratlles les xarxes van plenes d’Astral, el documental del programa Salvados sobre la dantesca situació del rescat de refugiats a la Mediterrània. Una persona a una ràdio catalana es queixava que un 30 Minuts sobre Alep (Síria) de Televisió de Catalunya i aquest documental de La Sexta coincidissin a la graella, amb les poques oportunitats que hi ha per tenir programes així al prime time (hores de màxima audiència).
Tenir en una hora de publicitat cara programes informatius compromesos, de bona factura artística i divulgació responsable és una raresa, que compleixen les televisions públiques (per exemple, El viatge de l’Unai, emès a TV3 dies abans d’Astral), o bé les privades, sempre amb el suport d’unes bones xifres d’audiència (com és el cas del programa de Jordi Évole). La televisió continua essent un gran canalitzador de valors comuns i cultura compartida, malgrat una difícil gestió econòmica i una falta de control de determinades cadenes.
En primer lloc, tenim bons exemples d’informació responsable, almenys en el cas de la televisió més propera. Els informatius de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) són els més vistos i també els més plurals. És veritat que no sempre ens expliquen la mateixa versió que veiem a les privades estatals però aquest és un valor afegit en la concurrència de mitjans: que l’espectador contrasti i tingui oportunitats per validar o no els continguts.
Respecte dels valors que pot fomentar la televisió, hem viscut unes dècades en què les famílies monoparentals, la immigració, el divorci, l’avortament, o la sexua-litat dels més grans presentats en trames de ficció televisiva han ajudat a fomentar la tolerància i a retratar-nos com a socie-tat. Si una protagonista d’un serial amb gran audiència es tractava de càncer de mama, les dones acceptaven millor fer-se mamografies, posem per cas. Les recerques en comunicació han abordat com a estudi molts d’aquests casos.
Fer bones sèries o televisió de qualitat és car. Fer televisió de qualitat té costos de producció milionaris i per més que les televisions tinguin un encàrrec de divulgació i compromís social en la seva funció pública, el cert és que costen de gestionar. Els processos de fusió de cadenes o la difícil situació econòmica de la CCMA són producte de l’existència de massa cadenes, menys publicitat per als mitjans tradicionals i un nou tipus de consum que passa per suports diferents, com ara les descàrregues o les sèries web.
Els continguts d’entreteniment també poden fomentar valors com ara la competència sana i la superació, però en el sac de l’entreteniment també hi trobem massa “telebrossa”, programes on es denigra les persones, s’abonen els comportaments fingits, es conculca la intimitat, es violen les normes de diàleg i es difama. I no són només realities o programes on dones es barallen per un marit, sinó tertúlies de cadenes mimades pel govern de l’Estat i vendes enganyoses, entre d’altres.
Si busquem les denúncies del Consell de l’Audiovisual (CAC) en els darrers temps, no hi trobem tanta televisió sinó que el major problema és el maremàgnum de pàgines web i canals de Youtube que ensinistren en la violència masclista o tenen pornografia infantil. El CAC fins i tot ha denunciat davant la Fiscalia blocs masclistes i ha fet retirar videos de Youtube.
Una de les demandes socials que es fa a la televisió és la conciliació horària. Aquells que defensen que cal prendre mesures perquè els nens dormin més, per conciliar la vida laboral i familiar i no fer àpats tan tard, necessiten que la televisió, amb horaris de prime time que són els més tardans d’Europa, hi col·labori. Pel·lícules d’èxit que acaben més enllà de la mitjanit; partits de futbol que també la poden superar, programes de gran audiència que arrosseguen molta gent a un mal descans. És clar que a ningú l’obliguen a tenir un electrodomèstic en marxa però el consum familiar passa en gran part per la televisió i aquesta reflecteix els ritmes horaris de la societat.
En un moment en què un dels problemes socials és la formació d’una identitat comuna, lluny dels grans programes integradors de fa dècades (Església, escola, família tradicional, servei militar…), la televisió encarna valors comuns, cada cop més plurals. Pocs mitjans són tan massius com ella, i això la carrega de responsabilitat i de reptes. Massa vegades la televisió no és cultura, però encara tenim l’oportunitat de gaudir d’una part de programes que volen contribuir a valors de solidaritat i pluralisme, malgrat la tirania de les audiències i les arques més buides de les cadenes.
