Francesc Torralba: “El ressentiment és un obstacle fonamental per a la pau”

Francesc Torralba és doctor en Filosofia i catedràtic de la Universitat Ramon Llull. En aquesta entrevista, ens parla de l’origen i de les conseqüències dels ressentiments i ens alerta de com aquests es transmeten de generació en generació.

Som uns ressentits? 

Hi ha molt ressentiment amagat i això es detecta. El que un porta dins ho fa sortir cap a fora. Encara que intentem reprimir-ho, censurar-ho…, hi ha molt ressentiment amagat que tard o d’hora surt. I això li pot passar a tothom.

Per tant, sí que som uns ressentits? 

Jo no diria que tots som un ressentits, però sí que hi ha molt sentiment amagat, mal digerit i que tard o d’hora surt per alguna escletxa. 

Com podem definir el ressentiment? 

Es podria definir com a una emoció molt tòxica. Estar ressentit no li agrada a ningú. Tampoc ens agrada sentir-nos culpables, sentir ira o odi. Són emocions tòxiques que experimentem en un moment o altre. 

I doncs, per què hi ha persones que experimenten aquesta emoció tan tòxica? Com neix el ressentiment?

El que és evident és que no és una casualitat, ni és fruit de l’atzar. És a dir, un individu ressentit no ho és perquè sí, sinó que hi ha unes causes. Hi ha dos autors que a mi m’han ajudat molt a entendre-ho: Nietzsche i Max Scheler. Nietzsche descriu molt a fons el ressentiment en una obra que és La genealogía de la moral on hi dedica moltes pàgines. Scheler fa una cosa similar en la seva obra El ressentiment en la moral. Els dos donen algunes claus.  En primer lloc el ressentiment neix d’haver patit una ofensa. Em van maltractar, enganyar, violar, trair… hi ha una ferida en el passat que, cada cop que la recordo, ho torno a ressentir.

És a dir, ens retroalimentem constantment del nostre propi ressentiment? 

Exacte. Scheler ho descriu com una mena d’enverinament de l’ànima, perquè a mesura que ho recordes, et vas enverinant. Per tant ha quedat a dins, ho vas recordant, et va emmetzinant i no ho has alliberat. A mesura que et vas fent gran, la ferida et queda dins, i acaba sortint quan menys t’ho esperes.

I com surt? 

Doncs parlant malament d’aquell que et va ferir, o d’aquell col·legi on vas anar… Poden haver passat vint o trenta anys i encara hi tens aquell regust, aquella amargor. Sense ferida no hi ha ressentiment. 

I què podem fer davant d’això? 

Tenim un mecanisme, que és el perdó; però és complex. Una persona ressentida, està ferida i potser no està disposada a perdonar. Però també és cert que qui ho pateix, carrega un pes molt feixuc. Després hi ha un altre element i és que el ressentiment neix d’una banda d’una ferida, però també neix d’un greuge comparatiu. A tu et van comprar el tren i a mi no. Tu vas poder estudiar i jo em vaig haver de posar a treballar als catorze anys… És a dir, no hi ha hagut un tracte equitatiu. Això a les famílies passa. Aquest greuge comparatiu fa que et quedi la sensació de no haver estat tractat amb equitat. Les comparacions son odioses. I l’esperit comparatiu ens duu a estar ressentits.

“Les xarxes socials són autèntiques fàbriques de ressentiment. No llegim els qui no són de la nostra corda, fem lectures endogàmiques i hermètiques”

I aquest ressentiment contra qui és? 

Doncs contra qui va distribuir malament el tracte. Podem dir que també neix de la sensació de no haver estat reconegut, comptat, valorat… i això explica i fa aflorar moltes coses. Per exemple, en el feminisme hi ha molt ressentiment. Durant anys a les dones han estat retingudes a casa, no se’ls ha donat possiblitats d’estudiar, ni de dirigir empreses, ni d’estar en el món de l’esport i hi ha un ressentiment contra els homes, perquè històricament les hem menytingudes. Si llegeixes Simone de Beauvoir a El segon sexe, hi ha llocs on aflora aquest ressentiment contra el mascle. I és lògic. El mateix passa amb aquell que,  pel color de la seva pell, no el van deixar progressar socialment. 

I aquest ressentiment pot generar quelcom positiu? 

En efecte! El ressentiment pot dur a una solució violenta o a una voluntat de ferir a qui ens ha ferit, però també pot reelaborar-se i pot dur a la recerca de justícia. Moltes revolucions tenen lloc per aquesta raó. Ara bé, quan el què hi ha és una revolta violenta que anhela un ajustament de comptes, això no crea una situació nova i harmònica, ja que qui és atacat genera un nou ressentiment. Això duu a un espiral que Martin Luther King i Gandhi el van veure molt bé i que diu que aquest ressentiment molt sovint es transmet de pares a fills. 

Per tant, hi ha una transmissió intergeneracional dels ressentiments. 

Aquí ens ha passat això amb la Guerra Civil, on encara ara hi ha famílies enfrontades pel què van fer els seus avis. I això fa que paguin justos per pecadors. 

Podem dir que vivim en una societat ressentida? 

Sí! I moltes vegades ressentida per transmissió. Quan jo vaig a Amèrica Llatina a fer una xerrada em titllen d’espanyol, “que vam explotar-los, espoliar-los i maltractar-los”. Jo els dic que no hi era en aquell moment i ells ho saben, però el ressentiment segueix ben viu. El mateix passa entre jueus i alemanys, entre catòlics i protestants a Irlanda del Nord o entre els mateixos catalans. Tot plegat fa molt difícil crear situacions noves perquè això es transmet i encara que tu no hagis estat ferit, no et pots relacionar amb aquests col·lectius perquè està mal vist. Ets un traïdor. 

Com es pot sortir d’aquest cercle viciós per trobar la pau interior? 

El mecanisme, com expressa Scheler, es basa en dos processos. D’una banda, el botxí (el qui ha causat l’ofensa) ha de reconèixer-ho i penedir-se’n. Per altra banda, el ressentit, qui tampoc ho viu bé,  ha de tenir l’audàcia de concedir el perdó. Això és molt fàcil de dir, però no de fer. Vaig estar en una taula rodona amb un supervivent de Mauthausen i a propòsit del perdó un home va dir: “Jo no puc oblidar, ni perdonar”. Ho entenc, perquè en funció del mal que t’han causat i com això ha ferit la teva biografia, es fa molt complicat. Ara bé, hi ha persones que havent patit més, han perdonat. I això és totalment alliberador per al ressentit.

En aquest sentit, ens manca humilitat? 

Aquest és l’únc mecanisme que tenim. Hi ha qui creu que la venjança és la solució, però això no és cert, ja que la venjança generarà un nou ressentiment. I aquest espiral va creixent de dimensions. La grandesa rau en implorar el perdó i que el ressentit te’l doni. I per això, cal temps, molta força de voluntat i una bona dosi d’humilitat.

Nietzsche deia que el ressentiment combinava dues pulsions, la d’allò aparent i la d’allò cert. Anem engreixant una nimietat fins a crear un monstre? 

Sí. A més, hi ha figures que atien el teu foc interior. Hi ha persones de l’entorn que constantment et van recordant el greuge sofert. Figures que evoquen el record, o els propis mitjans de comunicació… cosa que fa que enlloc de curar ferides, les reactivis. 

S’utilitza el ressentiment des del poder? 

S’usa per posar-te a la contra d’un determinat col·lectiu i fer-lo responsable de tots els mals. Això és la teoria del boc expiatori. Tenim problemes com a societat i cal trobar un responsable, que sempre són “els altres”. I això fa que tots estiguem a la contra dels altres. Al poder li interessa que els problemes com l’atur, el masclisme, la violència… sempre siguin culpa d’uns altres. I amb els òrgans de propaganda t’orienten cap aquí. Hitler utilitzava la ràdio i el cinema per generar aquest sentiment en contra dels jueus.

Per tant, hi ha interès polític i institucional en crear ressentiment.  

Totalment. Per exemple, una escriptora jueva com Edith Stein explica com era la vida d’un jueu. El seu objectiu era trencar l’esperpent que es difonia des de la propaganda nazi. 

Això ens va passar a Catalunya el 2017? 

Sí. I quan veig pintades per Catalunya que clamen “Ni oblit, ni perdó”, no m’agrada. L’oblit és terrible, perquè qui oblida perd la identitat, però com podem no oblidar i no caure en el ressentiment? Nosaltres som éssers emocionals i no parlem prou de la intel·ligència emocional. La nostra memòria ens evoca emocions: nostàlgia, melangia, ràbia… si recordem que l’1-O ens van apallissar, com ho podem recordar de manera alegre? No es pot. Això genera moltes emocions. Una d’elles pot ser el ressentiment. No hem d’oblidar, però tampoc hem d’actuar per ressentiment, perquè ens fa mal. Hem d’actuar per la pau i la justícia. 

“Per superar el ressentiment tenim un mecanisme, que és el perdó; però és complex. Una persona ressentida, està ferida i potser no està disposada a perdonar”

Hi ha una cultura del ressentiment? 

Segons Nietzsche, el ressentiment crea cultura. Quan llegeixes articles i obres, en moltes ocasions t’adones que qui ho ha escrit està ressentit. Però no podem generalitzar. 

En el conflicte entre Rússia i Ucraïna… també hi ha ressentiments.

Sí, és un conflicte que neix d’un ressentiment històric, però que a la vegada genera uns ressentiments que seran molt difícils d’esborrar. Ja no és només la destrossa material. Sinó que hi ha un ressentiment contra els qui han alterat i envaït substancialment la teva vida. És el mateix que va passar a Txetxènia. Quan els russos van entrar -hi van matar i violar un munt de dones. I què va passar? Que una dona txetxena va entrar un dia en un teatre de Moscou i es va immolar. Aquesta noia no hagués fet això si no hagués vist el que els soldats van fer a la seva mare i la seva germana. Tot neix del ressentiment.

En el terrorisme hi ha ressentiment?   

Quan van caure les Torres Bessones, hi havia molts llocs del món on ho celebraven. Nosaltres des d’Occident no ho podíem entendre. Però en altres parts del món allò era justícia poètica contra uns EUA que no paraven d’envair i explotar els seus territoris. Per tant, en el terrorisme global hi ha un fort ressentiment que fa de motor. 

Hi ha, doncs, raons objectives per al ressentiment? 

Per descomptat. A vegades es crea el ressentiment artificialment per tal de cercar un boc expiatori, però pot ser que a tu t’hagin fet realment mal i que ara et sentis ferit. Però tot i les raons objectives que li puguis trobar, l’estat que et genera és molt negatiu. Es viu molt malament estant ressentit. D’altra banda el qui ha ferit, també pot ser que visqui ple de remordiments. Aquest pot provar de demanar perdó, però ha d’estar preparat perquè potser no li donen. De tota manera, vull pensar que la reconciliació sempre és possible. 

Les converses que es generen en entorns com les xarxes socials alimenten els ressentiments i en generen de nous? 

Les xarxes socials són autèntiques fàbriques de ressentiments. Perquè, a més, fem molta trampa. Mai llegim els qui no són de la nostra corda. Són lectures endogàmiques i hermètiques. I això només fa que alimentar els blocs i les postures polaritzades. Ens costa molt llegir aquell qui desarticula o desmunta els nostre pressupòsits. El mateix passa amb els mitjans de comunicació. Tot plegat, només ens fa augmentar la nostra animadversió cap a l’altre. 

I com ho podem combatre? 

Jo m’he passat la vida llegint sobre autors ateus i no ho sóc. Però he llegit molt Nietzsche, Marx, Freud… el que és interessant és llegir aquell que no pensa com tu,  veure quins són els seus arguments. Això a les xarxes és ciència ficció. Allà la gent es retroalimenta amb la mateixa idea i discurs únic. El qui té un discurs diferent no ens interessa. Les xarxes són fàbriques de ressentiments i d’atonyinament sense pietat. 

Quin discurs cal articular per a tota aquesta gent que se sent desencantada?

Potser no cal ser un il·lús, només cal ser una mica realista. La resposta als neorrancis no és una qüestió utòpica, sinó d’un realisme clarivident. Segurament les coses es podrien expressar d’una altra manera, més en positiu. Tot i que el discurs dels nostàlgics tampoc és especialment feliç o inspirador. També tenen una visió derrotista.

Ens manca per tant diàleg, comunicació, parlar cara a cara? 

Absolutament! En l’era del tuit ens manca la conversa. Perquè quan converses amb algú vol dir que estàs disposat a seguir el seu fil argumental, que estàs disposat a admetre que hi ha altres concepcions i això et farà variar també el teu punt de vista. Ara el problema és el temps. No hi ha temps. El tuit és la societat de la velocitat i una conversa demana temps. Demana argumentar, escoltar, posar el dit a la llaga i de temps no en tenim! 

I amb la velocitat i la manca d’atenció generem ressentiments?

Allò que per tu no és rellevant, potser per l’altre ho és molt i si no li reconeixes queda allà. Queda una ferida emocional que es va reelaborant i que sortirà al cap d’un temps en forma de retret. 

Hi haurà persones més susceptibles i sensibles al ressentiment. Aquestes persones seran sempre més infelices? 

Exactament. Per això el ressentiment és un obstacle fonamental per a la pau. No només entre pobles, cultures i societats, sinó també per a la pau interior. Quan estàs ressentit veus l’altre com l’enemic, el traïdor, l’infidel i no hi ha una relació. Per això hi ha reunions familiars molt difícils. Ens cal fer l’acte de renovació plena. De fer tabula rasa. Tal i com diu Paul Ricoeur, una societat ha d’aprendre a posar distància. Li va bé oblidar certes coses, però a la vegada, també recordar perquè no tornin a passar. S’ha d’alternar l’oblit i el record. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.