Tal com denuncia el biòleg, catedràtic d’Ecologia de la Universitat de Barcelona i president de l’Institut d’Estudis Catalans, Joandomènec Ros, a l’assaig Més de quaranta senyals (Pagès Editors), quan sembla que la societat n’és més conscient, quan ja ens hem mig acostumat a reciclar les deixalles, a estalviar els recursos, a respectar la natura, “els missatges mediàtics són cada cop més deixatats, més banals, més propis del show business que de l’aula docent. I les protestes d’ecologistes i conservacionistes, més toves, i la política ambiental de les administracions més possibilista i menys valenta”.
Del canvi climàtic se’n parla massa poc. Pràcticament, només la cimera anual sobre el clima es fa un forat a l’agenda per parlar de medi ambient, ecologia, canvi climàtic, biodiversitat, sostenibilitat, contaminació, efecte hivernacle…
Que de les cimeres anuals sobre el clima en surten compromisos fràgils i gens urgents és cosa sabuda, i que la de novembre d’aquest any a Bonn, la denominada COP23, es presentava amb uns horitzons discrets i s’ha tancat exclusivament amb bones intencions, també. Però aquestes cites globals avalades per Nacions Unides no s’han de menysprear perquè exerceixen de consciència ecològica del planeta i dels humans que l’habitem.
Alerten sense histrionisme de l’augment de les concentracions de diòxid de carboni (CO2) a l’atmosfera o de la pujada incessant del nivell del mar. I avaluen fórmules per assegurar el modest objectiu de l’Acord de París, segellat el 12 de desembre de 2015: evitar que a finals de segle la temperatura del planeta hagi pujat 2° de mitjana.
Tant a Donald Trump, que s’ha endut les crítiques més furibundes per la retirada dels EUA del pacte contra el canvi climàtic firmat a París, com als altres dirigents que sí que el subscriuen, els convindria escoltar més veus com la de Joandomènec Ros. Actuarien amb més determinació. La forta sotragada de la crisi econòmica ha estat l’excusa perfecta per tapar la problemàtica ambiental. Ara, que ja fa dies que hem tocat fons, és inconcebible que se segueixin regatejant els recursos requerits per redreçar-la.
De ser una espècie biològica més de la cadena de transformacions energètiques que va del Sol a les plantes i als animals, l’home – remarca Ros — ha passat a controlar molts processos naturals a través de l’ús d’energia externa basada en combustibles fòssils d’existència limitada. Aquest model té forçosament “data de caducitat”. De fet, l’ús “imprudent” d’aquest poder ens ha portat la contaminació local i el canvi climàtic global. “L’èxit assolit ens ha fet creure que com a espècie estàvem au dessus de la melée. Res més erroni”, sentencia amb cruesa.
Convindria – preconitza – que ens fessin veure que no som l’espècie escollida, que “no som el súmmum de la creació”. I prescriu humilitat, molta humilitat, perquè el flux de l’energia que fa anar la biosfera, que majoritàriament prové del Sol, és el mateix que travessa altres planetes que no en tenen. Lògicament -sosté-, la vida és impossible sense aquest flux energètic però la seva existència no implica la presència de vida, de la mateixa manera que l’existència de vida no implica la d’éssers intel·ligents. La humana és, per tant, una espècie més de la biosfera, “sorgida casualment, que no causalment”, conclou amb la precisió de l’estudiós que és. Paraules sàvies, que em permeto subratllar, aprofitant que se’n parla, encara que sigui una vegada a l’any.
Joan Catà és periodista / @Joan_Cata
L’article es oportú, no segueix l’alçàveu fàcil que ens brinda el histrionisme del president americà sinó que critica el parlar per parlar de l’evolució climàtica en la COP23, i també molt encertat en el fet de casar el dit canvi climàtic amb l’humiliat necessària per part nostre de saber on som, ja que, com recull Catà “els missatges mediàtics són cada cop més deixatats, més banals, més propis del show business que de l’aula docent”.
Jo convido, per reafirmar la falta de humilitat, a fer l’abstracció del escenari resultant en que la vida, la humana i altres, de cop, desapareix de la Terra. L’Univers segur que ni s’immutaria, ni la Terra canviaria de mides ni d’òrbita, ni el Sol ni les estrelles deixarien de seguir les lleis de la física. Seria la catastròfica demostració per veure que el humans estem “au dessous de la melée”.