No hi ha un camí cap a la pau, la pau és el camí. Això es pot dir dels valors en conjunt, ja que conformen l’entramat moralracional humà. No en va, l’imperatiu categòric de Kant posa l’accent en la intenció, en la bona voluntat que segueix el camí que mostra la raó (facultat humana de coneixement), quan presenta normes d’actuació que poden ser aplicades universalment.
La pau fa pensar immediatament en la guerra, la destrucció i la mort, com a la seva negació més evident. Ara bé, les societats humanes i les cultures viuen permanentment en canvi i evolució i, per tant, sovintegen els conflictes. Si no hi ha formes degestió racional i justa del conflicte, la pau en surt erosionada. Així, expressions com ara “imposar la pau”, comporten un contrasentit de fons: Mai la pau pot ser producte d’una opressió, oberta o soterrada, perquè l’opressió és insatisfacció i injustícia. La pau genuïna reposa en la percepció de justícia, d’haver trobat una sortida raonada i acceptable per a les parts que faci el canvi suportable. Kant ho assenyala en La pau perpètua, el precedent teòric de tota organització tipus Societat de Nacions / Nacions Unides, per cert, mai duta ben bé a terme. Si un equilibri no és valorat com a just, la lluita o la violència -i la negació de la raó-està servida. La cultura per a la pau s’ha vist enriquida amb la desobediència civil, com a forma de lluita racional, però moralment digna i acceptable. En l’educació per a la pau hi ha un lloc per a la lluita no-violenta, perquè compatibilitza, per camins incruentes i civilitzats, el dret i la capacitat de rebel·lar-se amb la regulació de conflictes. Aquí no és balder fer present la degradació humana que significa gaudir amb la violència, ni que sigui fictícia, perquè el joc i realitat virtual violents potser només diverteixen quan la pau com a valor és del tot absent.
