Les societats modernes ens hem construït sota les bases de l’acceleració, l’acumulació i la immediatesa. Ens hem acostumat a aconseguir i acumular béns materials de tota mena de manera immediata i ràpida. I això d’aturar-se, desaccelerar, desprendre’s i renunciar no forma part de la nostra estructura de funcionament i ara sembla que ens resulti impossible desprogramar-nos.
S’ha parlat molt aquest darrer any de la incompetència dels països en la gestió de la pandèmia, de les seves manques de responsabilitat, de confusió administrativa, etc… Però també cal assumir que quan s’ha apel·lat a la responsabilitat personal, que al capdavall és una clau fonamental per a la contenció del virus, el fracàs ha estat també força evident. Els humans sembla que no tinguem espera, ni capacitat de renúncia pensant en un bé major. La nostra mirada és miop, incapaç de veure més enllà de l’aquí i de l’ara. Els governs potser no ho han fet prou bé, però també convé aturar-nos i realitzar una autocrítica personal.
L’economista nord-americà d’origen serbi Branko Milanovic, en un recent article apuntava justament a la impaciència com a possible causa del fracàs estrepitós de les societats occidentals, especialment Estats Units i el Regne Unit, en el control de la pandèmia en comparació amb les societats del sud-est asiàtic, malgrat, certament, s’hi puguin sumar molts altres factors. Quan la pandèmia estava en el seu clímax, els països van imposar confinaments estrictes, a contracor i sota grans pressions, i de seguida que les dades començaven a apuntar una lleugera millora, es van apressar a aixecar les restriccions. I així hem anat funcionant.
A què respon aquesta incapacitat de contenir-nos de manera pacient, constant i sostinguda al llarg del temps? A què es deu aquesta explosió de desmesures a la mínima que s’aixequen algunes restriccions, com les avingudes comercials plenes de gent assedegada per comprar o algunes festes privades multitudinàries ja sigui en espais tancats, com la famosa rave de Llinars, o en places, cases particulars o jardins públics?
Em fa l’efecte que tots aquests comportaments no són més que els símptomes d’una societat que expressa un profund malestar existencial. D’una societat que, com apuntava el sociòleg Zygmunt Bauman, cerca mecanismes de fugida ràpida i d’evasió davant la incapacitat de sostenir la banalitat i buidor de la pròpia realitat.
Una societat que ha fet de la llibertat personal un absolut i ara som incapaços d’admetre qualsevol límit, encara que sigui per aconseguir un bé col·lectiu superior a llarg termini. I aquest és el problema. Que és a llarg termini i això demana sacrifici, esforç i renúncia.
Actituds, malauradament en desús en la nostra societat. I és cert que hi ha multitud de famílies que han quedat devastades econòmica i socialment per les conseqüències de la pandèmia i molts sectors professionals necessiten recuperar-se urgentment, però també és cert que en els països on els governs han pogut donar més ajudes per pal·liar aquests efectes com Alemanya, el Regne Unit o França, els comportaments personals d’incontinència i d’espera han estat igual o pitjors que a Catalunya, on suposadament no hi ha diners.
Em fa l’efecte que el problema és més profund. Em sembla que el problema es troba també en saber trobar un nou sentit en les nostres vides, una nova manera de viure que no estigui fonamentada en el consum, l’acumulació i l’obtenció de l’èxit immediat.
Una manera de viure que trobi goig i sentit a la lentitud i la calma, a la contemplació i l’escolta necessàries per descobrir la infinitat de gestos de tendresa i estima que envolten la banalitat i la rutina de les nostres vides mentre ho anhelem cercant-ho en altres llocs o suplint-ho amb succedanis enganyosos.
