Les metàfores del teu món

“Què diu aquesta moreneta?”, li diu a la meva neboda un veí. La meva neboda de quatre anys és filla de la meva germana i d’un noi d’origen senegalès. La meva germana i jo ens mirem. Moreneta? Si li digués a aquest senyor “vell o arrugat” seria igual que ell: descriptiva i realista, però no us sonaria bé, oi? Què pretén una persona destacant aquests matisos? La meva neboda fa temps que comença a tenir consciència d’aquests tons. Un dia, amb poc més de tres anys, em va dir: “Tieta, jo sóc marró?”. Marró? M’exacerba!

Hipòcrates va néixer a l’illa de Kos, a l’antiga Grècia, al segle V a.C. Es considera el pare de la Medicina i se li atribueix la teoria humoral. Es tracta d’una aproximació cosmològica del cos on els diferents elements aigua, foc, terra i aire s’hi manifesten amb humors: sang, flema, bilis negra i bilis groga. Els humors són una combinació dels elements; per exemple, la sang és calenta (foc) i humida (aigua), la flema és humida (aigua) i freda (aire). Si en aquella època una persona patia mal de cap, febre i malestar general, el metge que el visités posaria atenció en les humitats de la casa, les hores de sol, l’ambient, els vents de la zona. També s’informaria de si la persona pensa “massa”, si tendeix a la melangia, si s’irrita amb facilitat o si té dificultats per dormir. És possible que, si el pacient no fos donat a la reflexió, el metge practiqués una sangria. Segons aquesta visió de la salut-malaltia, el mal de cap era considerat un excés d’humitat (aigua) i, per tant, era necessari extreure-la.

Actualment, cap metge aplicaria la teoria humoral ja que el model actual es basa en la teoria infecciosa, la qual explica que la causa dels símptomes descrits són sempre per agents externs com paràsits, fongs, bactèries, virus i prions. Per tant, un metge del segle XXI ja no posaria l’accent en l’ambient natural de la persona.

Aleshores, jo em pregunto, si després de més de dos mil anys, la visió del procés d’emmalaltir i curació ha canviat tant, com creieu que serà la relació que tindrem amb el cos i els seus símptomes d’aquí a dos mil anys? Podrem tornar a incloure aspectes de tipus psicològics, contextuals o ambientals? O substituirem aquest reduccionisme basat en microorganismes de l’entorn per un reduccionisme genètic?

Avui existeixen les malalties infeccioses de la mateixa manera que en el seu moment van existir els humors i en un futur existirà el que hagi de venir. On vull anar a parar? L’ús que fem del llenguatge, la manera com pensem, els elements de l’entorn en els quals posem atenció, la manera d’actuar i d’interaccionar… Tot això és al que la tradició psicològica s’ha referit com a construccions socials. Concretament, l’eina construccionista bàsica és l’estudi del llenguatge: la forma com es descriu i narra un fet, l’ús d’adverbis i adjectius, com s’estructuren les frases, les estratègies retòriques…. Respecte el cos humà, entendre’l en guerra, quan el sistema immunològic es troba lluitant amb agents externs infecciosos, és només una metàfora? En cas que sigui així, quines implicacions té per a la persona, com es presenta el metge davant del pacient i com se situa la persona davant de la seva pròpia malaltia?

Al capdavall, des d’una perspectiva de les percepcions, es tracta d’un món narratiu a través del qual el món dels homes és un entramat d’històries, en el qual la persona narra als altres i és, a la vegada, narrat. D’aquesta manera, les narracions que hem escoltat dels grans quan som petits fan viable la nostra manera de ser i ens faciliten un sentit de pertinença. Les històries quotidianes tendeixen a enllaçar els éssers humans, el coneixement del món ens fa un de sol amb ell i ens permet constituir una mena d’unitat en la diversitat. Tan de bo parlem més per unir-nos i menys per separar-nos, perquè el llenguatge és una font d’escalf per explorar en aquests temps estranys.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.