Què vol dir ser sostenible o, més ben dit, què és la insostenibilitat? Segons l’ambientòleg Andreu Escrivà estem sotmesos a una confusió alimentada per mites i fal·làcies per la banalització del concepte “sostenibilitat”. L’emergència climàtica hi és i cal actuar per mitigar-la o revertir-la. Però quin és el problema de fons d’aquesta sostenibilitat? Per què creu ell que el model de sostenibilitat actual no funciona?
Acaba de publicar Contra la sostenibilidad (Arpa). El títol del llibre ja és provocador.
Sí, el títol és provocador a propòsit perquè penso que calia impugnar aquesta sostenibilitat que hi ha per tot arreu, però que també està banalitzada, mercantilitzada i sobretot buida de contingut en un moment crític en què estem en una cruïlla. Hi ha una crisi que necessita respostes urgents.
Què és el que ens hem empassat sense qüestionar-nos?
Doncs bàsicament que la sostenibilitat és fer el mateix de sempre, però “una miqueta millor amb una miqueta menys d’impacte ambiental, amb més cura per la natura, per les qüestions socials”… Però aquesta idea no qüestiona el sistema. Aquesta seria la gran mentida que vull denunciar. La sostenibilitat es basa a sostenir i mantenir un sistema inherentment insostenible i, per tant, no l’impugna.
Què pot passar, per exemple si arribem a la neutralitat climàtica? Què pot passar si la concentració de CO₂ es queda estàtica?
Doncs és un gran problema. Efectivament, el que passa amb la neutralitat climàtica és que si l’aconseguíssim emetríem tant com som capaços d’absorbir. I això el que genera és que no baixa la concentració de diòxid de carboni. Ja estem molt per sobre del nivell de seguretat, que són 350 parts per milió. Ara mateix estem a 420 i podem arribar al Tractat Climàtic, cap al 2050, amb una concentració de 550 parts per milió. Això és condemnar Groenlàndia o l’Amazones i també el Mediterrani. La neutralitat climàtica és un pas perquè, evidentment, si anem reduint les emissions, arribarà un punt en el qual la cosa sortirà a compte, però no és una fita, sinó un pas intermedi. El problema és que s’està agafant com un gran objectiu per a d’aquí trenta o quaranta anys, i això és tan estúpid com que un amic et digui que vol deixar de fumar d’aquí a vint anys.
Diu que l’origen d’aquest llibre prové d’una “perversió de la sostenibilitat que surt d’una visió utilitarista i que té molt poca ètica”.
Sí. D’alguna forma, la sostenibilitat, en el moment d’iniciar-se als anys setanta, sí que fa referència a una ètica sostenibilista, com deia Ramon Folch, a un canvi real i profund de valors i de manera de funcionar. Però el que passa és que s’ha banalitzat el terme completament. Sobretot s’ha pervertit, perquè al final la sostenibilitat era buscar la forma de fer les coses de forma diferent per tal d’assegurar-nos un futur més o menys harmònic amb el planeta sense esgotar-ne els recursos. Però ara mateix la sostenibilitat ha passat a significar a veure com mantenim, com sostenim aquest sistema, que és pervers i insostenible. Recordem que la sostenibilitat no només té la pota ambiental sinó que també té la pota econòmica i la social.
Com s’hauria d’entendre el valor de la sostenibilitat perquè realment funcioni?
Cal anar a l’arrel de la sostenibilitat. Pot ser que la paraula ja hagi esgotat el seu recorregut i que calgui buscar-ne una de nova o senzillament no buscar-ne cap, però deixar de fer servir sostenibilitat, perquè remet a qüestions mercantilistes. Aquest significat profund sí que crec que és molt, molt interessant perquè al final remet a una planificació conjunta de la societat, una priorització dels recursos. De fet, al final, quan parlem d’un ús sostenible de recursos estem assumint que no hi ha recursos limitats, que hi ha recursos no renovables, que no hi ha recursos escassos. Bé, doncs prioritzem aquests recursos. Fem que la mirada social sigui justa i, sobretot, democràtica. I això sí que és difícilment comptable per al mercat.
Troba que faria falta un activisme més fort per demanar canvis sistemàtics més eficaços?
Bé, aquesta és una molt bona pregunta. Com activem aquests canvis? Com arribem a més gent? Hi ha una pel·lícula de Woody Allen que m’agrada molt i que es diu Whatever Works (‘Si la cosa funciona’). Soc molt d’aquest parer. És a dir, a cada lloc, a cada territori, a cada persona li funciona una cosa. Hi ha gent que es veu animada a actuar gràcies a l’activisme o que troba un lloc on poder expressar-se i poder sumar col·lectivament. Hi ha altra gent que se sent motivada per qüestions de la feina, de l’associació de veïns… Fa falta més activisme, efectivament, però sobretot fa falta educació ambiental i fa falta més un substrat activista que no pas que quatre o cinc persones facin accions que cridin molt l’atenció, molt visuals o molt arriscades. Això també està bé, però necessitem una inèrcia molt profunda. Ser activista també és parlar del canvi climàtic, quan vas a comprar fruita, quan vas a tallar-te els cabells, quan intentes fer canvis a la feina. No és només protestar al carrer, que també.
Una de les peticions és que s’apliqui la jornada laboral de quatre dies. Quin efecte tindria aquesta mesura per al planeta?
La manca de temps és un dels grans motors de la insostenibilitat. És a dir, la forma com funcionem, sobretot a les ciutats, és molt insostenible. I la manca de temps al final és el que fa que agafis el cotxe en comptes del transport públic, que compris la fruita o la verdura en una safata de plàstic en comptes d’anar a pesar-la a una botiga… Ens cal més temps per dedicar més espai a la cultura, a l’esport, a les connexions humanes. La jornada laboral de quatre dies amb una bona combinació amb el teletreball ha demostrat que és capaç de reduir la despesa energètica. Després, evidentment s’han de veure mecanismes de compensació, de redistribució, perquè els costos no recaiguin sobre els treballadors. És un model de treball que encaixa i que necessitem. Pel que fa al consum energètic i material: com més lentitud, menys consum.
