Defensora dels drets humans yazidita, nascuda a l’Iraq. Va guanyar el Premi Nobel de la Pau i, des de setembre del 2006, és la primera ambaixadora de bona voluntat per la dignitat dels supervivents del tràfic de persones de les Nacions Unides. L’any 2014 va ser segrestada i retinguda per Estat Islàmic. L’any 2017 va publicar la novel·la autobiogràfica ‘Jo seré l’última’. Ha guanyat el Premi Sàkharov per la Llibertat de Consciència i el 37è Premi per la Pau de l’Associació per les Nacions Unides.
Des del 2016 és primera ambaixadora de bona voluntat per la dignitat dels supervivents del tràfic de persones de les Nacions Unides i el 2018 va rebre el Premi Nobel de la Pau. Com li han canviat la vida aquests reconeixements?
No em vaig proposar mai ser una defensora dels drets humans. Aquesta no era la vida que havia somiat per a mi. Però després del genocidi que vaig patir com a yazidita –en què els combatents d’Estat Islàmic van assassinar sis-centes persones, inclosos sis germans i germanastres meus, i a les dones més joves ens van agafar com a esclaves– tot va canviar. No podia deixar que el món oblidés el que els havia passat als meus amics i familiars. Ni tan sols podia sostenir el fet de tirar endavant la meva vida d’estudiant quan noies que coneixia encara estaven segrestades per Estat Islàmic i sotmeses a l’indescriptible horror de la violència sexual. Així que vaig decidir explicar la meva història amb l’esperança que el món actués.
I va funcionar?
La meva experiència com a supervivent i refugiada m’ha permès connectar amb dones i nenes de tot el món que han sofert situacions similars. No obstant això, la meva família és el principal motor de la meva lluita. Va ser destrossada pel genocidi, i cap altra família hauria de suportar això. Faig aquesta feina per a ells.
Quins són els reptes més grans relacionats amb els drets als quals s’enfronten avui els yazidites i altres grups minoritaris a l’Iraq?
Molt abans del genocidi comès per Estat Islàmic, els yazidites i altres minories ja eren discriminades a l’Iraq. Érem pobres, no apareixíem en cap dels llibres oficials sobre el nostre país i molts iraquians ens tractaven amb desconfiança. Com a comunitat etnoreligiosa minoritària, havíem sofert molts atacs. Per desgràcia, actualment, un dels reptes més grans als quals encara s’enfronten els yazidites a l’Iraq, malgrat el genocidi, és que el govern iraquià no ens considera una prioritat. No volen que preservem la nostra cultura i pàtria. Encara hem de lluitar contra molts prejudicis. Una campanya recent de discursos d’odi procedent tant de l’Iraq com del Kurdistan està foragitant els pocs yazidites que queden i ens demostra que encara ens queda molt camí per recórrer.
De les iniciatives o campanyes que ha impulsat per conscienciar sobre les atrocitats comeses per Estat Islàmic, quines destacaria?
Vaig treballar amb la missió alemanya davant les Nacions Unides per aprovar la Resolució 2467 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, que amplia els compromisos per posar fi a la violència sexual en els conflictes. També vaig ajudar a redactar la Resolució 2379 del Consell de Seguretat, que va establir l’Equip de Recerca per Promoure la Responsabilitat dels Crims Comesos per Estat Islàmic. També he estat treballant amb Amal Clooney per defensar un sistema judicial híbrid i així intentar que més soldats d’Estat Islàmic siguin condemnats. I, em complau dir que, mentre aquest treball està en curs, tant Alemanya com els Països Baixos comencen a processar membres d’Estat Islàmic per genocidi. No és poca cosa.
“Les dones han d’estar en el centre de la consolidació de la pau i de la reconstrucció de les societats postconflicte”
Quines mesures creu que cal adoptar per garantir la protecció i el suport dels supervivents de la violència sexual i el tràfic d’éssers humans?
En primer lloc, quan es parla amb els supervivents, els investigadors i periodistes que volen fer entrevistes s’han d’adherir al Codi Murad, que és un marc centrat en ells. En segon lloc, els supervivents dels conflictes relacionats amb la violència sexual i el tràfic ho perden tot i necessiten reparacions significatives. Això significa justícia, suport psicosocial, refugi i diners per reconstruir les seves vides. Fins i tot quan els supervivents escapen dels seus captors o fugen d’una zona de conflicte no estan segurs de seguida. Cal fer molta més feina per protegir els yazidites i altres grups de l’explotació i el perill que corren en els camps de refugiats.
De quina manera la comunitat internacional pot ajudar i donar suport als esforços per proporcionar justícia i rehabilitació als supervivents de les violacions dels drets humans?
Els països occidentals, com Espanya, han de començar a assumir la responsabilitat dels seus ciutadans que van venir al meu país per aniquilar i violar la meva comunitat. Això vol dir perseguir aquests terroristes i les seves suposades esposes. Han passat gairebé nou anys dels genocidi i la justícia ha estat adormida durant massa temps. Durant aquests anys, juntament amb el meu amic i col·lega guanyador del Premi Nobel de la Pau Dennis Mukwege he estat fent campanya a favor de reparacions significatives per als supervivents de la violència sexual relacionada amb el conflicte. Aquestes reparacions són una forma de justícia i la comunitat internacional les hauria de començar a oferir.
Hi ha algun país que pugui servir d’exemple?
Fa poc vaig ser a Ucraïna, on es creu que set mil persones han estat víctimes de violència sexual relacionada amb conflictes. Tant el president, Volodímir Zelenski, com la primera dama, Olena Zelenska, han estat increïblement proactius a l’hora de cuidar als supervivents i allà jo vaig defensar que les reparacions són un pas significatiu i tangible que haurien de fer.
Hi ha algun canvi polític específic o reformes jurídiques que cregui necessàries per abordar les qüestions sistèmiques que contribueixen a les violacions dels drets humans?
Les dones han estat víctimes de la guerra lliurada pels homes des del principi dels temps. Només cal llegir la Ilíada d’Homer, una de les obres literàries més antigues del món. En el seu argument s’hi explica la història d’una esclava presa durant una guerra pels anomenats herois del poema. Això va ser fa milers d’anys. És tràgic que, malgrat tots els avenços que la humanitat ha fet, des de la medicina fins a la tecnologia, les dones continuem sent maltractades com si visquéssim en temps de guerra.
I, doncs, com es millora això?
A part de la resposta òbvia, que és garantir que no hi hagi impunitat per als qui cometen aquests delictes, els passos que el món ha de fer per garantir que no s’abusi sexualment de les dones en temps de guerra impliquen: educació i igualtat. Hem d’abordar els reptes sistèmics als quals s’enfronten moltes dones del món, des de l’Iraq a Etiòpia passant pel Sudan i la República Democràtica del Congo. Hem de combatre el biaix de gènere i els estereotips que hi ha a les nostres llars, a les nostres famílies i als nostres sistemes educatius. Hem d’ensenyar als nens una història imparcial perquè no creixin amb una visió unilateral del món. Les dones han de ser escoltades. Han d’estar en grans oficines de poder a tot el món advocant per les solucions socioeconòmiques que faran del món un lloc més just. Quan el 2018 vaig fundar l’organització Nadia’s Initiative, em vaig voler centrar a donar poder a les dones a través de solucions sostenibles. Crear un entorn per a les comunitats i especialment per a les dones i nenes perquè puguin tornar a casa.
Quan se’ns consideri fortes. Quan se’ns consideri iguals. Quan nosaltres també tinguem poder social i econòmic, serà molt més difícil per als homes convertir-nos en víctimes de les seves guerres.
Ha vist algun progrés pel que fa a la rendició de comptes dels autors dels crims comesos contra els yazidites i altres comunitats? Què més creu vostè que es pot o que cal fer?
Han passat nou anys des que Estat Islàmic va assassinar i va violar la gent de Sinjar, la regió del nord de l’Iraq on jo vivia, utilitzant l’esclavitud i la violència sexual com una arma premeditada amb la qual aniquilar el poble yazidita. Encara que em complau veure que països com els Països Baixos i Alemanya assumeixen la responsabilitat dels seus ciutadans que s’han allistat a les files d’Estat Islàmic, això hauria d’haver ocorregut molt abans i hauria de succeir també a l’Iraq. Com a iraquiana, em sembla increïblement trist que el país encara hagi de demanar comptes als membres d’Estat Islàmic pel genocidi i la violència sexual contra el meu poble. Perquè el món ens ha girat l’esquena, les dones i les nenes continuen sent objecte d’una terrible violència sexual en zones de conflicte. Un judici o dos no són dissuasius. Fins que els milers de combatents d’Estat Islàmic que ens van esclavitzar i van abusar de nosaltres no siguin portats davant la justícia, la comunitat internacional dona llum verda a uns altres perquè actuïn de la mateixa manera. Ho veiem a les guerres del Sudan i d’Ucraïna, i no podem continuar permetent que la violència sexual i l’esclavitud siguin un efecte secundari acceptat de la guerra. La justícia contra Estat Islàmic no es pot retardar ni un minut més.
Com es pot aconseguir un equilibri entre la cerca de justícia per als supervivents i la promoció de la reconciliació i la curació dins de les comunitats afectades?
No és un joc de suma zero. De fet, no es pot tenir reconciliació i curació sense justícia. Com pot continuar la seva vida una supervivent yazidita, sabent que qui la va atacar pot caminar pel seu carrer en qualsevol moment? Fins que els membres d’Estat Islàmic no siguin considerats responsables i el món reconegui el paper que la violència sexual va exercir en el genocidi, la comunitat yazidita no es podrà curar. Cal escoltar-los i ajudar-los a sentir-se segurs.
Quin paper diria que exerceix l’educació i la sensibilització en la prevenció i la lluita contra els abusos dels drets humans, especialment en les regions afectades per l’extremisme?
Els nens han de ser educats en la tolerància i han de tenir models d’igualtat i equitat des del primer dia. Cal impartir a les escoles una versió de la història que sigui imparcial perquè puguem aprendre dels errors del passat i garantir àmpliament l’accés a la literatura d’altres països i cultures. L’educació ens ha d’ensenyar esperança i coratge perquè tothom pugui creure que val la pena intentar canviar el món.
Com a guardonada amb el Premi Nobel de la Pau, quin missatge li agradaria transmetre als governs i organitzacions de tot el món sobre la importància dels drets humans i la protecció de les comunitats vulnerables?
El que sempre els he dit: no es poden permetre no protegir les comunitats vulnerables. Tots som humans, tots plorem i riem i ens preocupem. No hi ha comunitats més importants que d’altres. Si no protegim els drets d’una comunitat, donem carta blanca per a més abusos dels drets humans. Mira el que ha estat passant a Ucraïna: els soldats russos estan violant sistemàticament milers de dones i nens ucraïnesos amb l’objectiu de trencar el país. Saben, però, que probablement no els exigiran mai responsabilitats per aquestes accions perquè aquesta no és la prioritat. Estat Islàmic va sortir impune de la situació a l’Iraq, així que, si la comunitat internacional no treballa ràpidament per documentar els seus crims i està llesta per perseguir-los com més aviat millor, ja no ho podran fer.
Les persones que volen donar suport a la causa dels drets humans i contribuir a un canvi positiu que produeixi un impacte significatiu com es poden implicar en aquesta lluita?
No ens calen més pensaments ni oracions. Tampoc més paraules. Necessitem actuar ara. No ens podem quedar parats mentre s’abusa sexualment de més dones i nenes. El cicle no acabarà fins que actuem… i en quin lloc queda la nostra societat quan no ho fem? Així, doncs, la gent ens pot ajudar a lluitar per la justícia demanant responsabilitats als seus polítics, escrivint-los. Trucant a les seves portes.
I què més?
Per aturar aquesta espiral necessitem igualtat de gènere. A casa, a les aules, i també a la feina. Les dones han de ser iguals. Per tant, cal ensenyar als fills que, des que neixen, les dones són tan importants com els homes. Als pares i mares els dic: eduqueu les vostres filles i manteniu-les escolaritzades el mateix temps que els seus companys masculins. Escolliu dones per ocupar les posicions de poder, i, sobretot, no us rendiu mai!
Quin ha de ser el paper de les dones a l’hora de promocionar els drets humans i de consolidar la pau, especialment en les societats postconflicte?
Les dones han d’estar absolutament en el centre de la consolidació de la pau i de la reconstrucció de les societats postconflicte. Per això, a Sinjar, l’organització Nadia’s Initiative gestiona projectes d’empoderament de dones, dirigeix programes d’incubadora de petites empreses propietat de dones i ha finançat classes per a l’educació superior per a dones.
Si fem una mirada endavant, quins objectius es marca de cara al futur, tant per a la seva comunitat com a escala global?
El que vull és una solució sostenible per als refugiats i les persones desplaçades internament. Les estadístiques són escandaloses: en aquest moment hi ha més de cent milions de persones desplaçades a tot el món. I aquest número no pararà de créixer. Però no podem mantenir la gent tancada en campaments desesperats, perillosos i desolats i on no hi ha seguretat ni esperança. Aquest sistema és perillós i pot explotar en diversos nivells. No funciona per a ningú. Per tant, m’agradaria que els països treballessin junts per reconstruir i rehabilitar els països postconflicte per tal que els refugiats puguin refer la vida.
Hi ha contradiccions entre els drets humans? Alguns drets han de prevaler sobre els altres?
No n’hi ha. Tots els ciutadans del món haurien de poder gaudir dels drets humans. Això no significa que s’hagi de permetre als assassins i violadors passejar pels carrers amb impunitat, però sí que significa que tothom mereix ser tractat de manera justa i digna.
