“La frustració avui s’expressa a través dels botellots”

Mireia Darder, doctora en Psicologia i autora de La sociedad del abuso, afirma que una dosi justa de frustració, a vegades, és necessària.

D’on prové la frustració?

Normalment ens frustrem quan tenim una expectativa i aquesta no es compleix. Bàsicament, la frustració és anticipar un futur i adonar-se que no es produeix; veure que un té uns drets que no es compleixen. Aquest és el funcionament bàsic de la frustració. Els joves actuals han crescut en un món en què no han hagut de frustrar-se massa, però quan va arribar la crisi del 2008 la situació va canviar. Llavors van adonar-se que no sabien frustrar-se perquè  no ho havien viscut mai abans aquesta emoció  i segurament no se’ls hi havia ensenyat. 

La frustració pot ser un aprenentatge?

Efectivament. Si t’han ensenyat que a vegades les coses no poden ser, aprens a sentir frustració i a acceptar que determinades coses no són possibles. En canvi, si t’han ensenyat a donar-t’ho tot i poder-ho fer tot, no aprens a frustrar-te. 

Ens pot donar una lliçó la frustració?

És clar. La frustració ens ensenya que no tot el que volem és possible. És bo saber frustrar-se, però el problema el tenim ara, amb la pandèmia i el confinament, quan la majoria de coses que volem es converteixen en frustració. Saber frustrar-se ajuda a acceptar més la vida tal com és. Si no aprens a frustrar-te, has de construir-te fantasies sobre com ha de ser la vida, i les fantasies en algun moment cauen. 

Llavors, la frustració per què es concep com un estat negatiu?

El problema és que ara, des de l’inici de la pandèmia, vivim més frustracions que alegries. I això, en el cas dels joves, es veu molt clar: problemes de salut mental, altes taxes d’atur, dificultat d’emancipar-se. Tots aquests condicionants contribueixen que una persona estigui més trista, no tingui ganes de fer coses ni il·lusió, i, per tant, es pugui frustrar. Així i tot, la frustració per si mateix no és dolenta. 

En quins altres sentiments o estats pot desembocar la frustració?

A part dels sentiments que comentava, la frustració també pot desembocar en ràbia i agressivitat. Quan no aconsegueixo allò que vull –i que crec que tinc dret a tenir-ho–, llavors lluito i m’enfado. La tristesa porta a l’acceptació dels fets. En canvi, la ràbia transita cap a la voluntat de canviar les coses. Que, per una banda, pot ser bo si allò que està passant es pot canviar. Però, si no es pot canviar, el fet d’enfadar-nos fa que xoquem contra un mur. 

Com aprenem a gestionar la frustració? 

Es pot fer de manera autònoma i individual. El problema és que actualment hi ha molta frustració. Han augmentat un 30 per cent els suïcidis juvenils perquè la frustració pot portar-nos a agredir-nos a nosaltres mateixos. El suïcidi és això, portar la ràbia en contra teu en comptes de cap a fora. 

Podríem parlar en aquest moment d’una frustració col·lectiva?

Totalment. I ara s’està expressant a través de la festa, l’oci nocturn i els botellots. Existeix una lògica frustració col·lectiva, una tristesa compartida. La perspectiva de futur d’avui és pitjor que la d’ahir. Quan jo vaig acabar la universitat, totes les possibilitats eren per ascendir socialment. En aquests moments, això no passa i genera una gran decepció. A part d’una frustració individual, s’està construint una frustració social molt important.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.