El Diccionari de la Llengua Catalana (DLC) ens dóna diferents acceptacions al mot íntim. Així, ben endins, que ateny el fons, com adjectiu o acompanyant. També ens ho dóna com a substantiu o autònom: la part més intima. I quan es fa una reflexió sobre allò íntim, tenim el mot intimitat. El DLC presenta diverses accepcions a la paraula intimitat, una de les quals és: coses secretes d’una persona. I secretes allò que és de la capa més profunda d’una persona mateixa.
Aleshores crec que seria adient diferenciar: tot allò íntim és personal, però no tot allò personal és íntim. I avui en dia, amb la protecció de dades hi ha una certa confusió dels dos aspectes. Les dades personals no són intimitat. Cal, certament, la protecció de les dades personals. La intimitat cal cercar-la, protegir-la, adobar-la un mateix. I sobre tot, tenir-la. Per això he posat l’aspecte dels termes perquè, a la fi, cadascú haurà de cercar aquella paraula que li vagi millor per parlar d’aquesta realitat íntima que és intransferible. El DLC no exhaureix ni els termes ni el contingut dels mateixos; la realitat és molt més que les paraules.
Doncs bé, la intimitat és una necessitat a poder viure per tota persona. Però no és així en la realitat, malauradament. Tot ésser humà ha de poder gaudir d’un espai físic, exterior, que li permeti poder centrar-se en si mateix. I no únicament a nivell personal sinó també comunitari. Aquell lloc, per exemple, sagrat, del poble d’Israel, on posaven l’Arca de l’Aliança i l’anomenaven sancta sanctorum. Aquesta sancta sanctorum és el lloc que permet intimar amb sí mateix. Aquell raconet de casa on se li dóna aquesta importància. O aquell lloc públic.
Però també és cert que per bé que hi hagi aquest espai físic, el que cal és que aquest espai sigui també en el nostre interior, el nostre raconet interior. Un espai mental. Un espai on hom pugui pensar amb un mateix, per sí mateix i per a sí mateix. No caiguem en l’error d’anomenar-ho egoisme. És egoic, sí, però no egoista. Per tant, necessari, imprescindible, bàsic, vital. Del contrari, no hi ha creixement humà, maduresa emocional, pregonesa interior o espiritual. No únicament nivell individual, sinó també universal, còsmic.
Espai mental, interior humà. Ni emocional o afectiu ni espiritual o religiós. Senzillament humà. Aquesta intimitat que permet albirar horitzons de fondària com d’alçada, indicava que és egoic versus l’egoisme. Per tant, aquesta intimitat és contagiosa, xàrxica, irradiant. És un compartir silenciosament, però alhora activament.
Un compartir no fàcil puix que és poder trobar amb qui compartir. Respirar amb qui respira igual. Parlar amb qui comprèn aquest parlar. Conviure amb qui viu el mateix.
Ara bé, en aquesta intimitat hi ha records vivencials com tantes altres coses. En el cor s’hi guarda tot. Les neurones són la memòria. I tot hauria de poder ser compartit íntimament amb una altra persona. Que ens guardi el secret. Però compartirho, per exemple, amb aquell sacerdot confessor o director espiritual o acompanyant espiritual. O serà aquella persona amiga íntima a qui li confio els meus secrets, problemes, angoixes. O serà el psicoterapeuta o psicoanalista que m’acompanya per ajudar a veure en un mateix com el passat no està resolt i condiciona el futur, per la qual cosa el present es viu en un profund malestar. I cal recordar que «secret de dos és, secret de tres no és». Per tant, la intimitat ha de permetre amb els seus (segueix a la pàgina del darrera) continguts créixer, autorealitzar-se, madurar, progressar. Per això no hi ha d’haver records o vivències tòxiques, patògenes. Aquest espai mental cal sempre sanejar-lo. La intimitat és un concepte, però que apunta i indica una realitat interior. És una realitat i, si el record és tòxic, pot emmalaltir el cos, la ment o l’ànima. El sentiment de culpabilitat com el sentiment de culpa, el sentiment de vergonya, el sentiment d’un malestar cal analitzar-los per a conèixer-los, transformarlos per tal de transcendir-los. Així poder gaudir d’una intimat sana, i per tant, joiosa.
Per això la intimitat podria esdevenir o ser font -des de aquesta perspectiva- d’una malaltia sigui física o psíquica o pobresa espiritual. D’aquí la frase de la Bíblia “qui té un ver amic, té un tresor”. Ara podem comprendre que és tenir aquell íntim amic o persona amb qui pots confiar t tot el que passa pel cor (intimitat) o per les neurones (el cervell). Així podem comprendre com la naturalesa psíquica de l’adolescència cerca sempre l’amiga o l’amic íntims.
L’experiència pastoral com psicoanalítica em porta a considerar que guardar en l’espai mental records negatius i venjatius -per importants o únics que siguin, i n’estem ben convençuts que són originals i ningú més el té com per exemple vivències sexuals, odis amagats, venjances executades, pecats inconfessables, ràbia inconfessable i d’altres- destrueixen el cor, la interioritat; aleshores les neurones no funcionen de forma adequada. Convé expulsar-los, vomitar-los, desallotjar-los i assumir-los per poder gaudir de l’alliberament interior. Alliberament que es transmet de forma radial, energètica, afectuosa a l’entorn. L’aire és sa. L’obertura a la joia i alegria. Una convivència serena i tranquil·la amb els altres.
A la nostra societat, immersa en una superficialitat conreada pels mitjans tecnològics de comunicació -on la intimitat és menysvalorada i exposada a la publicitat de programes televisius on es comercialitza- també hi ha persones que intenten compensar-ho amb llibres o pel·lícules d’autor: esmento dos films del darrer moment, De dioses y hombres i El discurso del Rey. Obliguen a reflexionar.
La intimitat amorosa obre els ulls del cor, renova les neurones, activa el cervell i porta a la Realitat Originària de tot Esser Humà. És Silenci. No hi ha paraules. La psicologia d’allò profund condueix i rau en aquests nivells de consciència.
