Xavier Godàs, doctor en Sociologia i consultor de polítiques públiques, considera que la pèrdua de l’experiència comunitària fomenta la frustració social i l’auge de la individualitat.
Vivim en una societat de la frustració?
La qüestió fonamental de les nostres societats és que hi ha una gran contradicció entre la pressió dels valors als quals hem d’aspirar, que tenen a veure amb l’auto-realització de la mateixa personalitat, i les condicions objectives per assolir aquesta individualitat. Aquestes expectatives truncades sistemàticament generen un clima de frustració vers el futur, i aquest és un element clau perquè marca una diferència important en comparació a fa cinquanta anys. El futur ja no és cert i ja no existeix una fórmula màgica idònia que, seguint determinats passos, t’asseguri ascendir a través de l’ascensor social, que ha desaparegut.
Des de quan vivim aquesta sensació?
Aquesta societat de la frustració forma part d’un procés acumulat. A partir de la Segona Guerra Mundial hi ha un procés de consolidació en el creixement econòmic, en l’estandardització de les formes de producció i de consum; es produeixen grans aliances entre l’àmbit econòmic i l’Estat, i amb el paper dels sindicats es genera un clima de certesa. Al llarg d’aquest procés, es consoliden un conjunt d’estabilitats per tenir una carrera laboral, que pot ser avorrida però almenys és certa. Dit d’una altra manera, pot fer molta mandra haver de treballar en una fàbrica, però tens les teves vacances, el teu cap de setmana, etc.
Quan deixem de tenir certeses?
Aquest món es comença a esmicolar a partir dels anys setanta i arran de la crisi energètica del petroli de l’any 1973. Es produeix un reajustament molt important en les pautes d’organització de la producció. En l’àmbit de l’activitat econòmica, hi ha un procés que per guanyar més eficiència implica desconcentració de les condicions de treball. En paral·lel, en l’àmbit cultural, passem d’un ‘nosaltres’ a un ‘jo’, un procés progressiu d’individualització que impregna el conjunt de l’estructura bàsica de la nostra cultura: personalitzem els conflictes, aspirem a una autenticitat en tant que individus. I això fa que cavalquem la realitat amb moltes incerteses; per exemple, elements estructurals molts estables com la família han deixat de ser-ho.
La sensació de frustració i individualització és un estat generalitzat?
Sí. Per una amplíssima part de la població res no està escrit definitivament. La incertesa sobre el futur no és igual per a tothom: hi ha segments de població on es concentra la incertesa que, per regla general en l’estructura de desigualtats socials, s’acumula en la base de la precarietat. Abans, probablement, el treball era un element clau d’inclusió social i et podia treure de la pobresa. Ara, encara que treballis, pots viure en condicions de precarietat i pobresa. La tranquil·litat del present no determina la seguretat de la tranquil·litat del futur, i això és una condició compartida per la majoria de la societat. No és gens clar que, perquè les coses et vagin molt bé ara, en cinc anys et segueixin anant molt bé.
Quines són les causes per desembocar en una societat frustrada?
Abans existien dos grans blocs: l’àmbit empresarial i l’obrerisme. No necessàriament dos blocs sempre en conflicte, però les condicions materials i econòmiques garantien estructures en què podíem aplegar-nos i concentrar-nos. Quan l’evolució de l’economia, per tal de garantir el creixement, la productivitat i l’eficiència, implica noves fórmules d’organització de la producció i del treball genera desagregació social. Quan les meves condicions de treball són molt diferents de les del meu veí, no hi ha la facilitat estructural de construir un ‘nosaltres’. El dilema actual és com de les individualitzacions de cadascú conformem un ‘nosaltres’, ja que en aquest moment l’entorn no facilita un ‘nosaltres’ com un acte pensat i deliberat.
Podem arribar a pensar allò de què “els temps passats van ser millors”?
No. Mai com ara, en llocs com el nostre, la mateixa individualitat ha estat tan respectada, però les condicions de vida objectives han retrocedit perquè no tenim la mateixa capacitat de resistència comunitària. No puc assegurar que els meus fills viuran millor que jo, però tampoc puc assegurar que jo viuré en unes condicions òptimes la jubilació. En la trinxera defensiva comunitària de la subsistència de les condicions materials hem anat a pitjor. En la capacitat de generar una pròpia identitat —les anomenadesllibertats civils— s’ha innovat molt, fins al punt que aquesta innovació sembla que no tingui aturador.
Considera que les llibertats civils ens han distret d’allò important?
No, i m’agradaria remarcar aquest matís. Existeix un debat estúpid sobre si primer són les condicions materials i després la resta de drets i llibertats. Cal apel·lar al sentit comú. Les condicions materials d’existència són la base per la qual és possible l’exercici de la llibertat, que té molt a veure amb com jo vull ser, amb què sento, amb qui vull aliar-me, quines són les meves condicions bàsiques de presentació enfront de la societat i allò que sento i desitjo. No és un problema d’oposar unes necessitats a unes altres, tot i que les condicions materials d’existència –sostre, alimentació i vestimenta– són del tot fonamentals.
Aquesta frustració social desemboca a la individual o és a la inversa?
Considero que és una frustració essencialment individual. Està feta de múltiples experiències de vida. Per què les institucions pateixen una crisi de legitimitat? Perquè no hi ha manera que, en la teva experiència vital, aquestes institucions garanteixin que tindràs un futur en què podràs viure amb autonomia i dignitat. Actualment fem passar declaracions per polítiques públiques. Els elements de protecció necessaris per formar una vida autònoma, com el treball o l’habitatge, no hi són. Es converteixen en simples declaracions, formen part dels programes electorals, però no s’apliquen.
Com ha afectat la pandèmia del coronavirus a tota aquesta situació?
El món institucional ha reaccionat a la COVID-19 generant multes i normativa de conformitat. La producció de normes de comportament i de prohibicions ha estat enorme, i ha condicionat les nostres vides, generant actes de transgressió informal com les botellades. Les morts que hi ha, malauradament, no són prou significatives pel conjunt de la comunitat. La pandèmia ha servit per confirmar les nostres vulnerabilitats i confirmar que les institucions, que ens han de protegir, no poden fer-ho automàticament, però, a més a més, reaccionen creant tota una normativa intervencionista en matèria de seguretat i repressió de baixa intensitat. Aquesta ha estat la cara B de la pandèmia!
Els humans no hem generat escenaris de progrés a partir d’accions individuals. Per compartir prosperitat, l’acció col·lectiva és necessària.
Podem assenyalar responsables o culpables de l’alt grau de frustració social?
La política té relació principalment amb el poder de fer les coses, no amb la retòrica. La política ha de ser capaç de transformar les condicions en què les majories viuen. El discurs en forma part, però ha de ser una derivada per poder generar escenaris de realitat i d’organització social. Això no vol dir que la política sigui l’única responsable. Ara bé, quan en bona part de la política actual els elements de comunicació prevalen per damunt dels de realització es genera frustració. A través de la política hauria de ser possible disciplinar l’activitat econòmica per tal que els ciutadans se sentin protegits. La protecció s’aconsegueix a través de la política, no del mercat.
Al voltant de la frustració s’articulen una sèrie de discursos perillosos sobre la superació personal, la motivació, la resiliència. Hem d’estar a l’alerta?
Hi ha un conjunt de discursos que jo anomeno llista de la compra. Hi ha institucions que en els seus textos sol·liciten que surtin paraules que estan de moda; i resiliència és un d’aquests conceptes clau. Resiliència fa referència a una condició individual psicològica que ara s’ha estès socialment. És la dimensió de l’autoajuda a la política, és l’homeopatia a la medicina. Serveix d’element narcotitzant que neutralitza haver de discórrer per conceptes durs. Sincerament, espero que el pèndol ens porti a conceptualitzacions potents que s’ajustin als fets socials. Tot això són discursos que formen part del mercat dels relats benintencionats de canvi i que generen un clima neutral.
Per què els nostres avis, víctimes d’una guerra, no van ser considerats joves frustrats i els joves d’avui, sí?
La meva mare va començar a treballar amb nou anys i, per tant, segurament no va tenir la possibilitat de reflexionar sobre l’adolescència. La diferència es troba en el fet que en una situació de pobresa hi havia perspectives de futur. És a dir, sabies que si tenies un treball estable, comptaves amb un futur. Això ara s’ha perdut. Aleshores, en el marc d’una dictadura, les condiciones eren grises, però, amb el temps, es va recuperar la certesa d’un futur. Actualment no hi ha un relat ni una experiència compartida sobre el futur col·lectiu.
La seva mare no va poder decidir quina vida volia viure. En canvi, els teus fills malgrat no tenir una perspectiva de futur assegurada, sí que poden. No és suficient aquesta capacitat de decisió?
No, perquè està fragmentada, ja que prendre decisions no equival a generar certeses. Les persones humanes no hem generat escenaris de progrés a partir d’accions individuals. Per compartir prosperitat, l’acció col·lectiva és necessària. Estem obsessionats per la independència personal, quan hauríem de preocupar-nos per les interdependències. El valor que ens inoculen és el de l’autonomia i la mateixa independència. La independència és un mite.
Els psicòlegs afirmen que patim una baixa tolerància a la frustració.
Comparteixo la idea, però això no és una qüestió individual a resoldre. En absolut! Hi ha una baixa tolerància a la frustració perquè nosaltres mateixos, en el procés de socialització de les generacions joves, els donem tot allò que volen i que podem comprar o consumir però no els podem assegurar un futur. Potser estem educant les noves generacions contra la contrarietat perquè en realitat no els hi podem oferir res més sòlid. Contra això, un exercici important a fer: quan ens passa una cosa, descartar de primeres que la culpa la tinguin els altres, que la poden tenir, però també intentar veure quina part de responsabilitat tenim nosaltres. L’element clau de la frustració social és conseqüència de la desarticulació social, de la desagregació de les comunitats, del procés d’esmicolament d’estructures comunitàries convencionals sense que n’hagin aparegut suficientment de noves.
Quines conseqüències pot tenir per a la societat una joventut frustrada?
Hi ha una tendència en les noves generacions a afirmar que no volen tenir fills, i tampoc es plantegen viure sempre acompanyats de la mateixa persona. Un fill et condiciona la vida, i és una inversió en temps, diners i preocupacions. Però, les persones que han viscut en parella estable saben que això dona molta seguretat. El fet de no tenir fills, des del punt de vista de la reproducció social, pot tenir conseqüències importants. L’actual incertesa, desassossec, frustració o manca d’horitzons pot generar un conjunt de situacions, no intencionades, que acabin per dificultar la sostenibilitat social. Si lliurem la batalla només per elements expressius, culturals i identitaris acabarem, sense voler, generant més desagregació social en les condicions objectives de vida.
Com revertim la frustració social?
Em sembla important que hi hagi projectes polítics, en el sentit ampli del terme, que tinguin per objectiu garantir l’organització autònoma, a partir de comunitats, de les nostres societats. És a dir, respectar i promoure espais d’autoorganització, per garantir l’element d’interdependència. I, a partir d’aquí, l’àmbit de la política haurà d’actuar per garantir sistemes de protecció que siguin experimentats per la ciutadania, que possibilitin edificar un projecte propi de vida però també construir un nosaltres. Si es donen aquestes dues condicions, la capacitat de vertebrar un nosaltres i de visualitzar com a factible un futur que només pot ser en termes col·lectius, revertirà la tendència a la individualització i l’atomització que actualment vivim.
