El catedràtic de Ciències Polítiques i de l’Administració de la Universitat Autònoma de Madrid (UAM) i autor del llibre La sociedad de la intolerància (Galaxia Gutenberg) alerta dels perills d’aquest fenomen.
Existeix la cultura de la cancel·lació?
Als Estats Units i a la Gran Bretanya és un fenomen molt actiu. Als Estats Units s’ha convertit en una reacció patològica: et poden cancel·lar per ser massa progressista, però també et poden cancel·lar per ser massa conservador. A l’Europa continental el fenomen es produeix menys, perquè, quan s’entra en temes espinosos, ja hi ha una certa contenció en el llenguatge.
Per què ha tingut més impacte als EUA?
Allà hi ha una guerra cultural i la societat està radicalment dividida en dues parts. De fet, la cultura de la cancel·lació, en el fons, busca l’hegemonia dels principis del protestantisme conservador tradicional, per part de la dreta, i dels principis woke (‘despert’ en anglès) —terme que fa referència a un estat de consciència sobre les diferents desigualtats i opressions socials i està lligat a les polítiques progressistes i de la identitat—, per part de l’esquerra. I aquests dos pols s’enfronten en l’ús del llenguatge, no en els arguments. Els sentiments fereixen, però no es poden refutar ni comprovar racionalment. Per tant, només cal que algú s’identifiqui com a víctima ferida perquè es justifiqui la cultura de la cancel·lació. I aquí tenim el problema: les víctimes decideixen quina ha de ser la pena del suposat botxí, quan, precisament, el dret penal és qui hauria de prendre aquesta decisió basant-se en els arguments i la proporcionalitat del delicte. Per exemple, una persona que fa un acudit sobre el lideratge israelià mereix ser acomiadat?
“Amb la cultura de la cancel·lació ens hi juguem la llibertat d’expressió. Ara, les directrius les decideixen les entitats privades”
Aquí, per què es produeix menys?
A Espanya hi ha més esportivitat a l’hora d’acceptar les crítiques respecte de posicions morals.
És correcte qualificar aquest fenomen de cultura?
El terme cultura ara es fa servir amb excés. També es parla de guerres culturals. La cultura de la cancel·lació no és una cultura, és la reacció de determinats grups davant manifestacions que es consideren políticament incorrectes.
I el terme cancel·lació és adequat? Al final, no parlem de crítica o de censura?
El terme cancel·lació sembla violent, però quan s’analitza la casualítica, per exemple, del cas de professors d’universitat que són expulsats per coses que han dit, no em sembla mal aplicat.
Què vulnera la cultura de la cancel·lació?
La llibertat d’expressió. Estem davant d’un canvi. Generalment, les directrius de la llibertat d’expressió les decideix una instància pública, un jutge, però en el cas de la cultura de la cancel·lació la decideixen entitats privades. Per exemple, és la universitat qui decideix si els alumnes poden sentir-se ferits per unes expressions o per unes altres. Aquesta és la meva preocupació: allò que es reconeix públicament admet excepcions en mans privades i després ja no hi ha cap intervenció per part de les administracions públiques. I això és molt estrany perquè qualsevol sistema democràtic ha de protegir els drets dels ciutadans i els actors privats no els poden vulnerar.
Els defensors d’aquesta cultura asseguren que ara la censura és de baix a dalt.
No és cert, perquè la cancel·lació d’una persona no la decideix una majoria, sinó el rector de la universitat o el director d’un diari i, generalment, basant-se en criteris econòmics. És cert que els que generen la campanya són els usuaris de Twitter, gent ofesa, però qui realment té capacitat de decidir és una elit que no decideix per criteris intel·lectuals, sinó per evitar mals més grans. I la llibertat d’expressió hauria d’estar per sobre de tot això.
Estem parlant d’una nova forma de fer política?
Sens dubte, les armes de la qual són antidemocràtiques perquè vulneren principis bàsics com la tolerància. El principi de tolerància, per definició, consisteix en l’obligació moral de respectar i acceptar el que opinen els altres, com a posició legítima, encara que tu no ho comparteixis.
La cultura de la cancel·lació és avui una Inquisició?
Sí, una inquisició postmoderna. Avui no tallen el cap a ningú, però la cancel·lació tampoc és una bajanada.
Cancel·la la dreta i l’esquerra, però hi ha diferències entre l’una i l’altra?
Els crítics de la cultura de la cancel·lació diuen una cosa en la qual tenen raó: la dreta sempre ha cancel·lat sense necessitat de cancel·lar, per tant, ara no es poden queixar. Abans, però, senzillament no deixaven parlar els que no pensaven com ells. És a dir, la dreta sempre ha impedit que determinats opinadors accedeixin als mitjans i ha usat unes mesures impecables.
Així podem afirmar que, per part d’alguns afectats, hi ha una sobreactuació?
Sí, també. Però hi ha coses sorprenents. Per exemple, Ron DeSantis, el governador de Florida possible candidat a la presidència dels EUA del Partit Republicà, prepara una llei, completament inconstitucional, per prohibir que a l’escola es parli sobre determinats temes. Una cosa demencial. És evident que amb la cultura de la cancel·lació ens hi juguem la llibertat d’expressió.
Això ens pot portar a l’autocensura?
Efectivament. A classe, normalment, ja intentes dir que coses que no puguin ferir ningú, però és una tortura estar en tot moment controlant les paraules. A més, ara la cultura de la cancel·lació també es trasllada al passat, és a dir, pots ser cancel·lat per coses que vas dir fa anys o per parlar de personatges històrics. Per a les persones que habitualment ens enfrontem a un auditori, aquest fenòmen és molt incòmode, però és un risc que hem de córrer.
De censura, sempre n’hi ha hagut i que s’acomiadin persones per una opinió desafortunada tampoc és un fenomen nou. Les xarxes socials quin paper tenen en la cultura de la cancel·lació?
Les xarxes socials han democratitzat molt l’opinió. Abans, els mitjans de comunicació tradicionals filtraven les opinions i marcaven els límits. Ara, però, amb l’augment de les opinions i la manera com s’exposen a les xarxes socials, tot sembla més greu. Avui, tot és hiperbòlic. No hi ha ningú moderadament dolent. Ets un sant o un dimoni. Qui no pensa com tu és un miserable i, per tant, ja no mereix cap respecte. Avui, tot es moralitza i, amb la moralització de l’espai públic, apareix la cultura de la cancel·lació.
Es pot tallar aquest fenomen?
A França, en aquests moments hi ha una resistència molt gran. Al Regne Unit, especialment en l’àmbit universitari, és claríssim que ja hi ha arribat. I aquí, no m’estranyaria, que també es produís.
No el veig gaire optimista…
En aquest moment estem reconstruïnt tot l’espai públic. Hem passat del paradigma de la democràcia mediàtica, que era un sistema molt controlat i amb molts filtres, a l’alliberament total. Avui no hi ha filtres. Estem en un moment de soroll i en el qual la gent no sap gaire bé com reaccionar. Necessitem que ens redueixin la complexitat. Penso que tornarem un altre cop als mitjans seriosos. I si anem cap a aquesta direcció, no crec que el fenomen aquí arribi a ser tan preocupant.
