Articles

Arxiu d'articles seleccionats de la revista Valors

Alba Castellví: “Sense el compromís d’educar, tenir fills és immoral”


L’autora d’Educar sense cridar (Angle Editorial) recorda que tenir un fill és una decisió de futur i analitza les conseqüències socio-educatives del fet que els pares cada vegada siguin més grans i les famílies més reduïdes. Cada any centenars de pares i mares escolten les xerrades que realitza arreu del país la sociòloga i educadora Alba Castellví, un veritable sismògraf dels canvis que ha viscut la institució familiar els darrers anys a casa nostra.

Cada persona és un món, però, en general, per què tenim fills?
Hi ha diverses raons i diverses persones comparteixen raons diferents. Avui a casa nostra hi ha molta gent que té fills per ampliar el seu horitzó, tenir una experiència vital, amplificar la seva mirada sobre la vida i el món. Per gaudir i per créixer, per evolucionar personalment. També hi ha qui té fills per transcendir o per traspassar un llegat, de manera que allò que ha fet tingui continuïtat i més sentit. I perquè la família no s’acabi, en una mena de lleialtat a les generacions anteriors. En tercer lloc, també es tenen fills per pressió social. Sovint es promou la idea que, si no tenim fills, un dia ens podem penedir i que en el futur trobarem a faltar alguna cosa.

Per ampliar horitzons, per transcendir, per pressió social… Quines raons hi ha més?
Hi ha famílies que a través de la maternitat o la paternitat busquen alguna cosa que poden obtenir, per exemple, compartir circumstàncies en el grup d’iguals – els amics de la colla tenen fills, doncs nosaltres també–. També hi ha parelles que decideixen tenir fills per tenir una relació més estreta. Pensen que l’amor cap els fills els vincularà més que res en el món, perquè tots dos s’estimaran igual una persona resultat de tots dos. El vincle d’estimar algú en la mateixa magnitud és molt poderós en una parella.

Però no sempre els dos membres de la parella volen tenir fills…
De fet, una altra raó és la preferència d’un dels dos membres de la parella. Un dels membres de la parella intenta complaure el desig de l’altre pensant que així seran més feliços junts. També hi ha parelles que pensen que tenir fills forma part de manera “natural” de la seva trajectòria vital conjunta. Tenir fills és una fita més de la vida en parella estable. I també hi ha persones que no tenen gaire clar perquè volen ser pares o mares, però tenen incorporada la idea que el cicle biològic implica néixer, créixer, reproduir-se i morir, i ho fan quan els ve de gust, una mica “per defecte”. També hem de tenir en compte que per algunes parelles tenir un fill és una dinamització de la vida: un hobby que pot durar anys. Els infants permeten fer nous vincles, noves activitats, donen vida a la llar… Finalment, també hi ha gent que sent la crida del sexe i de la tendresa.

La majoria de raons fan referència a l’estat vital dels pares i no esmenten el futur fill. Tenir fills és un acte absolut d’entrega o és un acte egoista?
Tenir fills és un acte d’entrega en el sentit de comprometre’s generosament en el benestar d’un altre ésser. També ho és si entenem la reproducció com una forma de perpetuar l’espècie. Però es pot ser generós amb un ésser que encara no existeix? No ho crec pas. Encara que de vegades se’ls presenta així, les persones que no tenen fills no són pas egoistes. De fet, avui, de cara el futur del planeta no tenir fills és un acte de generositat. Cuidar els fills que ja tenim és un acte de generositat cap a ells i cap a les cries de l’espècie humana i no cuidar-se’n un acte d’irresponsabilitat insuportable, però tenir-los no és pas una acció generosa. Per què, si ho fos, cap a qui seria aquesta generositat? Fins i tot podríem dir que és un acte d’egoisme perquè moltes de les raons abans citades (traspassar el nostre llegat, conèixer millor la vida…) són raons autocentrades.

Si tenim en compte algunes raons que exposava vostè abans: tenim fills sense pensar o pensem massa abans de tenir-los? Reflexionen més aquells que no en volen tenir? O els que sí que ho volen?
Els que no volen tenir fills segur que s’ho pensen molt. En canvi, els que en volen tenir de vegades s’ho pensen molt i de vegades, per inèrcia o per pressió social, poc o gens. Hi ha de tot. Cal dir que el fet de pensar-s’ho molt no sempre dona un resultat millor. Hi ha mares solteres o parelles que han volgut tenir totes les variables acotades, però després s’han trobat amb molts factors imprevistos o amb experiències de la realitat que no s’esperaven per desconeixement de si mateixos, de la realitat de tenir fills, de la dinàmica de la parella, etc. No sempre és possible preveure-ho tot. Tenir fills està força idealitzat i sovint no hi ha prou consciència de les implicacions que aquest fet arriba a tenir.

En el moment de tenir fills, cal pensar amb el present o amb el futur?
Encara que mai es pugui preveure tot sempre és més bo considerar prèviament una sèrie de coses i no deixar-se endur per les emocions del present, perquè aquest dura poc. Si no hi ha una reflexió respecte la maternitat o la paternitat ens podem trobar al cap dels anys pares i mares penedits d’haver tingut fills. D’això se’n parla molt poc perquè sovint ens centrem en les emocions familiars quan els fills són petits i no tant quan són més grans.

Quan reflexionem sobre la maternitat/paternitat pensem més en nadons que amb adolescents…
Exacte, pensem amb les satisfaccions dels infants. No pensem que el fill evolucionarà i que nosaltres evolucionarem al seu costat. De l’experiència de tenir fills d’altres edats i de com valorem aleshores l’experiència viscuda anys abans se’n parla poc.

Vol dir que hi ha molts pares i mares penedits?
Sí. Aquest és un tema ocult i amagat, però real. Sobre ell l’autora israeliana Orna Donath en va escriure el llibre Madres arrepentidas, un recull de mares anònimes que expliquen per què tenir fills no va ser la millor decisió que van prendre.

Tenint en compte que els fills evolucionen i es fan grans, quina seria la principal responsabilitat dels pares respecte els seus fills i filles?
Aquesta és la meva feina quan intento que els pares pensin sobre la seva responsabilitat respecte els fills i la millor manera d’exercir-la. Les responsabilitats poden ser moltes, però totes es poden resumir en una: fer que els fills siguin capaços de fer realitat els seus projectes personals. Aquesta és la responsabilitat bàsica dels pares, compartida per la majoria. Fins i tot els pares que ensenyen els seus fills a delinquir –un cas extrem–, ho fan perquè aquests tinguin els recursos necessaris per poder avançar i fer realitat els seus projectes.

Quin pes juguen els pares en l’èxit o fracàs dels fills?
Encara que el fill no aconsegueixi els seus objectius, els pares no fracassen. Les circumstàncies, les dissorts, les limitacions personals o socials… també juguen el seu paper. Els pares que fan tot el possible perquè ells fills tinguin aquesta capacitat fan les coses ben fetes. I això inclou, quan són petits i indefensos, protegir-los de la intempèrie, d’un ambient hostil i dels perills; alimentar-los i cuidar-ne la salut i, també, educar-los perquè es coneguin a si mateixos, perquè tinguin bones relacions amb els altres i perquè entenguin el món on viuen. D’aquesta manera els fills estaran preparats per fer el seu camí i fer-lo amb garanties. (…) – M.COLL

Si voleu llegir l’entrevista sencera dins el monogràfic d’aquest mes, acudiu als nostres punts de venda o compreu-la directament a l’iQuiosc.cat.    

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *