Arriben les postres. Com sempre, les postres són una mena de temps afegit perquè el paladar frueixi de la dolçor dels aliments. El dinar de Nadal, ric en calories i gustós pels condiments festius, és també un parèntesi temporal destinat al repòs, la conversa afable i el divertiment. Quan arriben els torrons i les neules és l’hora de concedir-nos un excés més, que serà més passador si el combinem amb glops brillants de cava.
Un excés que acaba trencant la línia d’austeritat que ens havíem traçat. Un excés que ens aporta un suplement d’alegria. Cal pensar que un dia és un dia i que just aleshores és el moment culminant de la jovialitat, el valor que ens impel·leix a gaudir d’allò bo que té la vida i a divertir-nos intensament.
Un excés que acaba trencant la línia de sobrietat que ens havíem traçat. Un excés que aporta un suplement de gratitud. Cal pensar que un dia és un dia i que és bo estar agraïts sense fariseisme a les persones que ens conviden o que ens acompanyen. Cal estar agraïts a l’amic que ens ha regalat aquestes menges en una panera. Cal estar agraïts al pastisser i al veremador. Cal estar agraïts al sucre, les ametlles, el raïm i el temps que el fa madurar. A la fi, cal estar agraïts als dons de la natura.
