Quina importància creu que té la mediació en la societat actual? Tenim inculcada certa cultura de la mediació?
La dita popular que diu “Val més un mal acord que un bon plet” és bastant estesa en el subconscient de la gent, que intenta arribar sempre que pot a acords raonables en situacions de conflicte.
Experts en mediació com Mark Umbreit, director del Centre de Pau i Justícia Restaurativa de la Universitat de Minnesota, o el tècnic en justícia reparadora, Tony Peters, asseguren que les impulsores de la cultura de la mediació han de ser les institucions. Creu que això hauria de ser funció d’aquests ens?
Les institucions haurien d’afavorir la mediació, però aquesta mediació també té límits. Per exemple, no és pactable perjudicar l’interès general per beneficiar l’interès privat. Ens podem moure en el marge de llibertat que ofereixen les regles del joc democràtic, però no perjudicar l’interès general pel simple fet d’arribar a un pacte.
Vostè, com a Síndic de Greuges, té la funció de mediar entre la ciutadania i l’administració. Atén les queixes ciutadanes i les comunica a les administracions, perquè aquestes actuïn. Considera que la figura del síndic, des de les institucions, és suficientment valorada?
En general sí, però encara hi ha alguns recels que s’haurien de superar. Les administracions han d’entendre que, tot i que el Síndic en un moment donat els pot tocar la cresta, sempre treballa amb ànim constructiu i facilita recomanacions i suggeriments a les administracions per millorar els processos i l’atenció a les persones. A mi m’agrada dir sovint que el Síndic és controlador, però també col·laborador.
I, entre els ciutadans, creu que és prou coneguda aquesta figura?
Ni és prou coneguda la institució, ni és prou estesa la cultura de què tothom té el dret, primer a ser ben atès i després a reclamar si això no és així. Estem fent tot el possible per donar a conèixer el Síndic com a eina per defensar els drets de les persones davant les administracions. El nostre objectiu és fer aflorar aquelles disfuncions que ja existeixen, però que massa sovint resten amagades.
En aquest tipus de mediació, quins criteris o actituds s’han d’usar per aconseguir resoldre un conflicte, és a dir, assolir respostes positives per part de les administracions?
Com ja he dit abans, cal partir de la base de la defensa de l’interès general i del supòsit que no tothom que es queixa al Síndic té raó. Es tracta d’usar i interpretar les lleis de manera flexible, per fer-les més justes i més humanes. Intentem convèncer les administracions per mitjà d’una argumentació rigurosa i amb actitud de col·laboració, oferint idees i suggeriments per fer canvis a millor.
Així, es tracta només d’una qüestió de sentit comú?
Moltes vegades sí, es tracta només d’aplicar allò que és raonable. La maquinària administrativa sovint és feixuga i complicada i pot estar allunyada del sentit comú.
Sovint, després de la mediació arriba un pacte entre les parts. Alguns historiadors catalans consideren que el pactisme és un tret de la política catalana. Vostè que ha estat quasi vint anys al parlament de Catalunya i és professor de Ciència Política, ho creu així?
Qualsevol país democràtic hauria de pactar entre la majoria de forces polítiques les lleis i les actuacions a seguir en aquells temes transversals i estructurals que han de marcar el seu futur en els pròxims anys i implicar també a la societat tant com es pugui. Immigració, model d’educació o ubicació de serveis serien alguns dels temes en què s’han de fer pactes de país i no canviar les directrius cada vegada que hi ha canvi de majories en el Parlament.
Alguns pensen que el terme pactisme s’està desvirtuant en la política catalana actual. Refermaria aquesta idea?
El pactisme no té res de dolent sinó tot el contrari. En els últims temps podria ser que hagués patit un cert descrèdit, no pel fet en si, sinó per la posada en escena que s’han fet d’alguns pactes, que semblen més una cessió que un pacte.
El procés de creació del nou Estatut podria ser un exemple de mediació i pactisme?
De mediació no. De pactisme sí, des del moment en què les diferents parts arrriben a un punt de trobada que està al mig dels seus punts de sortida.
Podríem considerar que un país on no hi hagi pactisme és democràtic?
Si pactar és parlar, confrontar idees i arribar a acords de manera participativa i sense l’ús de la violència, no podríem considerar un país democràtic aquell en el qual tot s’imposa.
I, un país sense Síndic de Greuges, és equiparable a un país democràtic?
Un síndic o defensor és una eina més en un país democràtic, és un enfortidor de la democràcia. Es tracta d’una institució realment important.
De fet, la necessitat de tenir un síndic de greuges demostra que les administracions no són fiables? Necessitem algú que ens en defensi?
L’únic que demostra és que qualsevol organització humana -i les administracions ho són- cometen errades i poden tenir problemes de funcionament. El síndic denuncia aquestes mancances i col·labora amb les administracions, fent recomanacions i suggeriments per evitar aquestes errades.
