Com em penso el meu jo? Què puc entendre del món ? El llenguatge és la casa de l’ésser, segons Heidegger (o potser no ben bé segons Heidegger… sinó segons el llenguatge!). Totes les cases són iguals? Wittgenstein entén el llenguatge com un retrat (Bild/figura) de la realitat i diu que els límits del meu llenguatge són els límits del meu món. Per Sapir i Whorf cada llenguatge posa a qui el té en un món. Tota comunitat va retratant el seu món en un llenguatge, per a poder menjar-se’l. Retrats amb paraules/conceptes, metàfores sobre el món (mites) i explicacions racionals (teories). Traducció és traïció: els retrats no són idèntics. Per exemple, l’anglès pensa diferent el present d’ara i el present permanent.
No sabem com deu ser el-món-en-sí, anem tirant de percepcions sensorials i de relats/representacions fets en un llenguatge. Extrapolem-hi el que diu l’etòleg Konrad Lorentz sobre els sistemes perceptius variadíssims dels animals: Percepcions/llenguatges han de ser compatibles amb el món, perquè tot error fora inadaptació i extinció. La veritat de la ciència està sempre en remull; no arribem als fets com a realitat-en-si, sinó a re-presentacions/parateories, i mentre una teoria funciona passa -provisionalment- per a vertadera.
Chomsky suggereix l’existència d’una gramàtica profunda innata en l’humà. És una proforma d’estructuració humana del món, fruit de l’evolució, i que aflora estimulada per la llengua ambiental. El llenguatge humà és molt potent i complex perquè combina o articula fonemes (sons) i monemes (partícules de significat). Pensar el llenguatge, els mites, i la Ciència, és pensar què ens fa humans. Els problemes de la Filosofia són problemes de llenguatge. Ja Plató tracta el lligam entre les coses i el nom que les designa en el Cràtil. Hi ha cap camí fora del llenguatge, si en necessitem per a esmentar la realitat? Wittgenstein diu sobre la Metafísica: del que no es pot parlar, és millor callar.
