Just després del concert al Palau Sant Jordi reclamant l’acollida de refugiats a Catalunya i abans de la gran manifestació pels carrers de Barcelona, entrevistem Jordi Armadans a la seu de FundiPau (Fundació per la Pau), entitat que dirigeix des de fa més de dues dècades. Desobediència no és una paraula estranya per a moltes persones que, com ell al llarg de la seva vida, han lluitat per la pau, els drets humans i la llibertat. Curiosament, però, avui en un moment en què l’Estat de Dret i algunes llibertats trontollen, l’associem principalment a l’esfera de la política.
És periodista i politòleg, però sobretot un gran activista contra les injustícies, per això defensa el concepte de desobediència. Hi parlem, però, per detectar els matisos d’aquesta paraula que avui, a Catalunya, marca sense dubte l’agenda política.
Segons vostè, què hem d’entendre per desobediència?
S’ha de tenir molt clar que la desobediència és un acte que realitza una persona o un col·lectiu de forma organitzada amb l’objectiu de desobeir de forma pública i notòria una llei que considera injusta. Poden haver-hi molts tipus de mobilitzacions, fins i tot algunes que no suposin cap tipus de resistència. Totes són molt necessàries i algunes molt interessants i molt positives, però, si no hi ha un trencament de la llei, no podem parlar de desobediència explícitament.
Especifica que es tracta d’una desobediència “pública”.
Sí, la desobediència demana que el trencament de la llei sempre sigui de forma pública, la persona ha de publicitar el seu gest. Posem un cas: l’objecció fiscal a les despeses militars. Un objector fiscal d’aquest tipus sempre comunica a Hisenda que la part de la despesa militar de la seva renda no l’ingressarà a l’Estat sinó a una entitat que treballa per a la pau. I això no ho fa d’amagatotis, sinó de forma pública i notòria perquè quan l’Estat se n’adoni, apliqui la llei i el reprimeixi. Al final, la desobediència és una eina de lluita per fer emergir una realitat que el ciutadà considera injusta i la repressió de l’Estat vers l’insubmís una manera de donar-la a conèixer. Però també cal tenir en compte dues coses més: cal acceptar les conseqüències d’aquest acte de trencament de la llei i sempre fer-ho des de la noviolència. Aquests dies sentim la paraula desobediència molt vinculada a l’àmbit polític i a diversos processos judicials.
Creu que s’està fent un bon ús del terme desobediència?
És normal que quan un mot –en aquest cas desobediència– esdevé centre de debat polític i social es desvirtuï una mica i, al final, se’n perdi la seva profunditat. Avui, segurament, es barregen coses. Per exemple, de vegades es parla de desobediència, però després s’intenta fer veure que l’acció s’emmarca dins la llei. La desobediència ha de ser evident: si un persona trenca una llei perquè la considera injusta, aquest trencament ha de ser clar i n’ha d’assumir les conseqüències. Una altra cosa és fer una interpretació legislativa d’una llei –que n’hi poden haver moltes–, però això ja no té res a veure amb la desobediència. De fet, si analitzem els clàssics, quan Henry David Thoreau deixa de pagar taxes als Estats Units perquè considera que és un estat racista i està liderant una guerra absurda contra Mèxic, ho fa de forma pública. A més, ell defensa una concepció molt bonica de la desobediència: només que una sola persona consideri injusta una llei, ja es pot considerar que aquesta està entrant en crisi.
En la desobediència els temps dins del procés són importants… Quan s’ha d’aplicar la desobediència civil? És un punt d’inflexió?
És obvi que si l’objectiu de la desobediència és canviar una llei injusta, desobeir hauria de ser una de les darreres opcions. Prèviament la llei es pot interpel·lar, treballar a l’àmbit polític i parlamentari, fer informes, organitzar campanyes de sensibilització ciutadana, fer manifestacions i actes simbòlics públics… La desobediència es produeix quan la ciutadania té la sensació que hi ha un bloqueig i no hi ha cap voluntat d’escolta d’una visió alternativa. De fet, és en aquest moment quan creix una certa responsabilitat personal: “ho he intentat tot per canviar aquesta llei, però no puc continuar sent més còmplice d’aquesta injustícia”.
És un “ja n’hi prou!”.
Sí. El clàssic objector és aquell que pensa que el món s’hauria d’organitzar d’una altra manera, sense exèrcits, sense guerres, etc; però com que ningú li fa cas, es nega a anar a fer el servei militar, assumint les conseqüències que això suposa. En definitiva, una campanya de desobedi- ència civil, s’ha d’aplicar quan l’autoritat ja no escolta i no demostra cap intenció de canviar les situacions injustes. La societat se sustenta en unes lleis. Si la desobediència busca canviar-les, què dóna legitimitat a un acte de desobedi- ència? En primer lloc, les persones que defensem la desobediència civil hem de deixar clar que no es tracta d’una via frívola. En un sistema democràtic, la llei és un pacte entre les persones i els grups humans d’una societat determinada. Per tant, ha de ser respectada i ha de ser aplicada. No seria responsable saltar-nos les lleis.
Així descartem que la desobediència sigui anar contra el sistema, l’anarquia.
Sí, cal afinar més. Com que, de vegades, els actes desobedients els han protagonitzat persones víctimes de la repressió i amb certa fortalesa, ens sembla que aquestes persones són contràries a tot, però no. El desobedient és una persona amb tanta estima per la llei, per l’odre i per la col· lectivitat, que no suporta una llei injusta. Aquest és un matís molt important. De fet, la persona que menysprea les formes d’organització col·lectiva i l’ordenament democràtic no mostra cap interès per si una llei és injusta. En canvi, la persona que dóna valor a tot això no pot tolerar que una llei sigui discriminatòria. Per tant, el desobedient no està contra les lleis o l’ordre col·lectiu, només demana que aquest sigui just. (…)
Si voleu llegir l’entrevista sencera, acudiu als nostres punts de venda o compreu-la directament al nou iQuiosc.cat.
