Articles

Arxiu d'articles seleccionats de la revista Valors

David Bueno: “Les persones que tenen por acostumen a usar la violència més sovint”


David Bueno en el transcurs de l'entrevista. Foto: Sergio Ruiz/Valors

David Bueno en el transcurs de l’entrevista. Foto: Sergio Ruiz/Valors

Un dels principals experts en neurociència i comportament humà del país explica en aquesta conversa que la violència, a diferència de l’agressivitat, no és absolutament intrínseca a l’ésser humà.  David Bueno, doctor en Biologia i expert en neurociència.

Violència i agressivitat són el mateix?
No, cal distingir els dos termes, encara que des de fora es puguin confondre. A nivell de funcionament del cervell són dos conceptes absolutament diferents. Començo per l’agressivitat perquè és la part més bàsica, el nucli que posteriorment pot generar o no la violència.

Doncs som-hi! Definim l’agressivitat.
L’agressivitat és una emoció. Les emocions són patrons de conducta que les persones manifestem de forma no conscient encara que després es poden racionalitzar i reconduir. Les emocions són reaccions instintives que es posen en marxa davant de situacions que demanen una resposta immediata. Per exemple, la por és una emoció que apareix al mateix instant que rebem una amenaça. Només és després de la contracció muscular inicial o quan ja estem corrent que comencem a reflexionar sobre la situació. Les emocions són bàsiques. De fet, l’agressivitat neix d’una altra emoció: la ira. La ira és una forma de resposta davant d’una possible –real o imaginada– amenaça. Davant de la ira es desencadenen reaccions d’agressivitat defensiva; una espècie d’autoprotecció. Per exemple, si una persona em vol fer mal li dono una empenta per apartar-la. Aquesta reacció defensiva és instintiva i confirma que, igual que tots tenim un punt de por, alegria, curiositat o fàstic, tots tenim un punt d’agressivitat; sinó no sobreviuríem.

I la violència… què és?
A partir de l’agressivitat pot néixer o no la violència. L’agressivitat és només biològica. En canvi la violència es nodreix de l’agressivitat, però, a més, incorpora una part cultural darrera que la porta fins a extrems innecessaris. Per exemple, ara entra algú amb la intenció de fer-me mal. L’aparto d’una empenta (agressivitat) però un cop neutralitzat segueixo donant-li cosses. Això ja és violència.

Parlaríem d’agressivitat “gratuïta”…
Sí, exacte. La violència, però, té molt de cultural. Les cultures que exalcen la violència o aquests tipus de comportaments són molt més violentes perquè en elles les persones passen de l’agressivitat a la violència de forma més ràpida; viuen i veuen la violència com una forma habitual en el seu entorn.

Això vol dir que l’home no és violent per naturalesa?
L’home sí que és agressiu per naturalesa! Violent? Depèn de la cultura. La cultura també és un element substancial de l’espècie humana. L’espècie humans fa i és cultura, per tant, els aspectes culturals de la violència també són humans. Si la cultura és una producte humà –de fet no seríem humans sense cultura– i la violència neix d’aquests aspectes culturalitzadors, també l’hem de considerar part de la Humanitat.

Ja veig que serà difícil que em digui una resposta en ferm.
Perquè aquesta pregunta no es pot respondre amb un ‘sí’ o amb un ‘no’. Hi ha cultures que s’han generat en llocs on els grups humans s’han barallat de forma constant i on els homes han conviscut amb la violència des del seu naixement. Per contra, altres cultures han apostat tradicionalment pel diàleg i pels acords. I en aquestes la violència hi ha estat molt menys present. Què és més natural, pactar o solucionar les desavinences a garrotades? Les dues propostes culturals són igual d’humanes.

Persones que han estat criades en una mateixa cultura tenen graus de violència diferents. Els gens influeixen?
Sí, coneixem gens que afavoreixen –però no determinen– el pas de l’agressivitat a la violència. Hi ha persones que genèticament els és més difícil controlar la seva agressivitat i, per tant, els és més fàcil entrar dins el món de la violència. I, d’altres que, genèticament, els és més fàcil.

Quins altres factors també incideixen?
El grau d’aprenentatge té una importància molt gran. L’aprenentatge no solament ens arriba a través de la cultura, sinó que també ve dels pares, dels atzars imponderables de la vida, etc. Encara que diem que les emocions estan en el cor –perquè aquest òrgan respon diferent segons les emocions que rep–, les emocions neixen dins el cervell. Una de les funcions del cervell és adaptar el comportament de les persones a l’ambient on viuen. Per tant, si una persona viu en un ambient de violència el seu cervell s’hi adaptarà fent connexions que es mantindran tota la vida. Així, doncs, un infant que hagi vist al seu entorn violència estructural, violència econòmica, violència social… a l’edat adulta no trobarà difícil passar de l’agressivitat a la violència, perquè el seu cervell ja s’haurà habituat a aquest context. En canvi, un nen que hagi vist al seu voltant estabilitat, paraules amables, bones maneres i pactes tindrà el cervell preparat per respondre davant de qualsevol amenaça per vies que no hagin de ser de violència.

Si observéssim un cervell es podria detectar el moment en què passem de l’agressivitat a la violència?
No. Els sistemes neuronals sempre funcionen de la mateixa manera. Científicament no es pot dir quan es passa d’agressivitat a violència; aquesta és una valoració purament externa. Tan de bo hi hagués un test! Si hi fos, seria una prova bàsica en un judici, perquè l’agressivitat no es pot evitar, però la violència sí, encara que a alguns els resulti molt difícil. A Itàlia hi va haver un judici molt sonat en què es va fer servir una prova genètica per demostrar que l’acusat era una persona molt propensa a la violència. I els advocats van al·legar que la pena havia de ser menor perquè, per tant, no era responsable dels seus actes. Això, per mi, és un error. La genètica és un element a tenir en compte, però hi ha molts més factors a valorar.

Quan parlava de l’agressivitat citava dos factors: la por i la necessitat de protecció. Aquests dos elements també serien estimulants de la violència?
Normalment sí. A nivell cerebral davant d’una amenaça podem respondre de tres formes bàsiques: quedar-nos quiets –que generalment no acostuma a ser la millor resposta–, fugir o agredir. Per tant, por i agressivitat es toquen. Una mateixa persona, davant una amenaça similar, un dia pot reaccionar amb por i un altre amb agressivitat. La violència utilitza els mecanismes de l’agressivitat i, per tant, també té els mateixos orígens. Les persones que viuen amb por acostumen a utilitzar la violència més sovint que les persones que se senten segures i confiades.

Una injustícia pot generar un acte de violència?
Sí, evidentment, perquè un acte d’injustícia també es pot considerar una amenaça.

La violència sempre és negativa?
Depèn de la cultura de la qual formis part. Hi ha cultures que valoren positivament la violència. També hi ha cultures que només la valoren positivament quan la practiquen alguns dels seus membres. Per exemple, la cultura nord-americana valora positivament que una persona utilitzi l’agressivitat com a mecanisme de defensa. La gent pot portar armes pel carrer. Aquí, en canvi, hem delegat l’exercici de la força de la violència en els cossos de seguretat. Només ells, legalment, la poden fer servir.

Llavors la violència és una realitat o una percepció?
La violència és una percepció. Ara no som més violents que fa uns anys. Hi ha estudis que demostren que ara hi ha deu vegades menys violència que a l’Edat Mitjana. La violència ha disminuït perquè en som més conscients, més responsables i hem establert mecanismes més justos de resolució de conflictes interpersonals i socials. Avui, algunes violències són més visibles que abans, però això no vol dir que abans no existissin.

Per exemple?
Si ens fixem amb la violència de gènere: n’hi ha més ara que fa quaranta anys? No. Segurament fa quaranta n’hi havia igual o més que ara. Durant el franquisme era habitual que de tant en tant l’home donés un mastegot a la seva dona. Un altre exemple. Abans, un noi que es deixava assetjar a l’escola era un noi que no tenia valor. I el consell del pare era: “defensa’t!”. Els assetjadors, per la seva virilitat, pràcticament, eren aplaudits. Per tant, violències que abans estaven invisibilitzades ara les valorem, però això no vol dir que ara n’hi hagin més.

És a dir que com a espècie estem reduint el nostre grau de violència…
Sí, sens dubte.

I si ens comparem amb la resta d’espècies, l’home és poc agressiu?
Depèn. Si ens comparem amb els ximpanzés –animals que també tenen una protocultura–, ells mostren més episodis d’agressivitat que nosaltres. Ells no poden regular la majoria dels seus comportaments. En canvi, els homes som més agressius que els bonobos, una espècie de ximpanzé nan emparentada amb nosaltres. Els bonobos no es barallen mai! De fet, si tenen un problema entre ells el resolen practicant sexe. Cada espècie té el punt necessari d’agressivitat per sobreviure al seu entorn. (…)

Si voleu llegir l’entrevista sencera dins el monogràfic d’aquest mes, acudiu als nostres punts de venda o compreu-la directament a l’iQuiosc.cat.    

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *