A la meva filla i al seu avi, nascut a Elna
Segons l’historiador francès Pierre Nora, la memòria històrica al·ludeix a un esforç conscient de respectar el passat. Aquesta acció “d’esforçar-se” implica indefectiblement un compromís polític i cultural per combatre l’oblit. A l’Estat Espanyol és ben recent la Llei de Memòria Històrica que va establir el govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero amb l’objectiu de recuperar, reparar i preservar la memòria de les víctimes de la Guerra Civil i la dictadura franquista. Anteriorment, el cas més significatiu va ser l’argentí, on els principals centres clandestins de detenció i tortura durant la dictadura militar (1976-1983) són avui espais de memòria per compensar l’oblit de les persones desaparegudes.
A Catalunya, ha aparegut un fenomen social que va molt més enllà de lleis de memòria històrica, monuments o espais que recorden el nostre passat. Un esforç col·lectiu, com diria Nora, sense precedents, un homenatge espontani a un moment de la nostra història que semblava oblidada o tan sols recordada pels seus desconeguts protagonistes, i que, sortosament, va desenterrar la historiadora mataronina Assumpta Montellà després que la seva tesi es convertís en el llibre La Maternitat d’Elna.
Entre 1939 i 1944, la infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz va salvar la vida de 597 nadons, fills i filles d’exiliades embarassades confinades als camps de refugiats de Sant Cebrià de Rosselló, Argelers i Rivesaltes, a la Catalunya Nord, a una maternitat als afores d’Elna. Avui existeixen 510 nenes amb el nom d’Elna repartides per Catalunya, gairebé una Elna per cada nadó que va néixer a la Maternitat d’un poble que ha esdevingut un record inesborrable. Aquesta història s’ha convertit en un acte revolucionari de memòria històrica, en un llegat indispensable que hereten les generacions futures.
