Potser la valoració moral del comportament humà no és tan diferent de la de fa cinc-cents o dos-mil anys; però sí que ho és la seva anàlisi, quina mena de criteris lògics emprem. Tots vostès hauran vist ja prou episodis de la seva sèrie de TV preferida, o han conegut suficient nombre de persones i de situacions canviants per a admetre que el món va sent força més complex que l’antic o, fins i tot, que el modern precontemporani. La vida, la veritat, l’ètica i moltes altres qüestions serioses les plantegem de manera no tan diferent de com ho feien els clàssics grecs o romans, els medievals o els il·lustrats. Però, en canvi, tenim nous procediments i actituds de gestió. Tots cerquem sempre la felicitat, aquell equilibri que -com explicava recentment The Economist (24/9/16) – és fins i tot un objectiu empresarial: convé que hi hagi “higiene de la felicitat”, ja que els treballadors contents produeixen millor. D’aquí la quantitat de psicòlegs, els cursos de “mindfulness” i tot allò que té a veure amb aconseguir amb esforç i teràpies un estat emocionalment positiu, serè i – diguem-ho clar – feliç.
Però vet aquí que no sempre tot va com hauria d’anar. I aleshores algunes persones “es trenquen”. La resiliència que sol donar la fe religiosa, la xarxa familiar, l’estoïcisme viscut, etc., ha minvat. I si no va com jo volia que anés, a la porra tot! Només un instint primari de supervivència ens fa, algunes vegades, recomençar.
Ara bé, hi ha una estratègia que – ben emprada – pot ajudar molta gent: cal tenir un “pla B”. No em facin la crítica fàcil: aquell plantejament dels malreeixits que consisteix a pensar que – a més d’un pla B – l’abecedari té moltes altres lletres Això seria deixadesa. No proposo pas anar a capgirells, que entenc com una frivolitat. Proposo ser conscients que -per això som al segle XXI i sabem més coses -disposem d’una complexa teoria de les decisions humanes. Solem fixar-nos objectius racionals, que exigeixen sovint disposar al menys de dues possibilitats acceptables: ningú pot optar per sortir de l’autopista si no hi ha un carril de desacceleració amb sortida (només pot anar més o menys ràpid o, si de cas, d’aturar-se al voral). Aleshores, quan ja sabem què volem, i ens hi bolquem a aconseguir-ho, ¿per què no pensar també en el “pla B”?
Em direu que el noi o noia que es casa enamorat, si preveu un pla B, ja hauria donat un passet cap a la infidelitat. O que si no t’aboques de debò en el que cal sempre seràs una mena de cagadubtes. Teniu raó, probablement.
Però l’ésser humà no és tancat. Sent fidel al compromís o decisió principal presa, ha de contemplar els canvis, raons per decidir d’una altra manera: per exemple, la naturalesa ens pot barrar un camí o l’acció dels malèvols i opositors ofegar els projectes. Hi ha polítics -i pares, i docents, i taxistes, i… – que són tossuts i obtusos. Allunyem-nos-en.
La “teoria de la decisió” -en molts camps, des de l’economia a la psicologia- pretén analitzar el valor, la incertesa i altres aspectes rellevants, de manera que puguem abocar-nos a allò òptim. Està relacionada amb la “teoria dels jocs”, però no és pas un joc.
Tenir pensat un “pla B” convé; no ha d’ofendre ningú ni fer-nos menys fiables. És expressió de riquesa psicològica operativa, quelcom que potser en el passat era més pobre entre els humans.
Els plans B són necessaris
