L’any 2002 Helena Maleno va decidir anar a viure a Tànger (Marroc), on va denunciar la violació dels drets de les persones que intenten creuar el Mediterrani fins que un dia va ser acusada de tràfic de persones. Ara ha volgut explicar la seva història al llibre Mujer de frontera: Defender el derecho a la vida no es un delito (Ed.Península), un relat de compromís i de valentia.
Quan vostè va arribar al Marroc va conèixer la realitat dels boscos que voltegen Ceuta i Melilla, on els joves esperen per saltar la tanca. Però el punt d’inflexió va ser la primera trucada de socors que va rebre des d’una pastera…
Sí. La primera trucada va ser l’any 2007. Va ser un company que havíem estat acompanyant anteriorment respecte altres drets. I em va trucar perquè es trobava al mig del mar, confós, i necessitava ser rescatat. Jo, que en aquell moment no sabia res sobre salvament marítim, vaig desitjar no haver de viure una altra nit igual. Però a partir d’aleshores tot va créixer sense en cap moment tenir un projecte concret.
Després d’aquella trucada en van venir moltes més. Un cop rep la trucada com actua? Com ajuda una pastera perduda al mig del mar?
La nostra aposta sempre ha estat actuar conjuntament amb els serveis públics de salvament marítim, perquè els estats han signat acords internacionals i tenen la responsabilitat de protegir la vida al mar, tant si la víctima és un pescador com un immigrant. Per tant, nosaltres obtenim la major informació possible de l’embarcació i després truquem els serveis de rescat, ja siguin d’Espanya, del Marroc o d’Algèria. Avui, per aquests serveis sembla que són més importants les polítiques de control migratori que la defensa al dret a la vida, però nosaltres seguim lluitant perquè no hi hagi més morts al mar.
Per aquesta acció, un dia la detenen i la policia espanyola l’acusa de tràfic de persones. Un delicte que, a Marroc, comporta cadena perpètua. Ha necessitat tres anys per provar la seva innocència…
Ha estat un procés molt llarg perquè al jutge marroquí li era molt complicat saber si allò que deia la policia d’un estat suposadament democràtic com és Espanya era veritat o mentida. Era la meva paraula contra la de la policia espanyola. L’ONU i moltes organitzacions internacionals em van donar suport i, finalment, vaig ser absolta. Després d’això la meva vida ha canviat completament. Ara tinc moltes denúncies per amenaces i intents d’agressió. Malgrat haver estat absolta, no hi hagut cap intent de reparació ni una investigació per veure qui va fabricar els informes contra la meva persona i els va fer arribar al Marroc, perquè no ho van fer per les vies habituals de cooperació hispano-marroquí.
Diu que aquesta experiència l’ha canviat.
Sí, ja no sóc la mateixa. Aquesta experiència m’ha generat moltes cicatrius, però tampoc la canviaria. He après molt, he plorat molt, però també he rigut molt i molta gent m’ha regalat moments meravellosos. Durant aquest temps també m’he omplert de valentia gràcies als companys que m’han fent costat en aquesta frontera. A més, aquesta vida també m’ha permès retrobar-me amb la memòria dels meus avantpassats, jornalers andaluses. A Espanya hi ha dues coses complicades: la memòria –tot es vol oblidar molt ràpid– i la reparació –no s’intenten resoldre els mals que l’Estat ha causat–. En aquest sentit, el llibre també és una memòria a totes les persones que m’han ajudat.
Els darrers cinc anys s’han detingut més de 250 persones acusades d’ajudar a immigrants. Hi ha més valents dels que ens pensem o menys del que hi hauria d’haver?
Hi ha molts valents perquè els principals defensors dels drets humans són les persones migrants i això és el que no sabem visibilitzar. Un exemple meravellós que teniu a Catalunya és el Sindicat de Venedors Ambulants de Barcelona, més coneguts com a manters, o els recol·lectors de fruita de Lleida. Les persones que travessen la frontera són els propis defensors dels seus drets. Només els hem de deixar més espai perquè la seva veu pugui ser escoltada. Davant la necropolítica que mata, ells responen amb solidaritat, suport mutu i aposten per la vida.
La covid-19 ha silenciat altres temes, però l’arribada d’immigrants no s’atura. Quina és la situació actual?
En aquest moment una de les rutes més actives és la d’Algèria, una ruta de la qual no se’n parla gaire. Des d’allà i pràcticament tots els dies arriben embarcacions al llevant peninsular i a la costa d’Andalusia. També està activa la ruta canària; per aquesta via pugen embarcacions des de Mauritània. És veritat que durant una pandèmia la circulació es restringeix, però cal tenir present que no existeix un efecte crida, sinó un efecte sortida. Les persones són expulsades dels seus territoris i, a pesar de què avui les condicions siguin terribles, es veuen forçades a moure’s. Les persones en trànsit migratori si no aconsegueixen assistència no poden confinar-se i, per tant, no poden sobreviure. Si no surten al carrer a la recerca de menjar es moren de gana. Les fronteres segueixen vives i, per tant, només podem esperar que de la covid-19 sorgeixi un procés de reflexió i d’aquest un sistema amb major justícia social.
Quines conseqüències creu que pot tenir aquesta crisi mundial a les fronteres?
Segons el Govern, de la crisi sanitària només en podrem sortir units i sense abandonar ningú, doncs, de la crisi social i econòmica, igual. Aquest és el desig, però existeix la por que augmenti el discurs de l’odi que ja veiem als nostres carrers o el discurs racista que hem vist als Estats Units… i, per tant, que les polítiques de control de fronteres s’intensifiquin. Per això demanem als governs valentia perquè ningú es quedi enrere.
Ara que la seva veu és coneguda i escoltada arreu, com s’imagina el seu futur?
Una de les coses que he après aquests anys és que cal viure el present. I el meu present és un present ple lluita, de presència, d’esperança i de molta escolta. La meva veu és una, però també cal donar espai a altres veus per arribar a crear més justícia social.
