Albert Cañigueral: “Cuidar-nos els uns dels altres serà part de la feina del futur”

La covid ha canviat de forma urgent els nostres hàbits laborals imposant dinàmiques com el teletreball, però des de fa dècades que empreses i treballadors afronten nous reptes i noves formes de treballar i de viure, perquè com bé recorda el títol del darrer llibre d’Albert Cañigueral, fundador de ConsumoColaborativo.com, El trabajo ya no es lo que era (Ed.Conecta).

La covid ha accelerat els canvis que ja es produïen al món del treball o n’ha generat de nous?
La covid ha estat un accelerador, però la majoria de riscos, tendències i oportunitats del món del treball abans de la covid ja eren més o menys coneguts.

Si els nostres avis i els nostres pares vivien per treballar, quin és el paper que juga actualment el valor del treball en les nostres vides?
La narrativa del valor del treball en la vida de la gent no ha canviant gaire; allò que ha canviat per a moltes persones i organitzacions és la manera de fer-lo. Per a les generacions més joves, la feina comença a ser un mitjà que combina els ingressos, la vida, l’experiència… Però sobretot comencem a acceptar que tindrem una vida laboral molt més diversa. Hi ha una frase d’un professor de l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT) molt significativa: “El nostre pare tenia una feina, la nostra generació en tindrà set al llarg de la nostra vida i els nostres fills en tindran set a la vegada”.

Sempre diem que la feina ajuda al desenvolupament de la persona, però molta gent odia els dilluns. Què falla?
Encara tenim molt assumida la visió cristiana del terme: el treball vist com un sacrifici. Però quan una persona té la sort de tenir una feina que li agrada, en un entorn favorable, acompanyat d’un bon equip i amb un cert grau d’autonomia i de llibertat, no és cap sacrifici. En aquest sentit, cal un canvi de narrativa i tornar a posar el desenvolupament de les persones al centre del món del treball. I tenir clar què vol dir treballar.

No ho tenim clar?
Aquest és un dels grans reptes. El sociòleg Esko Kilpi assegura que “treballar és resoldre els problemes d’altres persones”. Per tant, una cosa és la feina, accions que faig perquè em paguen, i una altre el treball. Per exemple, a la majoria d’entitats cívico-socials es treballa molt, però no ho considerem un sacrifici. Per tant, com podríem tenir una feina remunerada que la gaudíssim igual que a nivell associatiu? Per què en un lloc treballem molt i ens ho passem bé i en un altre treballem menys o igual, però tenim la sensació que ens sacrifiquem?

Vostè assegura que preguntar avui a un nen “què vol ser de gran” és absurd.
Perquè moltes de les feines a les quals podrà optar aquesta persona encara s’han d’inventar i, sobretot, perquè seguim pensant que al llarg de la vida només ens dedicarem a una sola cosa, però això ja no serà així. El meu pare va ser professor durant tota la seva vida; jo m’he anat reinventant. He tingut diverses identitats laborals.

L’any 2030 moltes de les professions actuals ja no existiran… Ens estem preparant per aquest nou escenari?
No. I aquest és un dels grans reptes. Estem en un entorn on allò que aprenem caduca molt ràpidament respecte la velocitat dels canvis. Està establert que, actualment, el trenta per cent de les habilitats d’una persona caduquen cada quatre anys. Per tant, en una dècada una persona queda obsoleta i això vol dir que un treballador s’ha de formar permanentment.

Quins altres valors hauria de tenir el treballador del futur?
Sobretot haurà de saber treballar en equip. Imaginem el treballador del futur com una persona aïllada i que competeix amb altres individus per les oportunitats de feina. Aquesta narrativa, però, es demostrarà errònia. La gent, ara ja s’agrupa en equips reduïts de persones amb qui té un gran nivell de confiança i, sense formar una empresa, actuen al mercat de forma organitzada sota una mateixa marca o oferint serveis complementaris. Per arribar a aquest nivell de coordinació òbviament també calen altres habilitat: comunicació, escolta, diàleg, negociació… que són fonamentals.

Avui al Japó es venen més bolquers de gent gran que de nens. Quin paper jugarà la cura en les feines del futur?
També hi ha una frase molt contundent que diu: “La demografia és el destí”. Si mirem la piràmide laboral d’Espanya o d’Europa és evident que cada vegada tenim més gent que necessita cures i menys gent per fer aquesta feina. A més, cal tenir en compte que aquesta feina és de difícil automatització. És molt difícil que la robòtica iguali l’empatia humana i que pugui assumir la incertesa i la manca de rutina. En definitiva, cuidar-nos els uns dels altres serà part de la feina del futur.

En general, la robòtica o la intel·ligència artificial aportaran coses positives?
Hi ha estudis per tots els gustos. Jo defenso la combinació de l’home i de la màquina. Nosaltres ens podem centrar en aquelles coses que tenen un valor humà i podem delegar als robots la part mecànica i la força.

Els robots ens trauran feina o seran els nostres caps, els nostres controladors?
El nivell de risc que un robot faci la totalitat d’una feina és baix. Que un robot faci parts d’una feina és molt possible. Cal mirar cas a cas. Hi ha feines que tenen més possibilitats d’adoptar automatismes que altres. Per això, però, encara queda una mica de temps… El que sí és una realitat és la implementació de la Intel·ligència Artificial en la distribució i en l’avaluació de les feines i en els processos de contractació o selecció. Ara ja hi ha algoritmes que assenyalen els candidats a ser acomiadats, però són els humans els qui comuniquen la decisió. Avui el cas més extrem són les plataformes de distribució, on els algoritmes distribueixen totes les tasques. El meu consell és: no et preocupis de si un robot et traurà la feina, sinó si et gestionarà la feina.

Si augmenten els autònoms, desapareix la idea de classe obrera?
La meva experiència em diu que no. Aquests treballadors tenen més dificultats per crear una identitat col·lectiva perquè no comparteixen l’espai i el temps de treball, però tot i així les noves tecnologies permeten l’organització i la defensa col·lectiva d’aquests treballadors. De fet, comencen a emergir algunes estructures neogremials, perquè encara que treballem de forma autònoma gravitem i ens acostem a altres.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *