Aquest professor titular de la Universidad de Cantabria és un expert en la història del conservadorisme espanyol durant el segle XIX en perspectiva comparada amb el de l’Amèrica Llatina.
En ple segle XXI, com hauríem de definir l’home conservador?
Sembla que ser conservador és, per se, contradictori amb els temps en què vivim, des que vam entrar a l’edat contemporània i es van imposar la raó i la idea del progrés com a forma d’actuar sobre la realitat. De manera que un conservador o una persona que s’autodefineixi com a conservadora podria semblar que té una ment estreta, una visió restringida de la realitat. Però els que ens dediquem a la història –i ho intentem fer estalviant-nos prejudicis– sabem que sempre hi ha hagut conservadors. De cap de les societats més avançades no han desaparegut persones, grups, corrents de pensament, think tanks o partits polítics que s’hagin mostrat obertament conservadors. I encara menys ha passat després de l’anomenada revolució conservadora que va començar amb l’accés de Margaret Thatcher al poder el 1979, al Regne Unit. I és perquè ser conservador és una forma de sentit comú. Això és propi del conservador. I després perquè les persones conservadores, que tenen una actitud en general moderada, s’han anat adaptant molt bé als canvis que hi ha hagut a la història del món occidental. El conservadorisme és compatible amb l’evolució, accepta el món sorgit del triomf de la modernitat, s’hi adapta i s’ha anat comportant –dins de cada circumstància històrica– d’acord amb aquesta visió que desconfia, d’entrada, de tot allò que a l’home se li acudeix racionalment i que suposi un canvi radical de les circumstàncies establertes.
Si féssim una llista, quins elements podríem dir que avui caracteritzen el conservadorisme?
El que sempre ha motivat que hi hagués forces, grups i individus conservadors, continua existint actualment. El que passa és que s’hi han afegit altres factors que contribueixen a fer que s’adoptin aquestes posicions. Hi ha persones que neixen amb un temperament conservador o l’adquireixen, hi ha persones que se senten a gust en un determinat ordre establert o status quo i per això són conservadores, hi ha persones que són conservadores perquè tenen un interès en el manteniment del sistema establert –la dreta econòmica– i hi ha persones que tenen una visió filosòfica intel·lectual del món que és la que alimenta el pensament conservador. Tot això no ha deixat d’existir mai.
Abans citava Margareth Thatcher. Què és el que ha permès o provocat una nova embranzida del pensament conservador des de fa ben bé quatre dècades?
El ressorgir del pensament conservador les darreres dècades ha tingut lloc sobretot arran de la implosió del sistema comunista internacional i ha causat un revival d’allò religiós: el fracàs de la gran experiència de construcció racionalista d’una societat justa, com va ser el comunisme, ha fet que s’hagi estès una gran desconfiança en els valors propis del progressisme. I això ha provocat un retorn primer a la religió i després a la tradició. Hi ha moltes persones que s’han tornat conservadores perquè van confiar en aquest paradigma, però n’estan profundament decebudes i consideren que va tenir efectes perjudicials molt grans.
Els desajustos generats per la globalització han provocat també una resposta des de visions conservadores. Una resposta no prevista, segurament.
Sí, el rebuig a la globalització ha alimentat el conservadorisme. Aquesta, que ja existia, va entrar en una nova fase, accelerada, després del triomf de les doctrines neoliberals a les organitzacions econòmiques internacionals i també de les polítiques dels partits conservadors de la major part del món occidental. Això està tenint efectes molt perjudicials sobre alguns sectors i avui dia hi ha conservadors que rebutgen els efectes que ha portat aquesta nova fase de la globalització.
Ho han fet per dos motius. El primer és el rebuig a allò que porta aquest cosmopolitisme econòmic, que és la nova immigració, la circulació de les persones pel planeta a la recerca d’una millor feina d’una manera que resulta molt voluminosa, que podem considerar fins i tot massiva, i que està fent que canviï el panorama social de moltes societats avançades amb una presència de poblacions d’altres orígens culturals, d’una altra condició racial, que causen molt de rebuig. I, en un altre sentit, la globalització també porta l’extensió, a través dels processos econòmics i del desenvolupament de noves tecnologies, d’una cultura que sembla homogeneïtzar el món. I davant d’aquesta homogeneïtzació cultural, que deriva de les pautes dels països que són més influents econòmicament, hi ha un refugi en la comunitat natural, buscant quedar fora de perill de tots aquests processos tan perillosos que han fet desaparèixer moltes activitats que es desenvolupaven tradicionalment sota la lògica del mercat. De fet, l’auge de l’islamisme, en el fons, expressa les ansietats de grups socials molt extensos que no només són defensors de la tradició, sinó el que fan és buscar refugi davant de totes les incerteses i tots els efectes perniciosos que està tenint la globalització.
I les posicions progressistes, d’esquerres, quina actitud han tingut davant tota aquesta evolució?
Avui dia hi ha una revolució moral d’un cert pensament conservador que ha portat la nova esquerra, paradoxalment. A l’esquerra li ha resultat molt difícil estendre la igualtat econòmica quan la política dominant és la del liberalisme econòmic, i llavors ha buscat estendre la igualtat a través del desenvolupament de nous drets socials individuals. I tot allò que té a veure amb el matrimoni homosexual, amb la normalització de la diversitat sexual, amb el canvi i l’aparició de noves formes de família, i alguns aspectes relacionats amb la quarta onada del feminisme, provoquen un profund rebuig social, fins i tot en persones que no eren inicialment conservadores. I això els ha portat a una mena de reacció en contra de fenòmens que els semblen excessius, desproporcionats i que, a més, estan basats una altra vegada en la imposició d’una sèrie de categoritzacions socials que no es corresponen amb l’experiència social. I, ara mateix, tot això està fabricant nous conservadors.
Compliquem-ho encara una mica més. Vostè creu que es pot ser conservador en algunes facetes de la vida, però en altres ser progressista?
Per descomptat. Fa pocs dies l’escriptor Antonio Muñoz Molina, que no crec que passi precisament per ser un conservador, escrivia un article al diari El País on venia a dir que de vegades és millor no fer que fer, que és millor –davant la consciència de l’existència d’un problema que cal arreglar– fer una pausa per reflexionar a fons sobre com intervenir en la realitat abans de guiar-se ràpidament per una sensació de capacitat racional de poder actuar-hi. Diguem que el conservadorisme és una forma de sentit comú de com actuar responsablement en política. No només perquè no tot millora quan es canvia d’acord amb un paquet de bones idees basades en una lectura científico-racionalista de la realitat, sinó també perquè la possibilitat de dur a terme polítiques i transformacions de progrés a vegades passa precisament per no alterar o no modificar alguns aspectes que formen part profundament de la mentalitat, dels hàbits i les conductes de les societats.
El conservador desconfia, d’entrada, de tot allò que a l’home se li acudeix de forma racional i que pugui suposar un canvi radical.
El que queda clar és que hi ha molts tipus de conservadorismes i de conservadors.
A banda del que he descrit ara, hi ha també un conservadorisme natural que darrerament s’està notant molt quan veiem com estan operant les xarxes socials sobre les maneres de veure el món. És a dir, les xarxes socials són utilitzades per la major part de les persones més com una manera de confirmar-los plantejaments previs que de fer que es plantegin quina és la millor manera d’entendre un problema o intentar resoldre’l. De fet, l’ésser humà no busca que el contradiguin, busca més aviat sentir-se segur en les idees pròpies. Per tant, hi ha una mena de conservadorisme vital, de conservadorisme natural, que forma part de la condició humana i que fa perfectament que una persona que té idees progressistes es comporti moltes vegades de manera conservadora.
Després, també hi ha les cultures socioprofessionals on, a vegades, persones que són ideològicament molt progressistes, una vegada funcionen bé en un determinat àmbit, tendeixen més a reproduir les pautes heretades que a transformar-les. Aquest cas, per exemple, es produeix en el marc socioprofessional universitari, respecte de certes concepcions jeràrquiques.
Hi ha moltes maneres de poder veure com hi ha idees o pautes conservadores que són utilitzades, probablement de forma més inconscient que conscient, per persones de mentalitat progressista.
A més, hi ha moments on els que són progressistes, per motius molt puntuals, voten conservador.
Sí. També hi ha el progressista que en un determinat moment pot entendre que la millor opció política, davant unes determinades circumstàncies, pot ser votar un partit de dretes o un partit conservador. I això és el que sembla que va ser una de les bases de l’èxit electoral d’Isabel Ayuso quan va guanyar les eleccions a la Comunitat Autònoma de Madrid amb majoria absoluta. Algú va dir, i jo crec que amb molta raó, que havia rebut el vot de molts progressistes per als quals el valor suprem, la llibertat individual, havia estat coartada amb totes les mesures restrictives preses pel Govern. Unes mesures preses amb tota la raó, per mi.
També volíem preguntar-nos sobre l’edat, sobre el fet generacional. El conservadorisme és una ideologia o una actitud més pròpia d’adults?
No s’ha d’associar conservadorisme ni amb riquesa ni amb edat. Hi ha moltes excepcions a allò que podríem considerar la pauta més habitual. Hi ha el conservadorisme temporal de les persones pobres o treballadores, que és una persona que prefereix desenvolupar-se al medi que ja coneix per aconseguir el seu progrés personal, que veure com s’alteren aquestes pautes de manera profunda, de manera que pugui quedar descol·locat o desbordat per la realitat. Hi ha també el conservadorisme de la persona de condició humil que creu que la millor manera que pugui millorar la seva situació personal és que governin aquells que generen riquesa i que, per tant, voti conservador.
Des del punt de vista de la relació entre edat i el conservadorisme, s’està donant un fenomen que contravé completament la idea que, en funció de l’edat, puguem establir de manera quasi mecànica un patró de vot. Avui dia, els més grans de la nostra societat, que van ser al seu moment la generació que va contribuir a l’establiment del nostre règim democràtic –per tant d’un marc mental progressista–, haurien esdevingut ara conservadors: volen mantenir intacte aquest model que ens hem donat i que per mi continua sent el millor. I, alhora, també està passant que molts sectors joves de la societat, mancats de memòria històrica, consideren que la vigent no és la manera més adequada d’organitzar la societat. Aquests són els que ara donen suport de manera més oberta a les posicions no tant conservadores com sí de dretes, que tenen una mentalitat molt semblant però no són el mateix. Només cal fixar-se en els votants d’aquest nou partit, Se Acabó la Fiesta, que majoritàriament són joves, no gent gran. És un vot de l’inconformisme contra un sistema establert que consideren perillós, que dissol “la bona societat”, i que creuen que ha de ser modificat.
