Míriam Díez, directora de l’Observatori Blanquerna Comunicació, Religió i Cultura assegura que, malgrat la pèrdua de pes de la creença religiosa a les nostres societats, a Occident la religió està en transformació.
Vivim o ens estem encaminant cap a una societat postreligiosa?
A casa nostra… sí. Numèricament, institucionalment, visiblement, mediàticament…, tot el que sigui aspecte religiós, o fins i tot espiritual, no està a l’ordre del dia. Quan vas pel carrer pots veure un centre de culte, si el saps reconèixer, però també veus clarament que el món que ens envolta està motivat i mogut per altres forces, per altres institucions, per altres interessos. Per tant, externament, un podria dir que l’espiritualitat va de baixa, però amb tot, en l’àmbit digital comencem a descobrir que les persones busquen i que Déu, religió, espiritualitat, convicció, identitat, vincle… són conceptes que les persones estan buscant. Per tant, no busquem només Amazon, sexe o viatges… El que podria ser, doncs, és que hi hagi una certa privatització de la religió.
En quin sentit?
“Jo la visc a la meva manera”. “No ho explico”. “De fet, tampoc ho vull explicar gaire perquè semblaré estrany o friqui o passat de moda, però, en el meu interior, són temes que em motiven”. Això hi és, perquè en això els algoritmes són molt clars, les dades són clares i la gent està en recerca. Ara bé, grans mogudes com que la gent, pel fet de ser catòlica, vagi vestida d’una manera que l’identifica… tot això es va perdent. És a dir, la visibilització de les religions en l’esfera pública va de baixa. Després trobem grups clarament identitaris. Un sikh el reconeixes fàcilment, una noia musulmana també, perquè culturalment aquesta identitat a ella li agrada, i la identifiquem de seguida. Convivim amb algunes minories molt visibles que ens poden generar la idea que ells són molts més dels que en realitat són. Però després les dades demostren que són minories. Però com que mostren la seva religiositat de manera pública, sembla que siguin més. D’altra banda, sí que és cert que hi ha un volum important de persones que, tot i no mostrar-ho, estan preocupades per la seva ànima.
Hauríem de fer més pública la nostra religiositat?
Ni la religió ens governa, ni hem de dir la nostra religió en el DNI, ni ens condiciona, ni afecta les relacions de parella que tenim… Ni tan sols entre les amistats és una variable que tots seguim. Els números de matrimonis religiosos són pocs. Igual que batejos… Tot això no podem dir que sigui residual, però clarament va a la baixa.
“El gran repte que tenen les religions és no crear clubs de descontents. El servei postvenda aquí falla. Intenten vendre’t un producte on hi ha gent que en surt molt escaldada. Els meus alumnes d’entre 18 i 20 anys, no en saben res”
Ens encaminem, doncs, inevitablement a un futur ateu?
No, perquè l’ateisme ens negaria aquesta realitat. Ens encaminem més aviat cap a un futur en recerca. En recerca de la veritat, dels valors, del sentit del que estem fent.
La religió ja no és el camí i el model?
No és el model. És una resposta més i, per tant, ha de competir i ha de ser sexy. Ha de ser interessant. Perquè si no ho és… si m’interessa més una altra cosa… la perdrem.
S’està convertint en un model caduc que cal renovar o morirà?
És un model que ja no es pot plantejar com una alternativa. No és diumenge i vaig a missa o vaig a fer running, són les dues coses. Abans, el diumenge era el dia de mudar-se i d’anar a missa, ara el diumenge és precisament quan la gent es muda menys i va més informal. El repte que tenen les religions és vehicular comunitàriament aquest anhel més individual, perquè si no es convertirà en un “jo prego on vull, vaig a un lloc quan vull”… i això és el que s’ha perdut, s’ha perdut la força institucional i col·lectiva.
Això passa només a Occident o es pot generalitzar a escala global?
No es pot generalitzar. Perquè tu ara te’n vas a Saragossa i la religiositat es viu d’una altra manera. Tu te’n vas a Sevilla i es viu també d’una altra manera. Te’n vas a segons quina regió d’Itàlia o a Indonèsia i es viu totalment diferent. Quan la religió s’institucionalitza per a mi és un perill. La teocràcia crec que no funciona. Ara, els laïcismes que no deixen espai perquè les conviccions puguin conviure tampoc funcionen, que quedi clar.
A vegades es confon laïcisme amb persecució religiosa?
Tampoc podries dir al senyor Macron que es dedica a perseguir religions perquè et dirà que no és cert. El que passa és que no facilita que hi hagi una certa convivència entre la senyora del burquini i els nudistes de Port Leucata. No acaba de deixar que tot funcioni.
La societat laica hauria de deixar que tot flueixi?
O almenys posar-hi condicions. Crec que els estats han de posar les condicions perquè les religions i les conviccions no obstrueixin la convivència, no molestin, però tampoc molestar. És com dir: no tallis el carrer amb la teva manifestació, però tens el dret a fer la manifestació. Llavors cal que busquem el moment i fem la manifestació.
Quins perills té aquesta tendència o aquesta deriva postreligiosa?
D’una banda, els guetos, és a dir, que les religions es quedin com uns guetos per si sols i això és molt perillós. Si no tenen cap mena de relació ni contribució a la societat… ja em diràs. Si és alguna cosa que només et serveix a tu, per què ha d’estar públicament protegida? Cal anar recordant també que la religió i el dret religiós és un dret fonamental, no és un dret accessori. Tu tens dret a creure i a no creure. I aquest dret tothom l’ignora, no es contempla, de forma general.
“Quan parlem de religió, acostumem a parlar de rituals, de la creença, dels dogmes… I no parlem tant del sentit de la vida, del sentit de l’existència, de la vida i la mort”
Quin paper hi tenen aquí els drets i les llibertats?
És molt interessant el tema de la llibertat, sobretot quan parlem, per exemple, de religions que tenen tendències fonamentalistes o molt dogmàtiques. Si volen sobreviure hauran de veure que o bé s’alien amb certes minories i, per tant, també defensen les llibertats d’aquestes minories, o tindran les de perdre. Això, per exemple, és molt interessant en el cas dels mormons als Estats Units. L’Església catòlica s’ha fet amiga dels mormons, tot i que són antagònics, però els mormons han lluitat molt per la seva llibertat religiosa. Llavors els catòlics han dit “saps què?… ens hi aliem i els acceptem”. Aquest seria un bon exemple de com la lluita per la llibertat d’uns pocs ha provocat que l’Església els inclogui per no perdre la partida. Ara, quan es tracta de llibertats d’una altre caire, com les sexuals, les de models familiars o de celibat… aquí ja entrem en un altre terreny on costa que certes religions vulguin teixir-hi aliances.
L’Església catòlica està fent intents d’obertura, però la institució és tan complexa que costa fer aquests acostaments. Com es casa tot plegat?
Si tu tens un líder que marca, totes aquestes reticències van caient. Si tu veus que el líder, com el Papa, va amb un Ford Focus, i tu en canvi vas amb un Maserati, tens un problema. Perquè el teu líder està marcant una tònica. Aquí també, les resistències, com sempre a les institucions, solen ser en els nivells entremitjos. Els stoppers no són tant els que poden prendre decisions o els pobres que no en poden prendre cap, sinó els que són al mig i poden bloquejar alguna cosa. La institució catòlica té ara un líder que clarament marca directrius que no estan agradant i que tenen unes conseqüències que tant de bo siguin irreversibles, però això ja se sap… Ara bé, l’Església és molt jeràrquica i, per tant, quan es marca doctrina és molt difícil tornar enrere.
I on queda allò transcendent en tot això?
Allò transcendent a vegades queda molt lluny, però allò transcendent és immanent.
Qui més qui menys se’l treballa?
Sí, però allò transcendent pot ser una via d’escapatòria. Un “faig el que vull”, com a El Padrí. Ell mata a tort i a dret i després es confessa. Certament, a vegades no hi ha una relació entre aquesta aspiració d’anhel de quelcom més gran, i hi ha una escissió. Soc mala persona, però vaig al culte cada setmana, però en el fons crec que soc bona persona perquè estic complint. Aquesta idea de complir és molt perversa.
Som éssers incoherents per definició?
La coherència està sobrevalorada perquè tampoc som robòtics i perfectes, però el camí cap a la coherència seria una via per dir que allò que tu dius que creus, ho practiques. Si no, el món no és creïble.
En aquest sentit, hi ha una escissió i una separació entre el que podria ser creença i el que podria ser espiritualitat?
No entre creença i espiritualitat, però sí entre creença i praxi, és a dir, entre idees i acció. Aquí sí. Entre creença i espiritualitat el que hi ha són barreres, perquè l’espiritualitat és molt etèria. No és normativa.
És possible trobar l’equilibri entre aquesta societat de la raó més pragmàtica i aquesta altra societat més espiritual?
I tant. És que a vegades pensem que la societat més espiritual seria una mena de món com el que et pinten els testimonis de Jehovà… L’espiritualitat tampoc és només la bondat, també hi ha el mal. La negociació amb el mal i com tu l’encares també forma part d’això. I no és que sigui difícil, és que el món va amb uns altres paràmetres. I per això també tant de bo fóssim raonables, perquè arribaria un moment en què tu podries entendre que algú fos creient. És que ara això és tan emocionant que sembla que hàgim de rebutjar el fet que hi hagi una persona creient, perquè no t’agrada. No saps si està bé o malament. Simplement no t’agrada.
Això passa només en el nostre context?
En altres llocs, la religió es viu amb més naturalitat. Perquè en el fons la nostra cultura s’acaba configurant, en molts sentits, a partir de la religió…
La religió hauria de tenir més pes?
Sí, però el que passa és que ha sigut una religió molt castradora i que molta gent l’ha rebutjat. No ha sigut una religió de la qual tu n’estiguis content. Jo crec que el gran repte que tenen les religions és no crear clubs de descontents. El servei postvenda aquí falla. Intenten vendre’t un producte i després hi ha gent que en surt molt escaldada. A Catalunya, en concret aquella mena de rauxa anticlerical que hi havia abans era perquè la gent tenia molt males experiències. Ara, per exemple, en canvi, a la universitat, els meus alumnes que tenen entre 18 i 20 anys, no en saben res i, per tant, no poden anar contra res que no saben.
Arriben carregats de tòpics?
Ja veurem quins tòpics tenen, però no seran els dels seus pares. I aquí crec que hi ha un dels reptes de les religions, el primer és que s’han d’adonar en quin món estan, però un dels altres que tenen és aconseguir gent feliç i contenta de ser on és.
La qüestió que apareix és: ara la gent on cerca el sentit de la vida?
En els marges del consumisme, que sempre et porta a més. Hi ha moments en què pots pensar que gaudint de més experiències ho pots passar millor. I molt també en la cultura del jo. “Jo m’he de cuidar, ara és el meu moment”… i totes aquestes frases que ens venen impreses en una tassa.
Podríem dir que la cultura religiosa està fora de la religió? Tenim altres religions?
Alguns valors es poden substituir, però, per exemple, no crec que hi hagi gent menys solidària ara, sinó que la solidaritat ara s’articula d’altres maneres. I pot ser simplement el fet d’escoltar un amic… No és només una qüestió material. També és cert que ara, amb l’empitjorament de la salut mental, moltes persones han redescobert la importància de tenir la religió en les seves vides de petits. Que maco que era allò de pensar que hi havia l’àngel de la guarda! Hi ha qui intenta recuperar un fil, que potser és cultural, cultural-religiós, de coses que donaven sentit a la seva vida i que ara veuen molt deslligades, i se senten molt soles.
Creu que estem perdent el sentiment de comunitat?
Sí, i amb la digitalització encara més. Abans, si anaves a la comunitat o no es notava molt. Ara, estàs en un Zoom, desapareixes, el poses en silenci… i tothom ho assumeix.
La globalització ha contribuït a aquesta desvinculació i a aquest acostament a la postreligiositat?
Sí, però la postreligiositat no està satisfent les necessitats de la gent. Fins i tot les experiències neopaganes, l’allunyament de Déu, l’ateisme… quan arribes al moment de la mort, no sé si et van gaire bé els videojocs que feies servir… i és llavors quan cerques un vincle més gran.
De què parlem quan parlem de religió?
Acostumem a parlar molt de rituals, acostumem a parlar molt de la creença, dels dogmes… I potser no parlem tant del sentit de la vida, del sentit de l’existència, en definitiva, de la vida i la mort. També és veritat que parlant massa del començament i del final, les religions s’han centrat en l’inici de la vida, l’avortament, les eutanàsies… i tot el que comporta i llavors dius… i tot el que passa entremig? A vegades encara s’ha vinculat la religiositat amb la por. Pensa també en quina mena de gent entra ara a les comunitats religioses; és interessant el perfil. Moltes vegades és gent que diu que aquest món no li agrada. “Aquests valors no m’agraden, vaig a buscar els de veritat”.
I podrem sobreviure en aquesta societat postreligiosa?
Mentre contemplem el vincle amb els altres, l’alteritat també ens porta a la celebració, a la convivència. Això passa en compartir aquests neguits i inquietuds. Si es pot reconèixer que hi ha un transcendent i que pot existir un Déu podrem treballar per crear societats on almenys puguem parlar de tot això. A vegades sembla que hàgim de demanar perdó per tenir creences.
Pot ser que a vegades confonguem el que és la institució del que és la religió?
Sí, però la institució no deixa de ser una cosa necessària. No podem dir Déu sí, però l’Església no, perquè una cosa vehicula l’altra.
Els errors de la institució contribueixen al desarrelament religiós de la societat?
Sí i no. Perquè quan toques fons no t’enfades amb el mossèn, sinó amb Déu per haver permès aquella injustícia que estàs patint.
Es transformaran les religions?
La globalització i la digitalització hi estan contribuint. Les religions descobreixen nous contextos o persones de la seva religió que viuen de maneres diferents… De tot se’n pot aprendre. Per exemple, es poden rebaixar algunes idees fonamentalistes que creuen que estan fent el bé quan en realitat estan fent un mal.
