La meritocràcia és el reconeixement dels mèrits acadèmics de les persones. Però aquesta mena de regla no té massa sentit si no distingim l’educació i la meritocràcia.
Fa un segle llarg que s’ha estès la idea que l’educació és necessària perquè tothom aprengui una mica de gramàtica i d’aritmètica. També a expressar-se, raonar, jugar, comprendre les emocions, exercitar l’empatia amb altres persones, i practicar la ciutadania global. Val a dir que les millors institucions que poden oferir aquesta educació són unes escoles obligatòries per a tota la població de tres a setze (potser més) anys, dotades de prou recursos, on convisqui la mateixa diversitat social que conviu als barris de les nostres ciutats.
A més a més, per tal que tothom pugui elaborar i dur a terme uns plans de vida autònoms, basats en raons personals madurades i justificables davant d’altres persones, necessitem que l’abast de l’educació sigui més ampli que l’escola. Necessitem itineraris educatius i formatius, permeables a les circumstàncies, reversibles en diversos punts, oberts a experiències biogràfiques molt diverses, que ajudin a formar projectes personals de futur i a trobar feina pensant en el curt i el mitjà termini.
La meritocràcia consisteix a distribuir qualificacions acadèmiques i a seleccionar les persones adequades per als llocs de treball a partir d’uns criteris transparents i contrastables. Així doncs, és un ingredient essencial d’aquests processos d’educació i aprenentatge al llarg de tota la vida. Sense aquests processos, la meritocràcia s’encongeix fins a la mínima expressió, potser desapareix. Alhora, sense meritocràcia, molts itineraris educatius i formatius s’acaben degradant. Es converteixen en experiències selectes per a persones triades amb criteris opacs; o, en aparcaments per a persones que després tindran moltes dificultats per dur una vida autònoma.
Futur d’oportunitats meritocràtiques?
Avui en dia la necessitat d’aprendre coses noves contínuament s’ha convertit en una de les circumstàncies que més afecten les nostres vides. En aquest context, sembla que més persones haurien d’obtenir qualificacions professionals que acreditessin diversos aprenentatges. Aquestes qualificacions haurien d’obrir el ventall de feines que són capaces de fer. Ara bé, aquesta lectura tan optimista del present planteja un seguit de preguntes molt difícils de respondre. Fins a quin punt estem davant un futur d’oportunitats meritocràtiques? Amb el temps serà possible que la majoria de nosaltres millorem les nostres condicions de vida a partir del nostre talent i del nostre esforç? Si hem d’aprendre tantes coses per navegar entre uns canvis tan ràpids, podrem aprofitar els mateixos aprenentatges per guanyar-nos millor la vida?
Certament, d’ençà que els ordinadors personals es van inventar als anys vuitanta, molta gent ens hem adonat que sempre estem aprenent i revisant el que havíem après. Sovint hem de fer servir nous aparells digitals, comunicar-nos de noves maneres, cercar informació, fer gestions i comprar articles en línia, i a distreure’ns de maneres que abans eren inimaginables. Per a les generacions més grans va ser una experiència passar de la màquina d’escriure que fèiem servir per a alguns treballs escolars al portàtil que ara mateix necessitem per fer moltes feines. Per a les generacions mitjanes (si se’n pot dir així), l’experiència va consistir a reduir les trucades telefòniques alhora que multiplicaven els contactes a través de moltes xarxes socials, accessibles des d’un telèfon intel·ligent. A les més joves, el considerable allargament de l’esperança de vida escolar pràcticament les ha convertit en natives d’aquesta societat del coneixement. Les dades estadístiques han detectat aquest allargament a tot el món, fins i tot als països més pobres.
Alhora, fem servir aquests aprenentatges en molts tipus de feines. A les últimes dècades la majoria d’empreses han reduït les tasques mecàniques i repetitives, i ha demanat més creativitat i més projectes oberts a les persones que hi treballen. De fet, l’actual pandèmia ens ha mostrat molt clarament que una part de la nostra feina també es realitza en aquests entorns virtuals. Si podem resoldre diversos problemes d’accés i seguretat, és possible fer moltes tasques des de la taula del menjador. I allà mateix també podem actualitzar les xarxes professionals on busquem feina, preparar i enviar projectes, conèixer les novetats del nostre àmbit, compartir i resoldre problemes molt concrets amb altres persones, etcètera.
Ara bé, malgrat tots els canvis que ha dut la societat del coneixement, no és cert que tothom tingui la mateixa probabilitat d’arribar als nivells professionals més alts ni d’aprofitar moltes fonts d’aprenentatge a la seva vida privada, a la feina i en altres circumstàncies. Tal com és ara mateix, la meritocràcia més aviat oculta profundes fractures socials.
Estatus socioeconòmic
En primer lloc, l’origen social continua filtrant els nostres mèrits. La prova PISA que l’OCDE ha administrat a mostres significatives d’estudiants de quinze anys de molts països ha palesat que l’estatus socioeconòmic dels pares determina en bona part el rendiment educatiu d’aquests estudiants. No obstant això, les anàlisis de l’OCDE també mostren que hi ha marge per reduir aquest efecte a molts països, ja que l’associació estadística entre els orígens i els rendiments és molt menor en uns casos que en altres.
En general s’observa una sinergia important entre la capacitat d’un sistema educatiu per contenir aquesta reproducció de les desigualtats i la seva efectivitat a l’hora d’aconseguir que la major part d’estudiants assoleixi un rendiment acadèmic mitjà o avançat.
Discriminació de gènere
En segon lloc, altres filtres desgavellen la trajectòria biogràfica de moltes persones joves. D’una banda, abandonar els estudis abans d’acabar-los s’ha convertit en un factor d’exclusió social, que afecta més els homes que a les dones. Temps enrere això era una pràctica relativament comuna a molts països, on molts joves començaven un petit negoci en comptes de continuar estudiant. Però ara mateix la perspectiva ha canviat. D’una altra banda, una part important de persones joves són excloses tant dels estudis com de l’ocupació, i això afecta més les dones que els homes. És a dir, encara que les dones obtenen millors resultats educatius que els homes, la situació es capgira quan entren per la porta del mercat laboral.
Acabaré el meu comentari reprenent el punt de partida. És imprescindible distingir el que són l’educació i la meritocràcia, perquè la primera és un concepte molt més ampli que fa referència a capacitats humanes bàsiques. La segona és tan sols una manera de seleccionar persones per a les diferents feines. Si aquesta tria respon a criteris contrastables i transparents, tothom tenim més opcions d’alternar la nostra vida laboral amb diferents opcions d’educació i formació que ens ajudin a fer transicions entre feines, entre estudis i ocupació, entre inactivitat i ocupació, entre un país i un altre, o en general, entre una situació i una altra. Però això és tan sols una cara de la moneda. Perquè la meritocràcia sigui possible, també cal superar un seguit de desigualtats socials i educatives que continuen fragmentant les nostres condicions de vida tot i el dinamisme de la societat del coneixement.
Xavier Rambla és doctor en Sociologia i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona.
