La perfecta imperfecció

Pressuposo que en els articles que conformen aquest monogràfic reflexionant al voltant del concepte de la perfecció s’hauran desenvolupat les mil i una teories filosòfiques en relació a ella, la seva existència o justament del contrari.

Em toca però a mi, modest crític d’art de comarques, elucubrar a l’entorn del concepte “perfecció” en el que correspon al camps de l’art i l’estètica. Difícil tasca a fe de Déu, ja que l’art, l’estètica i la creació no s’estableixen en raó d’uns paràmetres previs, formals i cartesianament estructurats i sí en raó i fonament de les sensacions i emocions que cadascú sent en veure una obra.

La perfecció al servei de la tècnica

L’art, durant segles, no ha estat res més que un producte que ha cercat establir el plaer estètic a gust i mida dels poders imperants, ja siguin religiosos, polítics o socials. No cercava ni pretenia cap pensament o lectura fora de crear la il·lusió del fet que representava, ja fos mitològic, militar, religiós o social. En aquells moments la perfecció de l’obra s’establia únicament en la realització i per tant en la tècnica. Realisme, llum, color, moviment agafen protagonismes desmesurats. Tots hem quedat alguna vegada bocabadats davant el prodigi d’algunes pintures o escultures que semblaven disposades a agafar vida pròpia en qualsevol moment.

L’arribada de l’art modern, amb Goya com a pivot inicial, l’impressionisme, el surrealisme i la diversitat d’ismes, i l’eclosió de l’abstracció i molt especialment de l’art conceptual, capgiren del tot el concepte d’art i d’ aquella perfecció monolítica limitada als paràmetres tècnics es passa a la del difícil assemblatge entre fons i forma, concepte i realització i principalment en l’acurada comunicació entre creador i receptor, artista i espectador.

L’art deixa en part de ser un sentiment formal, que també, esdevenint en essència un sentiment íntimament emocional, tant en el que pertoca al creador com a l’espectador. Per tant el concepte de perfecció agafarà aquesta ambivalència que el filòsof, esteta i gran crític d’art Arnau Puig, malauradament desaparegut no fa pas massa, estructurava en “la necessitat de separar el concepte de l’obra, superant l’estricte estadi emocional per penetrar en els camps de la sensibilitat estètica. En l’obra d’art la forma i el concepte es troben perfectament units i, tanmateix, són destriables”. Sobrepassa així la possibilitat d’una doble paramètrica d’anàlisi de la perfecció en l’art, el del concepte i el de la realització, que en la seva unió poden assolir la perfecció màxima, si és que aquesta existeix.

Diversitat de gustos, diversitat d’opinions

En l’art actual la tècnica esdevé mitjà i mai finalitat. La tècnica queda massa vegades del tot menysvalorada ja que va associada al concepte d’ofici, concepte artesanal i per tant d’element que es pot aprendre fins arribar als màxims nivells, fet que no succeeix amb el veritable concepte artístic (la creació) que sols es pot assolir mitjançant el creixement personal i intel·lectual. L’artista neix i després es fa. La tècnica sols és capaç de crear la “il·lusió”, mai generarà per se una obra d’art.

Malevitx ho resumeix molt bé quan diu: “Si es vol jutjar una obra d’art per el virtuosisme de la representació objectiva, o sigui, per la vivacitat de la il·lusió, mai es podrà arribar al plaer de fondre’s en el veritable contingut de l’obra d’art”.

Haurem doncs de convenir que la perfecció d’una obra d’art, si és possible arribar a aquest qualificatiu, no correspondrà a un judici únic i sí s’assolirà de manera diferent en la multiplicitat de persones a qui sadolli la mateixa.

Defensa Arnau Puig, i com ell molts, que tota obra d’art ha de manifestar el misteri, el que provoca una solució del mateix que és individual i diferent en cada espectador segons el seu saber i entendre.

Com saber qui és més perfecte

Qui assoleix més alt grau de perfecció? Els paisatges d’Antonio López a la recerca de fixar la llum exacte d’un dia de primavera o potser les seves escultures humanes d’un realisme aclaparador que esfereeixen els sentits provocant la sensació que en qualsevol moment poden agafar vida? O potser l’abstracció equilibrada en forma i sentiments de Rothko, o el dinamisme de Pollock amb unes obres en què hom té la sensació que podries estirar d’un fil per fer caure tot l’entramat? O ves a saber si les estrafetes escultures de Giacometti que ens eleven a unes profundes reflexions humanistes?

Totes elles seran “sentides” de manera diferent segons la personalitat i el grau de sensibilitat i coneixement de qui les rebi, gaudeixi o admiri, i conseqüentment tindran una valoració de perfecció que a ben segur serà en molts casos contradictòria.

I és que potser allò que en realitat hauríem de cercar no és la perfecció d’una obra d’art, sempre inabastable, doncs a partir d’ella l’art hauria acabat, i sí buscar i gaudir de la perfecta imperfecció que la majoria d’elles atresoren.

Pere Pascual és crític d’art

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.