Els privilegis de la masculinitat

Vivim temps de grans transformacions socials. Mentre escric aquestes ratlles, s’ha sabut que un jurat a Nova York ha condemnat Harvey Weinstein per diferents crims sexuals. Les acusacions contra el productor de Hollywood van instigar el moviment #MeToo el 2017 i van marcar una protesta mundial en què dones de diferents punts del planeta denunciaven l’abús i la violència sexuals a les que havien estat sotmeses i que havien quedat impunes en les nostres societats patriarcals. Aquesta violència sexual, soferta per milions de dones però estranyament invisible i sovint impune, ha constituït històricament un dels elements centrals de la masculinitat que podem anomenar tradicional, normativa o tòxica. Si bé quan parlem de gènere sembla que només ens referim a les dones, els homes i allò masculí que han determinat històricament la norma –el model universal– no són un aspecte natural sinó productes construïts socialment i cultural.

Ser home és una manera d’estar al món que s’aprèn. Per què els homes se saluden donant-se la mà i en canvi fan petons a les dones? Els Estudis crítics dels homes i les masculinitats han posat el focus en la construcció de les masculinitats, és a dir, en la manera de “fer-se” home. En aquest camí, s’ha dut a terme un estudi profund de les característiques que configuren la identitat masculina com a procés que s’aprèn i dona forma a les expectatives que una societat identifica com a pertanyents al gènere masculí. Aquest model de masculinitat comprèn una sèrie de valors, actituds, mites, estereotips i comportaments que legitimen el poder dels homes sobre les dones—i sobre d’altres homes que no compleixen aquests estàndards— i fan que l’experiència masculina sigui la mesura de l’experiència humana. Així, aspectes com el comportament violent, la distància emocional, el rebuig a dur a terme les cures o el rol de proveïdor són algunes de les característiques d’aquest tipus de masculinitat. Aquests dictats sovint han dut molts homes a necessitar demostrar davant d’altres homes que la seva masculinitat és “real”,  han hagut de provar la seva virilitat i el seu valor com a homes per tal de no ser identificats amb altres grups subordinats. D’aquí el sexisme en frases com “no siguis nena”, “sigues un home”, o la homofòbia de “no siguis marica”. Com molts estudis han demostrat, és aquest tipus de masculinitat normativa el que es troba en l’origen de comportaments de risc: consum de drogues, violència o actituds sexualment depredadores.

Aquests comportaments són inseparables del sexisme estructural que està present a la nostra societat. Institucions com la família, l’escola o les religions ens ensenyen des de ben aviat quines són les característiques pròpies de cada gènere i produeixen pautes de comportament social majoritaris. En aquest sentit, podem dir que els homes –pel sol fet de ser homes– gaudeixen de privilegis, és a dir, no els han obtingut per mèrit propi sinó que són concedits per raons socials i culturals. Per posar alguns exemples: les dones són infinitament més propenses que els homes a patir una agressió sexual, les dones segueixen realitzant gran part de les tasques de cura i treballs domèstics, un home difícilment deixarà de ser contractat per estar en una edat fèrtil, etc. En tots aquest casos, el fet de ser home atorga una sèrie de beneficis—no ser atacat sexualment, tenir més temps lliure, poder dur a terme la seva carrera professional sense que la paternitat la condicioni—que sovint són difícils d’identificar i acceptar per molts homes i que constitueixen part de la nostra organització com a societat. Paral·lelament, el sexisme també afecta les pràctiques individuals, i es tradueix en el que el psiquiatra i psicoterapeuta Luis Bonino (Micromachismos: la violencia invisible en la pareja, 1995) ha denominat “micromasclismes”, pràctiques de control i domini que estan invisibilitzades, naturalitzades, que són de baixa intensitat. És una forma de masclisme exercit per homes que no s’anomenarien a sí mateixos masclistes però que se sustenten en el principi d’autoritat sobre les dones. Són comportaments que sovint no suposen ni tan sols una intencionalitat, sinó que responen a dispositius mentals incorporats i automatitzats en el procés de construcció del gènere. Per exemple, la no implicació en les responsabilitats domèstiques—la famosa frase “jo ajudo a casa”—, el control dels ingressos econòmics o la desvinculació de les tasques de cura, entre d’altres.

Alguns homes compromesos

Molts homes són ja conscients de les limitacions i les conseqüències negatives de la masculinitat tradicional, tant per ells mateixos com per als qui tenen al seu voltant i estan activament compromesos amb el camí cap a la igualtat, amb el que Octavio Salazar anomena “la revolución pendiente” (El hombre que no deberíamos ser: la revolución masculina que tantes mujeres llevan siglos esperando. Planeta, 2018). És veritat, també que en aquest procés de redefinició  de la masculinitat tradicional falten models de referència. Si aquests preceptes antics ja no serveix per construir una societat igualitària en una societat democràtica, com serien les noves maneres de definir-se com a home? Com serien aquestes maneres alternatives de construir diferents tipus de masculinitats?

Entre d’altres aspectes, autors com Ritxar Bacete o Octavio Salazar destaquen la necessitat de ser crítics amb el masclisme i la cultura patriarcal, assumir la coresponsabilitat en l’àmbit domèstic, responsabilitzar-se de les tasques de cura, reconèixer aspectes com la vulnerabilitat o l’emotivitat, exercir la paritat en l’àmbit del poder, l’autoritat i el prestigi, promoure la construcció paritària dels imaginaris col·lectius on les dones siguin clarament visibles en la cultura, la ciència i el pensament o acabar amb la complicitat i el silenci davant les violències masclistes. Per tant, podem deduir que no n’hi ha prou amb reconèixer una situació de discriminació perquè, sense actuació, la discriminació continua existint i es perpetua.

La igualtat de gènere és un dret recollit al primer article de la Declaració dels Drets Humans. Mantenir una societat sexista té costos no només per a les dones, sinó també per als homes perquè el sexisme impedeix que els humans puguin realitzar-se. I si algú necessités dades, recordem que a les societats on trobem un major grau d’igualtat de gènere també hi trobem un major grau de desenvolupament econòmic. Tot i que moltes dones hem i lluitat activament per aconseguir la igualtat en molts àmbits, les desigualtats per motius de gènere continuen. Així doncs, malgrat el que podríem anomenar una certa cultura de la igualtat, és a dir la percepció que s’han aconseguit moltes fites en el camí de la equiparació de drets entre homes i dones, també és cert que persisteix un abisme entre el coneixement teòric  i la pràctica. Segurament, les persones que llegiu aquestes línies esteu a favor de la igualtat de drets, però sovint el nostre compromís amb el canvi no passa d’una posició teòrica, d’un coneixement de la situació que no va més enllà. I és aquí on rau el gran repte que tenim per endavant, tant per dones com per homes: ser conscients que amb les nostres pràctiques podem incidir en el món que ens envolta, convertir-nos en agents d’igualtat a través de les nostres accions; la igualtat de drets és una posició ètica i pràctica.

Teresa Requena és coordinadora del Grup “Construint noves masculinitats” de la Universitat de Barcelona

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.