Elogi de la incertesa

La incertesa és definida, segons la Real Acadèmia Espanyola (RAE), com “la falta de certesa”, és a dir, la manca d’un coneixement segur i clar d’una cosa i l’absència d’una ferma adhesió de la ment a alguna cosa coneguda, sense por a errar. Només en aquesta definició ja tenim dos vessants de la incertesa, la referida al no saber i la relativa a la por d’errar. Tots dos registres, el de la cognició i la dimensió més subjectiva de l’angoixa davant l’equívoc, són presents en el sentiment de la incertesa. Freud, a propòsit de la cura psicoanalítica, utilitza la metàfora dels escacs per explicar com funciona una psicoanàlisi: tant en un com en l’altre –diu– els moviments d’obertura i els tancaments, els inicis i els finals de la partida es troben més o menys establerts. En canvi, allò que passa en el transcurs del joc és impossible de preveure, ja que està subjecte a les múltiples diferències entre el psiquisme de cada persona i dels temps subjectius, únics per cada subjecte.

No hi ha certesa ni programari que ens pugui guiar per aquest laberint pas a pas; hi ha més aviat la incertesa pròpia d’una clínica que fa de la singularitat el seu lema. “Oblidi tot el que sap i abordi cada nou cas com si fos el primer, deixi’s sorprendre per cada cas!”. Aquest era el consell de Freud als joves practicants. Sense aquesta posició inicial de no-saber, si no es deixen en suspens les certeses prèvies, no hi ha lloc per a la sorpresa que porta cadascú, l’inclassificable de cada persona, allò que el fa singular.

Aquesta posició no resulta fàcil de sostenir, ni per al psicoanalista ni per ningú a la vida. La incertesa implica sempre un nivell d’angoixa degut a aquest no-saber i no tothom està disposat a suportar-la. Els antics invocaven els oracles o escrutaven el cel tractant de trobar signes i senyals que els permetessin donar un sentit a les coses de la vida, especialment als patiments i a les angoixes: collites, naixements, catàstrofes, guerres. Però, els dos elements més grans d’incertesa són la mort i la sexualitat.

Tots sabem que morirem, sense aquesta condició la vida no tindria sentit. El Premi Nobel portuguès Jose Saramago, autor de Les intermitències de la mort, es preguntava què passaria si la mort no aconseguís matar i la seva resposta era contundent: “Seria un autèntic desastre”. Anys abans, un altre psicoanalista, Jacques Lacan, afirmava: “Vostès tenen molta raó en creure que moriran, per descomptat; això els sosté. Si no creguessin en això, ¿podrien suportar aquesta història?”. Tenim, doncs, la certesa de la mort però no tenim certesa respecte les circumstàncies de la mort de cada un de nosaltres ni sobre els circumstancials del temps, lloc i manera. Borges al·ludia irònicament a l’estadística per recordar que no sabem qui es morirà, però sabem quants haurien de fer-ho avui.

La sexualitat, una incertesa absoluta
Una cosa semblant passa amb la sexualitat, coneixem la nostra condició d’éssers sexuats però la incertesa planeja sobre el nostre comportament “adequat” ja que no existeix un manual d’instruccions i molt menys l’harmonia sexual. Lacan va formular la seva coneguda frase “no hi ha relació sexual” per mostrar la incertesa absoluta que presideix qualsevol intent de definició precisa i ajustada de la identitat sexual: què és un home o què és una dona. L’explosió actual de diversitat sexual amb totes les vivències i experiències de satisfacció, al marge de supòsits anatòmics o culturals, confirma aquesta asserció lacaniana. La discòrdia entre els sexes està assegurada, començant per la discòrdia pròpia de cadascú respecte les seves identitats, les seves eleccions, els seus desitjos. Res de tot això està garantit, tot i l’esforç que els algoritmes de Tinder i altres apps fan perquè el partit estigui assegurat i la trobada sexual proporcioni certesa.

Com tractar llavors l’angoixa que introdueix l’incert per no quedar paralitzats o precipitar-nos en la nostra conclusió? A nivell individual, cadascú es dota del seu GPS particular que no és altre que l’algoritme inconscient que el guia amb més o menys certesa en la vida a partir de les seves identificacions i les eleccions que fa. A nivell col·lectiu, tota civilització ha inventat les seves fórmules. Durant molt de temps la religió es va ocupar d’oferir alguna “garantia” en forma de providència divina. Les incògnites sobre el futur no desapareixien però hi havia algú –Déu– que “es feia càrrec” de donar respostes o explicacions. Més tard, a partir de la Il·lustració, va ser la ciència qui va prendre el relleu per trobar explicacions als interrogants.

El Principi d’Incertesa
Avui continuem encara en aquest règim del saber científic però la creença en aquesta nova orientació té també els seus límits com va posar de manifest el físic alemany Karl Werner Heisenberg el 1927 quan va enunciar el seu Principi d’Incertesa. Premi Nobel de Física el 1932, la seva aportació va ser clau per a la física quàntica al demostrar com la incertesa és consubstancial a la pròpia ciència, que si bé es pot calcular el real que es troba en la naturalesa, hi ha sempre una part d’incalculable. Molts altres científics posteriors han posat de manifest aquests límits. Curiosament, avui veiem com molts pseudocientífics –entabanadors caldria dir– fan servir en va el nom de la ciència per convèncer-nos que tenen explicacions a qualsevol misteri, ja sigui la tria de parella, les infidelitats de l’home o els mecanismes neurològics dels brookers de Wall Street. Semblaria que per a ells la incertesa és una nosa que invalidaria les promeses científiques.

Aquesta dificultat estructural de representar-nos la mort i la sexualitat contribueixen sens dubte al sentiment d’incertesa que projectem sobre els nostres vincles socials, familiars, polítics, culturals…, en definitiva sobre les nostres vides. Freud va destacar, a més, la divisió que tot subjecte experimenta en relació a la seva identitat ja que, més enllà de les nostres intencions del Jo, ens hem d’espavilar amb el nostre propi inconscient, una marca que portem escrita sense conèixer el seu text. Ens creiem uns però podem ser altres, res és cert en aquesta idea d’un mateix que ens fem. Una pacient somia que travessa un carrer desert d’una ciutat, al fons veu acostar-se la seva mare i la seva germana. Totes dues porten una màscara que els tapa tota la cara, van agafades de la mà i en silenci. La persona que somia s’espanta i tracta d’assolir-les, sense aconseguir-ho, ja que desapareixen. Quan li preguntem per aquest relat, l’associa amb l’angoixa de saber que la seva mare, delicada de salut, va estar cuidant un familiar mort fa dos dies per la Covid-19. El somni li recorda també que ella va guardar silenci sobre un secret revelat per la tia morta, secret vergonyós el pes del qual ara ja no suporta.

Ens queda un últim recurs davant de la incertesa: crear ficcions, inventar històries que, a l’estil de l’adagi italià “se non è vero, è ben trovato”, ens permetin escriure i nomenar una mica d’allò que és irrepresentable. Produir saber a l’espai on té lloc l’angoixa alleugera el malestar però no elimina la incertesa. Es tracta, en definitiva, de conviure amb ella.

José Ramón Ubieto és psicoanalista i professor col·laborador dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *