L’altre dia vaig anar a la biblioteca del meu poble amb els meus fills i hi llegien un conte. Aquesta és una tradició que comparteixen totes les cultures del món que beuen de la necessitat humana d’expressar-se.
Els contes ensenyen a parlar i mostren les viscisituds de la vida, com una preparació. Ens parlen de valors com l’esforç (Els tres porquets), de les aparences (El llop i les set cabretes), però també són belicistes (El gegant del pi) o terribles (El Patufet).
Potser són idees extretes de la profunditat de la vida, però jo m’imagino que són històries que han evolucionat amb els temps, i que ara potser s’han de renovar. Doncs no lliguen amb els temps actuals, en general són masclistes i promouen la violència de gènere(La rateta que escombrava l’escaleta), segueixen el patriarcat i l’explotació laboral (La Ventafocs). És cert que els contes en el seu origen, abans que els endolcés fins a embafar Disney, eren cruels i terribles (Christian Hans Andersen).
Els contes volen mostrar parts de la vida als nens i nenes i per això són tan necessaris. Són contats per persones que els estimen i per això els arriben intensament. És un contacte íntim amb els sentiments, com la por, la sorpresa, l’alegria, la joia, i molts altres. Són una experiència cultural pels nens, però també pels adults que ens remouen els sentits i ens acosten a la vida. Són curts i clars, amb uns missatges simples i això sempre és bo…
Llegim un conta cada nit als nostres fills.
Jordi Alcàsser és psicòleg i psicoanalista
