Correctament incorrectes

A mi em sembla que l’article de la professora Carme Junyent a la revista Valors del mes de juny val per tota la revista. Clar, concís, “Gènere i correcció política” desenreda la moda de “corregir” el llenguatge per tal de “visibilitzar” les dones, com si dient abracadabra obríssim la cova. Sobretot en dues aberracions: l’anomenat femení genèric (quan, per exemple, ens solidaritzem amb les treballadores de Nissan) o els desdoblaments (si ens referim als mataronins i les mataronines, posem per cas). Com que ella ho argumenta molt bé, no ho repetiré i així us faré venir ganes de comprar la revista. 

També hi podeu trobar l’entrevista que la Maria Coll fa a Salvador Cardús, i de la qual aquí en teniu un tast. Cardús ens adverteix que, quan hi ha temes que (per la seva delicadesa, per exemple) no es poden manifestar obertament, “poden acabar afavorint moviments i partits que es presentaran com a representants d’allò que està prohibit” com, modestament, advertia jo mateix en aquesta tribuna el passat mes de febrer. La veu discordant la posa el catedràtic Quim Brugué, que defensa la correcció política com a “un ingredient fonamental pel bon funcionament de la democràcia”, un manteniment de les formes i el respecte i fer més habitable la nostra convivència.

Trobo, però, que una cosa no treu l’altra i que, de fet, sovint es vesteix de correcció política, d’autenticitat, el rebuig a les formes. En el primer cas que posàvem, el rebuig a les formes lingüístiques que, en tot cas, recullen el que hi ha a la societat i no a l’inrevés. En el segon cas, el rebuig a inserir dins de les formes de la democràcia el que no s’adiu amb el discurs dominant, titllant-ho de fatxa, o de malaltís. I amb l’objectiu de silenciar-ho. Tot el que no troba lloc o és expulsat en el llenguatge o en les institucions, en les formes i les convencions, ho farà al marge. No desapareixerà. I ho farà en forma de faltes de respecte, de mobilitzacions marginals o del que vulgueu. Els “signes de retorn a lo reprimit”, com deia Freud.

Per tant, la crítica a la correcció política no ha de ser, necessàriament, un clam, o un permís, perquè tothom digui el que li doni la gana de la manera com vulgui, sinó un advertiment perquè ningú situï fora de les formes el que inevitablement hem de tractar. En primer lloc, per entendre’ns, tant en els usos lingüístics com en els institucionals. El garbuix no ajuda a entendre res. I, en segon lloc, per no incrementar el nombre de fatxes, o d’alguna de les fòbies, més que el necessari. Es pot estar preocupat per la minimització cultural de la figura paterna sense ser antifeminista. No cal ser xenòfob ni racista per observar en alguns contextos que determinats patrons de delinqüència són practicats per persones de determinats grups ètnics… precisament per no culpar-ne tot el col·lectiu. En el pitjor dels casos, tot plegat servirà per argumentar millor els prejudicis dels uns i dels altres, i allunyar-nos de creure-hi cegament.

I per això, encara que sembli contradictori, caldria fer un esforç per ser més formals. Per exemple: només els continguts utilitzaran l’insult en el moment adequat (i l’insult adquirirà la seva funció excepcional d’escapament). També ells coneixeran el poder demolidor de no respondre agressivament a una agressió. Només els adults que, en una botiga o en un hospital posem per cas, es parlen de vostè sabran valorar el valor de la distància i de la no invasió en el respecte, necessaris en aquest moment. Només els que saben quin codi de vestir o de comportar-se conté cada situació podran treure’n tot el rendiment comunicatiu (entre d’altres, el de no fer el ridícul). I aleshores, sí, només els formals, és a dir, respectuosos amb l’altre, podran abordar debats delicats sense acabar a faves, que és com ara ho tractem. O amb el tabú.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *