Articles

Arxiu d'articles seleccionats de la revista Valors

‘Una ètica de la memòria’ per Anna Pagès


La memòria què és, des del punt de vista existencial? Una sèrie d’imatges i paraules organitzades sota la mirada punyent de qui les pateix o les mitifica. A vegades aquest sac de deixalles que portem diàriament amb nosaltres, sense saber-ho, resulta molt feixuc. Per això el filòsof del martell, F. Nietzsche, digué: “cal deixar caure a terra moltes coses”. Es referia al pes del que ens marca, ens determina, ens traumatitza, del que vam patir abans i no volem desfermar sota cap concepte. Aquest sofriment, el dolor de l’inacabat o de l’incomplet, per què no vam fer això enlloc d’allò altre, sota la batuta del condicional “i si…?” és interminable. I és un problema ètic a propòsit de la consciència de què som.

Hi ha dos nivells per la memòria que aguanten les nostres espatlles. Hi ha el nivell subjectiu, que es compta des de la història personal, allò què hem viscut directament, en primera persona (un divorci, una pèrdua, un fracàs professional). I també hi ha el nivell col·lectiu, el compromís que hem forjat en el si d’un grup o comunitat: la família, la gent que coneixem, però també les generacions que ens han precedit. En aquest cas, el que compta no és pas la cosa viscuda prèviament sinó la narrativa que ha estat transmesa. Les guerres, els secrets mai no revelats, els traumes que no podem oblidar.

Gadamer diferencia entre història –referida als fets col·lectius més o menys cronològics– i historicitat –els efectes que tenen en cadascú de nosaltres les versions de la història–. Per exemple, es pot dir que una persona va néixer el 14 d’abril de 1931 i aquesta seria una data per la història. Tanmateix, no és qualsevol data, perquè fou el dia en què es va proclamar la Segona República. Segons qui expliqui a les generacions següents el sentit d’aquesta data, el dia el calendari en què aquesta persona va néixer deixa de ser-ho, per convertir-se en un significat que es trasllada a les generacions posteriors.

Qui va viure la Guerra Civil en el bàndol republicà ha deixat en herència una versió de l’experiència viscuda, que no coincideix en tots els casos amb les persones que s’hi trobaven. La paraula “república” actualment encara crema, malgrat que molts dels joves que la defensen avui no van viure aquella experiència. Però sí que l’han coneguda en el sentit que han heretat una connotació de la paraula, d’una intensitat que pot arribar a fer-se més forta i pregona que qualsevol vivència directa en el passat.

Com deia Freud el retorn del reprimit brolla de la memòria no percebuda, no per això menys absent. És una memòria que treballa per dins fins que s’exterioritza d’una manera sòlida i compacta, a vegades radical i impossible, per la força amb què torna. Gadamer diu que l’important és adonar-se de l’impacte, dels efectes que té en nosaltres allò que suposadament va passar i no volem deixar de recordar. En diu “els efectes de la història en nosaltres”.

Sovint, aquesta versió heretada del passat incorpora una polisèmia de l’imperdonable que hem de saber identificar bé. Imperdonable de no recordar, com el general que havia oblidat el nom del soldat del seu batalló. Però també imperdonable de no deixar de recordar: la persistència del que no marxa ni cau ni cedeix, la frontera que no travessem per poder viure un present més lleuger –alliberat de les pressions que altres van viure– del deute simbòlic heretat impossible de retornar. L’ètica de la memòria no es pot legislar. Les lleis, del tot justes per rescatar les veus trencades que no s’han pogut fer sentir, no abarquen el problema que no ens deixa viure. Per això avui, més que mai, hem de treballar per una ètica de la memòria, que desvetlli la consciència del que carreguem a les nostres espatlles, del que ens mortifica sense saber-ho, més enllà del que creiem saber, ser i dir.

Anna Pagès és professora de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i l’Esport de la URL

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *