El 13 d’abril de 1598 Enric IV de França va decidir trencar amb la intolerància que havia impulsat la Contrareforma i marcar perfil propi, tot i anar a contra corrent de l’opinió dels diferents bàndols. Parlem de l’Edicte de Nantes, que és considerat un dels episodis més importants en la història de la tolerància religiosa a Europa.
Aquest decret va permetre als hugonots, que eren protestants calvinistes, recuperar els drets civils i deixar de ser perseguits. També suposava la fi de les Guerres de religió, l’arribada de la llibertat de consciència i de culte a França, així com la possibilitat que hi haguessin temples d’altres religions que no fossin la catòlica.
Un dels articles contemplava la protecció dels protestants contra la Inquisició, en cas que viatgessin a països estrangers. Així i tot, hi havia restriccions i desigualtats perquè, per exemple, a París només es permetia la construcció de temples als afores. Finalment, el triomf de la convivència també permetia l’accés als càrrecs públics per igual, ja que, fins aleshores, no acceptaven persones protestants a les administracions polítiques.
El més sorprenent fou l’oposició que va tenir aquest decret al Parlament de París, que no el va acceptar fins al 1609, i del Papa Climent VIII, qui es mostrà en contra de la tolerància. Justament aquest terme no es menciona a l’Edicte perquè en aquell segle el compromís amb una determinada religió es concebia com una veritat monolítica.
El concepte de tolerància agafaria forma anys més tard. Però sobretot, l’Edicte de Nantes va marcar un precedent en tant que igualava dues religions, tot i que la religió oficial continuava sent la catòlica. Un exemple de com la convivència entre diverses religions dins d’un mateix país és possible.
