“L’amor no és un sentiment, és una acció”

Daniel Gabarró, formador, llicenciat en Humanitats i coautor del llibre 7 eines de l’amor. Com aprendre a estimar recorda que l’ésser humà té per natura l’instint, però no l’amor.

Aquesta pandèmia ha canviat o canviarà les formes d’estimar dels humans?

No ho sé. Els humans oblidem molt ràpid les coses i un dels riscs d’aquesta pandèmia és que no l’aprofitem per fer els canvis que són realment importants. Al començament  de la pandèmia tothom reflexionava sobre la importància de repensar l’economia, les relacions… En canvi ara estem més centrats en buscar eines que ens ajudin a posar fi a la covid i en recuperar la situació anterior. La pandèmia ha deixat una gran marca especialment en els infants i en els adolescents. Per a ells un any de la seva vida, pot ser un quinze o un vint per cent de la seva existència. Per aquestes franges d’edat potser sí que la pandèmia serà una nova visió del món, però, per la resta, sincerament, no ho sé.

Hi ha moltes formes d’estimar, però hi ha una única definició de la paraula amor?

Des de la meva perspectiva l’amor no és un sentiment i això ho canvia tot. Quan jo crec que l’amor és un sentiment, desitjo i necessito expressar-lo perquè sinó el meu amor moriria. Però si me n’adono que l’amor no és un sentiment, sinó que és una altra cosa, aleshores aquesta necessitat d’expressió no és imprescindible, sinó que pot estar al servei de l’amor.

I si no és un sentiment, l’amor què és?

L’amor és una acció. Importa allò que faig, no allò que sento. El que sento només és relativament important per mi. M’explico. Jo puc sentir una cosa molt intensa per una persona, però si la maltracto, ja no és amor. Per tant, el sentiment no és rellevant per definir l’amor, però sí ho és l’acció. En conclusió, una persona estima quan és capaç de sostenir allò que dona suport a l’altre, allò que l’ajuda, allò que la fa créixer, allò que li dona llibertat… Això ens porta també a pensar que podem estimar persones que ens cauen malament, ja que treballar per aconseguir el màxim bé de l’altre és una forma d’actualitzar l’amor d’una relació.

Des de fa mesos que no ens podem tocar. És un error relacionar l’estimació amb el tacte?

Si creiem que l’acció és amor, abraçar una altra persona o no abraçar-la només té importància si pensem que aquesta acció és el millor per a la relació. I, en aquest moment pandèmic, sembla que no ho és. És a dir, ara mateix, no abraçar-te és dir: “t’estimo”.

En conclusió, segons vostè, l’amor s’ha de demostrar amb accions, però no necessàriament amb mostres d’afecte.

Correcte. De fet, abraçar una persona, si aquesta no vol ser abraçada, té un nom: assetjament. Per tant, que jo senti moltes ganes d’abraçar algú és completament irrellevant, només importa si aquesta abraçada a l’altra li dona suport, ajuda, etc. Quan deixem de creure que l’amor és un sentiment, també deixem de creure en moltes coses que donàvem per fetes. Hem donat per fet que abraçar-nos, fer-nos un petó,  estar al costat de l’altre… són signes d’amor, però només ho seran si l’altre persona ho vol; sinó són una interferència i, fins i tot, una forma d’abús. I això canvia totes les normes. Per saber si estimem ens preguntem: “què sento?” Però això no té cap importància! Ens hem de preguntar: “De quina forma puc donar suport a l’altre?”.

I per què es produeix aquesta confusió? 

Perquè fer coses pel benestar dels altres ens produeix, a nosaltres, sentiments agradables. Dit d’una altra manera, confonem el fruit per l’origen.

Generalment, tenim clar a qui estimem de veritat?

Com que socialment l’amor s’ha definit com un sentiment, quan una persona està de bon humor i té ganes d’estar amb una altra persona, pensa que se l’estima, però no té perquè ser així. Potser és dependència! I quan dues persones soles es troben pensen que s’han enamorat, però potser és codependència! Cal observar les coses amb lupa. Per mi la pregunta és: estic cercant el màxim bé de l’altra persona en aquesta relació? Aleshores, sí, estic estimant. Però una cosa hem de tenir clara, una persona no pot estimar si no sap estar sol.

I quina és la funció del sentiments, llavors?

Sempre hem cregut que la funció dels sentiments és relacionar-nos, però la funció dels sentiments és poder conèixer-nos a nosaltres mateixos. Pensem que quan més amor hi ha entre dues persones més ens podem deixar portar pels sentiments. Però això, en realitat, significa menys amor. Hi ha persones que diuen que han passat ràpidament de l’amor a l’odi. Impossible! Això vol dir que no han estimat. Senzillament han passat de la dependència al síndrome d’abstinència.

L’amor passa més pel cap que pel cor?

La teoria que defensa el cor com un espai psíquic no la comparteixo. Si creiem que les emocions es produeixen al cor, aleshores no ens fem responsables del nostre espai mental. I les emocions i els sentiments es poden educar. Sovint pensem que quan més estimem una persona més obertament podem expressar els nostres sentiments, però no. El meu consell és: comparteix els sentiments que milloren la relació i els sentiments que no la milloren gestiona’ls al gimnàs!

L’home per viure necessita estimar?

L’ésser humà sempre té la necessitat de ser. Igual que jo no puc deixar d’actuar
–no votar, no acudir a una reunió de veïns o vagarejar al sofà de casa també són accions–, allò que un és no es pot deixar de ser. Gran part del nostre dolor psicològic es produeix pel decalatge entre el que podria ser i el que sóc. Aquest decalatge el percebem perquè el portem dins: si sentim malestar és perquè tenim la possibilitat de viure en plenitud. Per tant, quan ens preguntem “l’home necessita estimar?” projectem el dolor, la solitud i la percepció que la nostra vida no és suficient en aquest moment. Davant això l’objectiu és descobrir que nosaltres som i som comprensió, amor i energia. I, més que estimar, necessitem descobrir que som amor. El primer ésser que hauríem d’estimar hauria de ser a nosaltres mateixos i, a partir d’aquí, ampliar-ho. No podem compartir una cosa (amor), que no tenim.

I què significa, com vostè diu, “descobrir que som amor”?

Ser amor significa entendre que jo i el món no estem separats. Significa entendre que quan l’ésser humà parla de la natura s’equivoca, perquè jo sóc natura.  No hi ha un altre i un Jo, hi ha una consciència i una humanitat i jo sóc una cèl·lula d’aquesta humanitat. Per tant, és interessant descobrir que en realitat amor significa adonar-me que jo sóc una totalitat, però també part de quelcom molt més gran. I això em porta a un tipus de relació amb la gent i amb el món que demana una acceptació incondicional.

Vostè assegura que tenim un marc erroni amb el qual mirem el món. Per què i com afecta això a la idea d’amor?

Des de fa milers d’anys dividim el món entre bons i dolents. I si no volem ser còmplices dels dolents, hem d’anar contra ells. A més, hem generat institucions, estructures i organitzacions que avalen aquesta mateixa visió. Fins al punt, que ens hem convertit en agressors. Aquesta visió del món dividit entre bons i dolents no té en compte l’amor i aplicada a mi em portarà a sentir-me culpable, a agredir-me i a autoexigir-me. 

Quina hauria de ser la nova visió, doncs?

El mal no existeix; tothom fa el que pot. No hi ha ni bons ni dolents, ni imbècils ni savis, sinó persones amb diferents nivells de saviesa. No hi ha mala gent, sinó persones amb menys nivell de saviesa i que, per tant, fan més errors. Vist així, la pregunta no hauria de ser: Com puc eliminar el mal? Sinó: Com et puc ajudar a créixer? Pensar que les persones fan el que poden és una aposta perquè creixin en comprensió, en empatia, en ètica… I, en conseqüència, això ens canvia la visió de l’amor, perquè ens permet parlar d’un amor incondicional: la persona té valor independentment de qui sigui.

Aquesta és una visió del món que no condemna l’altre prèviament. En aquest procés de creixement l’home també ha d’aprendre a estimar. Com se n’aprèn?

Creure que naixem  sabent estimar és un altre error social. L’ésser humà té per natura instint, però no amor. I l’intint, bàsicament, busca la supervivència i  el plaer –la part biològica de l’amor–. Per tant, estimar, encara que formi part de l’essència de l’ésser humà, no és natural, s’ha d’aprendre.  De fet, és molt més instintiu que una persona doni un cop a una altra quan aquest li porta la contrària que no pas que l’intenti comprendre. Hi ha un cert moment que l’home ha  de controlar l’instint –l’agressió–, per conquistar l’amor.

I aquest aprenentatge ha de ser social?

No tothom aprèn a estimar al mateix ritme. He estat mestre d’escola durant 23 anys i era bonic veure com infants de P-3 tenien una empatia espectacular –valor molt lligat a l’amor– i nens de sisè que no en tenien ni la meitat.  Dit això, penso que és una obligació dels poders públics incrementar l’empatia, l’amor, la comprensió i la vida interior de les persones. Igual com al segle XIX el gènere va entrar dins de l’agenda política, ara ho hauria de fer l’autoconeixement i l’amor. En aquest aspecte hi ha persones que evolucionen molt lentament i l’Estat les hauria d’ajudar. El motiu és ben senzill: si la gent és més empàtica hi ha més cohesió social. La capacitat d’estimar no és un problema individual, sinó un problema col·lectiu. 

Els amors actuals, fent servir paraules de Bauman, són amors líquids?

No, són amors concèntrics o graduals. I aquesta diferència és molt important. Si ens fixem amb el tronc d’un arbre, cada anell que es forma a  mida que creix no nega l’anterior, sinó que el complementa. Així també funciona l’evolució  de la consciència. Tenim diferents nivell de consciència. Sembla que aquelles persones que estan en un primer nivell de consciència van d’una banda a l’altra, però no. Quin és el problema? Que només han descobert el Jo i, per tant, de vegades et maltracten i de vegades et declaren la seva amistat. Són persones que des de fora sembla que tinguin actituds molt variables perquè el seu centre són únicament les seves necessitats. Només és en el segon nivell de consciència, quan elJo descobreix el Tu, que l’empatia impedeix aquesta fluctuació.

Fins on arriben aquests cercles?

La primera etapa estava està molt centrada en les necessitats. La segona etapa està centrada en un Nosaltres, contra un Ells. La tercera fase és descobrir que tinc identitat pròpia i sóc part d’aquest Nosaltres. Després hi ha el descobriment del Nosaltres, que també inclou l’Ells. I, finalment, hi ha un espai en el qual passem del Nosaltres al Tot. Fins al nosaltres som humanocèntrics, però, al final, som cosmocèntrics. I, cada un d’aquests nivells de consciència, implica un tipus d’amor determinat. Per exemple, en el cercle de les necessitats, l’amor és molt variable, però cada vegada ho és menys. 

I en quin cercle s’agrupa la majoria de la població?

En el primer i el darrer cercle es calcula que hi ha un cinc per cent de la població. I en el segon cercle, la divisió del món entre Nosaltres i Ells –i aquests ells són considerats pels altres no plenament humans (negres, homosexuals…)–  hi hauria un trenta per cent de la població. Això explica moltes de les coses que passen avui a nivell polític. Igual que hi ha un anàlisis de l’actualitat a partir de la realitat socioeconòmica o de gènere, també s’hauria de considerar l’anàlisi de la realitat segons les cosmovisions o l’amor (capacitat empàtica, ètica i de comprensió). Si tenim un trenta per cent de la població amb una capacitat empàtica equiparable a un infant de set anys i un trenta per cent equiparable a un adolescent de 14-15 anys… Tenim un problema!

Aquest amor del qual vostè parla no té res a veure amb l’amor de les pel·lícules, dels anuncis, dels llibres… La societat ens ven una forma d’estimar massa ensucrada?

Completament d’acord. Hem de resituar l’amor com l’acció de buscar el màxim bé de les persones, la resta és música celestial. Per combatre aquest amor primer ens hem d’explicar i, en segons lloc, hem de pensar que les evolucions només es produeixen a llarg termini. La nostra vida pot durar vuitanta o noranta anys, però potser en caldran tres-cents perquè l’amor formi part de l’agenda política. Això, però, no és cap problema! Estem educats per creure que sempre hem d’obtenir resultats, però és més important que la vida sigui significativa. I què fa significativa una vida? L’estima.

Aquests dies hem sentit persones grans dient: “si m’estimeu, no vingueu a veure’m”. L’amor és sacrifici?

No! Renunciar no és sacrificar-se, és deixar caure allò que no em correspon. És veure que hi ha coses que puc fer i coses que no puc fer. Si la persona s’ha de sacrificar, si ha de partir, si ha de sentir dolor… no és amor. Potser és dependència, idealisme malentès, necessitat de ser messiànic…, però no és amor. Quan una persona estima no vol fer cap altra cosa que allò que fa. I això diferencia dues coses: les dificultats  i el patiment. Això els pares i mares ho entenen molt bé. Fins i tot en els moments que estan més farts dels seus fills, asseguren que tenir-los va ser la decisió més important de la seva vida. 

Però molts pares usen la frase: “Jo m’he sacrificat per tu perquè t’estimo”.

Sí, però això és xantatge, no és amor! Quan la persona se n’adona que la persona és amor, també se n’adona que el fet d’estimar li permet ser. És a dir, ningú fa un favor a un altre estimant-lo. És al revés! Gràcies a tu jo em descobreixo. Gràcies a tu jo sóc. Amor és descobrir que l’altre té dret a ser lliure, donar-li llibertat i desitjar-li que sigui feliç. Si jo miro amb amor els altres dins meu hi ha amor. Allò que fas als altres tu fas a tu mateix.

En moments de crisi, com és una pandèmia, tenim més necessitat dir: “t’estimo”. Ho diem massa o ho diem poc?

En general, cal dir-ho si això serveix per millorar la relació. Ara bé, és normal que en aquest moment de pandèmia moltes persones posin en valor coses que havien donat com a suposades. Per tant, ara potser ho diem més per posar en valor una estimació que abans donàvem per feta perquè ens podíem tocar i veure cada dia.

Creu que aquests canvis han vingut per quedar-se? Potser ens tornarem  més “freds”?

Tinc l’esperança que quan aquesta pandèmia acabi tornarem a tocar-nos i a jugar com hem fet sempre. La nostra cultura ens convida a fer vida a fora i a projectar els nostres sentiments i emocions.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.