L’any 1962 va ser executat Adolf Eichmann a Israel, home de confiança de Hitler i un dels principals organitzadors de l’Holocaust. Acusat de quinze càrrecs criminals, la decisió es va prendre després d’un judici que va despertar l’interès internacional. Durant el procés, Eichmann no va mostrar penediment, deia que tenia la consciència tranquil·la perquè les seves accions es van limitar a executar ordres i que, per tant, simplement va complir amb el seu deure.
Una de les persones colpides per aquestes declaracions va ser el psicòleg social nord-americà Stanley Milgram (1933-1984). Milgram, motivat pel testimoniatge d’Eichmann, va decidir realitzar uns experiments sobre obediència a l’autoritat. Són els defectes personals o el poder de les circumstàncies allò que ens porta a efectuar males accions? A cada sessió de l’experiment hi participaven dues persones: un era el professor i l’altre era l’alumne.
El director de l’experiment els explicava que es disposaven a estudiar els efectes que tenia el càstig sobre l’aprenentatge de l’alumne. Aleshores, s’emportaven l’alumne a una sala on l’assentaven a una cadira elèctrica. Li lligaven els braços amb unes corretges i li posaven als canells un elèctrode. Quin era la tasca de l’alumne? A l’alumne li llegien unes paraules que després hauria de recordar. Cada vegada que cometia un error, el professor li aplicava una descàrrega. Amb cada error, la descàrrega era més intensa.
Ara bé, els participants s’havien sotmès a un experiment amb informació falsa. En realitat, l’experiment no se centrava en l’estudi dels efectes del càstig sobre l’aprenentatge de l’alumne, sinó sobre el professor i, més concretament, en esbrinar la quantitat de dolor que era capaç d’aplicar una persona normal a una altra simplement quan una tercera persona l’obligava a fer-ho.
Mentre l’alumne estava assentat a la cadira, el professor estava assentat davant d’un generador de descàrregues elèctriques. Es tractava d’un tauler amb 30 interruptors de tipus ON/OFF amb el voltatge indicat a cadascun dels botons, que anaven des dels 15 als 450V. Per tal que el professor no tingués cap dubte, a sota de cada interruptor hi havien descrits els seus efectes: des d’una descàrrega lleugera, fins a una que s’hi podia llegir, “perill, descàrrega greu”. El suposat alumne en realitat era un actor que fingia rebre aquestes descàrregues. Arribades a les descàrregues de 150V, l’alumne demanada aturar l’experiment. Amb els 250V, els alumnes llençaven crits d’agonia i, a partir d’allà, amb descàrregues elèctriques molt més fortes, l’alumne ja no emetia cap tipus de soroll.
Davant d’aquestes manifestacions de dolor dels alumnes, els professors mostraven la intenció d’abandonar la prova. Però, aquí ve la part interessant, davant el dubte d’abandonar o administrar la descàrrega, l’experimentador els ordenava que l’administressin. A vegades era suficient amb la frase: “Per favor, continuï”. Sorprenentment, dels 40 participants del primer experiment, 25 van obeir fins al final. Per què va ser possible arribar al punt que aquestes persones es comportessin d’aquesta manera?
Quan la persona està obeint les ordres d’una altra persona, aquesta última deixa de sentir-se responsable dels seus propis actes. Per a què una persona se senti responsable de les seves accions, ha de sentir que és ella mateixa qui decideix sobre el seu propi comportament.
Com a conclusió, Milgran diu: “No es necessita una persona dolenta per servir en un mal sistema. La gent comuna s’integra fàcilment en sistemes malèvols”. És a dir, l’obediència no sempre és una virtut ni un convenient. L’important és conrear la cultura de l’autoconeixement, del criteri, del discerniment deliberat.
