És perillós viure sol?

La música ens fa companyia, ens aixeca l’ànim i ens canvia la cara. Ahir escoltava una cançó d’aquelles que et posen a to quan cal. Tot i la polèmica sobre la seva autoria, You Raise Me Up s’ha de gaudir. M’agrada la interpretació d’en Josh Groban. Potser els sonarà per la versió en català d’en Sergio Dalma amb l’Escolania de Montserrat (La Marató, 2011). S’hi diu que tu “m’alces perquè pugui arribar a les muntanyes, pugui caminar per mars tempestuosos” i que “soc fort quan estic sobre les teves espatlles, m’eleves fins a més del que puc ser”. Sabem bé que necessitem dels altres, sentir-nos estimats i fins i tot experimentar que donem suport a algú.

Em resulta sorprenent el fenomen de la solitud “residencial”. L’Institut Nacional d’Estadística en difon dades: més de 4,5 milions de persones viuen soles a l’Estat, un 25 per cent de totes les llars del país són unipersonals. Un de cada quatre domicilis, més del 10 per cent de la població. A més hi ha un altre 10 per cent en parelles sense fills, sense ningú més: sé que no és el mateix, però tinguem-ho present. Malauradament la “unió només de prova” de la vida en parella cruixeix sovint i en surten una o dues llars unipersonals més!

Emparats en la seguretat de la comunicació digital i d’Alexa, de la videovigilància, de l’experiència de no haver de compartir dutxa amb ningú, i de la sensació total d’autonomia, hi ha milions de persones “singles”. Els vincles són només circumstancials, oberts: riure junts, cert suport psicològic, la intimitat sexual o les relacions professionals o d’altres objectius compartits. A vegades això és triat, i d’altres esdevingut: mai judicar! “Hi ha qui està sol, sense ningú, sense cap fill ni germà, i no para de treballar (…). El qui així s’escarrassa i es priva de viure bé, per a qui ho fa? És en va i un mal negoci. Val més ser dos que no pas un, perquè (…) si l’un cau, l’altre l’aixeca. Però ai del qui cau estant sol, sense que un altre el pugui aixecar!” (Cohèlet, 4). Sé per experiència que el 112 ens funciona bé: no es tracta de tenir cap por ni angoixa.

Uns fets obvis: (a) no naixem sense un altre, però hi podem acabar per vies diverses: viudetat, divorci, opcions personals de solteria, o bé religioses o acadèmiques i tantes altres. Així i tot em sorprèn que això vagi a més: som més lliures? Tenim por d’espifiar-la o de comprometre’ns? És perfeccionisme perquè mai ens arriba amb qui compartir? És egoisme?

Els meus millors amics m’ajuden quan escric: “és diferent estar sola que sentir-se sola”, “jo tinc moltes amistats, no et creguis”, “se m’estan morint els de la meva quinta”, “ja ho vaig intentar”. Hi ha de tot, però les dades fan preveure que hi haurà més “solets”: persones grans, especialment dones, que viuen més anys; aquell 50 per cent dels joves que, fins als trenta anys, l’INE diu que encara viuen amb els pares, etc.

Només no es viu sol quan hi ha intimitat: això ho necessitem encara que costi. L’afecte no es dona només quan t’has afaitat, maquillat o posat la roba que ens identifica de portes en fora de la llar. No anem prou bé si: (a) se’ns educa per a prendre tanta cura de nosaltres mateixos que estar en mans d’un altre sembla poc modern i desassenyat; (b) separem la intimitat emocional o sexual de la convivència; (c) pensem que Uber o Cuideo supliran allò de “si l’un cau, l’altre l’aixeca”.

L’amistat és un ingredient no prescindible de la felicitat (Aristòtil), però mai esdevé una submissió com la d’en Christian Grey i l’Anastasia (imatge actualment de tots coneguda) sinó una convivència afectuosa de dues o més persones que no comparteixen la llar només per utilitat o per plaer sinó per fer-nos més humans i millors. Com explica bé en Ramon Alcoberro, podem conviure íntimament només amb amistat (“una sola ànima”, en sentit aristotèlic) de “simfonia”, no de “fusió” (Plató, Convit): els singulars ens hi hem de sentir lliures, no anul·lats.

Viure sol no és difícil. Ara bé, estem dissenyats per això? La situació de solitud potser hauria de ser només un fet “esdevingut”, i viscut aleshores amb resiliència, generositat i alegria. No un “ideal de vida”. D’altra banda, si ara jo “decidís viure sol”, no podria explicar a casa que acabo de llegir aquest article, oi? Què faig? Una piulada, i prou?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.