Molt s’ha dit sobre el futbol i la política, molt també sobre el futbol i el nacionalisme. L’esport rei, a casa nostra i a bona part del món, ultrapassa tots el àmbits i es mimetitza en qualsevol entorn. També el dels dogmes, les creences, els sacraments i el més enllà. Sí, sense cap dubte, el futbol també pot ser una qüestió de fe.
Molts culés no ho sabran però dins les entranyes del Camp Nou, en el camí que duu els jugadors al terreny de joc, s’hi amaga un espai singular. Es tracta d’una capella- amb reproducció de la Mare de Déu de Montserrat inclosa- reservada per als jugadors.
Tanmateix, la identificació del club blaugrana amb el catolicisme és discreta. Res a veure, posem per cas, amb el Celtic de Glasgow, equip històricament confrontat a l’esquadra conciutadana dels Rangers, protestant per excel·lència.
Als confins d’Europa, i a les portes del salafisme més brutal, el futbol turc també debat com abordar els seus lligams amb l’islam. Una reacció, la del president del Grenclerbiligi, ha sigut especialment curiosa. Just quan la barba està més de moda entre els esportistes, prohibir als jugadors lluïr barba perquè no semblin homes “sortits d’una escola d’imams”.
De casos individuals, en els quals jugadors han procurat fer compatible la seva professió amb el rigor de la doctrina, n’hi ha de diversos. Sens dubte un dels més sonats va ser el del porter argentí Carlo Roa, qui refusà una milionària oferta del Manchester United i va deixar el futbol professional, per incomptabilitats amb el seu credo adventista. Al capdavall el futbol té quelcom de religiós per si sol o, com digué l’escriptor Mario Vargas Llosa, quelcom de ‘religió laica’. Mai podrà ser- només- un esport.
El futbol, una qüestió de fe
