Feia temps que els pensionistes es queixaven. Però refugiats en el record de temps passats molt pitjors i resignats per la cruesa de la crisi, que en més d’un cas els ha obligat a donar un cop de mà als fills, es limitaven a alçar la veu entre les parets de les llars de jubilats o als bancs de les places solellades on es reuneixen cada dia. Ara el malestar latent ha esclatat i s’ha estès pels carrers. I no només pels que fan bandera de la protesta sinó perquè ni els més prudents callen. Barrejar-hi el rescat dels bancs, els guanys de les multinacionals, les retallades en salut i la corrupció política és inevitable per molt demagògic que sigui. D’arguments consistents, però, n’hi ha per donar i per vendre en un moment en què l’economia torna a créixer amb taxes del 3 per cent.
La queixa dels jubilats és un clam després de veure, la proposta de revaloritzar – quin eufemisme! – les pensions un 0,25 per cent, el mínim previst per llei una vegada desindexades de la inflació. Més quan l’última reforma va allargar l’edat de jubilació fins als 67 anys i el període de cotització a tenir en compte per calcular la prestació fins a 25 anys. La malfiança s’ha instal·lat entre els jubilats i els que esperen arribar-hi. Avui un de cada tres pensionistes cobra per sota del llindar de la pobresa.
La pobresa, la misèria, la malaltia, la ignorància i l’atur eren, justament, les cinc xacres contra les que l’informe Beveridge alertava l’any 1942 a les autoritats britàniques a l’hora de la reconstrucció. Aquest històric document va procurar al primer govern laborista de la postguerra els fonaments teòrics de reflexió per a la instauració del Welfare State, l’Estat del Benestar.
Propugnava que totes les persones en edat de treballar contribuïssin econòmicament a la seguretat social. A canvi, les cotitzacions beneficiarien directament a les persones malaltes, desocupades, jubilades o vídues. Garantia uns mínims als pobres però també volia beneficiar als rics. L’informe sostenia que unes institucions d’assistència social sòlides augmentarien la competitivitat de la indústria. Transferirien costos laborals com la salut i les pensions dels balanços empresarials als comptes públics i generarien treballadors més productius i més ben remunerats que alimentarien la demanda de productes britànics.
William H. Beveridge (1879–1963) no era, evidentment, cap revolucionari. Director de la prestigiosa London School of Economics (1919-37) i alt funcionari britànic, ja havia contribuït anys enrere a establir una cobertura per a aturats i havia recomanat que s’instaurés un sistema de seguretat social i de pensions de jubilació. Quan en plena guerra mundial les autoritats britàniques es van plantejar la necessitat de disposar d’un model més sòlid i més just per la seguretat social van pensar, lògicament, en un expert com ell.
És veritat que els números s’havien de fer quadrar, és cert que tothom havia de trobar avantatges però l’informe Beveridge no va ser un text fred i economicista. Ha passat a la història perquè estava empeltat de la voluntat d’engendrar una societat més justa i solidària després de l’horror de la guerra. I, sens dubte, va marcar la segona meitat del segle XX a tot Europa. Ara es troba a faltar un nou William H. Beveridge que ens actualitzi l’estat del benestar amb valentia i sobretot amb aquell afany de justícia social d’ara fa 75 anys perquè les pensions puguin ser dignes i suficients de veritat.
De l’estat del benestar i l’informe Beveridge
