Molts estudis de sociologia de l’educació han assenyalat la importància del context social a l’hora d’analitzar el rendiment escolar. Sabem que les famílies i els barris juguen un paper molt rellevant en les oportunitats i desigualtats educatives. Fins al punt que l’escola no és el factor bàsic de l’èxit educatiu.
L’entorn social és crucial en tant que determina la composició sòcioeconòmica de les escoles. I sabem que l’entorn sòcio-econòmic és clau perquè correlaciona positivament amb el rendiment escolar. Malgrat això, la bona notícia és que el determinisme social no és absolut. Hi ha escoles que malgrat la seva composició social són capaces de fomentar un rendiment escolar alt.
A Barcelona, per exemple, es calcula que unes trenta escoles en entorns sòcioeconòmics de complexitat mitjana o alta obtenen a la pràctica resultats per sobre de la mitjana catalana a les proves de competències bàsiques que fan els alumnes a sisè de primària.
Aquest resultat és una notícia excel·lent, perquè implica que aquestes escoles escapen del determinisme social. Necessitem més recerca per conèixer, però, quines característiques comparteixen aquestes escoles. Això és el que ens donarà pistes per saber quins són els factors claus per superar l’herència social. Aquestes escoles són, però, l’excepció: com més gran és la complexitat social que envolta els centres educatius, pitjors són els resultats acadèmics. La dificultat és que el determinisme social és poc elàstic i troba sempre maneres de reproduir-se.
Són molts els factors que agreugen el determinisme social: la segregació residencial; la falta d’inversió; la manca de cura, reciclatge i formació continuada dels mestres, etc. Enmig de tot això, un factor que està adquirint cada vegada més importància són les experiències d’innovació educativa. Les propostes d’innovació pedagògica sorgeixen sovint de manera localitzada i descentralitzada, a vegades fruit de les xarxes existents i en d’altres ocasions allà on menys ho esperaríem, i constitueixen un dels fronts més dinàmics del paisatge educatiu.
Sabem que experiències educatives basades en l’aprenentatge cooperatiu poden tenir un efecte positiu sobre la igualtat d’oportunitats. Especialment quan la innovació fomenta la cooperació i l’aprenentatge vivencial és fàcil que generi un major apoderament dels alumnes. Les experiències d’innovació educativa són desitjables en la mesura que superen metodologies estàtiques que traslladen dins les aules les desigualtats sòcio-econòmiques de partida. D’aquesta manera, el creixement com un viver d’experiències d’innovació pedagògica ha de ser benvingut.
Ara bé, seria bo que aquesta xarxa descentralitzada d’innovació pedagògica tingués també un cert grau de coordinació. Per una raó molt simple, i és que sabem que els pares amb més estudis tendeixen a prioritzar la creativitat i l’esperit crític a les escoles. Fins al punt que, d’acord amb les dades de la Fundació Bofill, el grup de pares amb estudis superiors considera més important que l’escola incentivi la creativitat que no pas que doni una bona preparació acadèmica tradicional.
Hi ha, per tant, una relació positiva entre el nivell educatiu dels pares i la demanda d’innovació i creativitat. Si això provoca una autoselecció dels pares amb més nivell sociocultural cap a les escoles innovadores, aquest podria ser un mecanisme que faria de la innovació una possible font de segregació. Aquest risc pot evitar-se, però, amb la coordinació de la xarxa de centres escolars.
