Eduardo Madina, víctima d’un atemptat d’ETA que li va amputar una cama i actual diputat socialista al Congrés dels Diputats, reflexiona en aquesta entrevista sobre el dolor i el procés que va haver de fer per desprendre-se’n en tots els sentits. Madina insisteix en els arguments que van popularitzar la seva figura arran de la seva aparició a la pel·lícula ‘La pelota vasca’ de Julio Medem.
La majoria de víctimes del terrorisme -com és lògic- experimenten de per vida sensacions d’odi i rancor vers aquells que han intentat assassinar-los o assassinar els seus familiars. Vostè, en canvi, sembla que ha aconseguit guanyar aquesta partida, canalitzar el seu dolor en positiu i superar aquesta sensació… és així?
Després de la ràbia dels primers moments, vaig adonar-me que els terroristes no em generaven cap emoció afegida pel fet d’haver atemptat contra mi. És a dir, no em feien sentir res que no em fessin sentir abans de l’atemptat pel mal que ja havien provocat a moltes altres persones. ETA no ha trobat en mi a un jugador dels seus jocs d’odi. Penso dedicar la meva vida a fer coses més interessants que odiar aquells que m’odiaren aquell matí de febrer.
Aquest procés de reflexió deuria ser molt llarg, perquè no serien iguals els primers moments o el dia després de l’atemptat que els mesos posteriors…
No, evidentment. Tot té, en aquests casos, una fabricació lenta.
Quina concepció té del dolor? Com el definiria?
La veritat és que mai he intentat definir el concepte dolor. Físicament és més destacable que definible. És una sensació d’incomoditat, de resposta en forma d’alarma que el cos emet davant d’una estimulació externa perillosa per a l’organisme.
Una cosa és el dolor físic i l’altra el dolor psíquic. Suposo que hi ha un moment que el dolor físic desapareix i té més presència el dolor psíquic.
No crec que siguin consecutius. Crec que són complementaris. Una altra cosa és que, quan el dolor físic passa, el dolor psíquic desenvolupa el seu monopoli, però abans que això, tots dos tipus de dolor comparteixen escenari i, en ocasions, durant molt de temps.
Quins elements el van ajudar a superar el dolor?
El físic el gestionaren els metges i les hores de gimnàs. L’altre el vaig superar a poc a poc, acompanyat de les persones que m’envoltaven, amb la gent més pròxima i amb unes forces profundes de viure la vida.
El dolor, sigui del tipus que sigui, sempre deixa alguna seqüela? Per exemple: frustració, ràbia, preguntes sense resposta…
Sense cap dubte.
Creu que el dolor ajuda a fer créixer la persona? Personalment, ha madurat a causa de l’experiència de l’atemptat? En quins aspectes?
Crec que sí. Haver passat per aquell túnel m’ha servit per valorar molt més les coses del meu voltant que realment valen la pena. I ho faig convençut que cal treure partit de totes les coses que passen a la meva vida i que són bones. A més, crec que ara relativitzo molt més que abans. Crec que, en síntesi, d’aquells anys fins ara he madurat. Però, a més, sóc conscient que encara em queda molt per madurar i per créixer. I, en aquest procés, la consciència és una bona aliada.
Quina és la frase que més el confortava i aquella que no podia suportar després de l’atemptat?
No n’hi ha cap que hagi passat a la història per merèixer un espai propi. Potser, en negatiu, “qui et va manar ficar-te en política”. Una frase carregada d’una tremenda càrrega tràgica que vincula la responsabilitat de l’atemptat a qui practica la política i no a qui posa la bomba. Aquesta frase demostra una ignorància profunda que no és exclusiva de les persona que la pronuncia, sinó que té un cert arrelament social en determinats sectors que, en principi, parlen des de les bones intencions i des de la distància amb els terroristes.
Com creu que hauria de comportar-se una persona que comparteix la vida amb una persona que pateix dolor?
No crec que existeixin normes generalitzades, però pot ser una bona via intentar fer-se seu el dolor.
Creu que la societat espanyola té un concepte adequat del dolor?
Suposo que en principi sí, perquè és una societat que ha patit molt històricament. Una altra cosa és que ho sàpiga demostrar.
Generalment, som respectuosos amb els dolor dels altres?
Jo crec que sí. Una altra cosa és que sapiguem comprendre bé en què consisteix el seu dolor.
Ara que la política espanyola es troba en un moment d’alta crispació, creu que s’està jugant amb el dolor de les persones?
Sense cap mena de dubte. José Maria Aznar és la metàfora perfecta. La seva imatge de fa uns dies col·locant roses en una plaça on van ser assassinades víctimes, entre altres, d’Iñaki de Juana Chaos, és la metàfora d’un costat podrit del temps en què vivim. Les podia haver posat quan De Juana va col·locar aquella bomba costat per costat amb Esteban Nieto, terrorista que per malaltia terminal va ser alliberat pel propi Aznar. Però no, Aznar va preferir mostrar a tothom la seva pròpia tragèdia ètica. Uns dies més tard va poder passar per Atocha per col·locar roses en motiu del tercer aniversari del 11-M en el lloc on tants van morir quan ell era president del Govern. En canvi, va preferir utilitzar el dolor d’algunes víctimes al servei d’una causa electoral. Res més trist. Res més repugnant. La indignitat moral d’Aznar és la metàfora perfecte d’allò que en aquesta matèria fa el seu partit en aquest temps tan rar que estem vivint; utilitzar un dolor que no és seu i que no és de ningú.
Es pot construir la pau, si les víctimes del terrorisme no superen el dolor?
Sí. La pau és l’absència de la violència. I això pot córrer de forma paral·lela a la superació del dolor individual que cada víctima pateix. Una altra cosa són les dinàmiques de reconciliació, en les quals la gestió del dolor juga un paper nítid d’acceleració o desacceleració. En principi, la pau és, a més, un estadi col·lectiu en el qual resulta molt més fàcil la superació dels dolors particulars derivats de les malalties socials com els terrorisme. Que no hi hagi noves víctimes ajuda i motiva molt.
