El sistema Invocell, assajat per primer cop amb l’Estefania i l’Azahara, permet que un embrió es desenvolupi cinc dies dins del cos d’una de les mares i després retirar-lo i implantar-lo a l’úter de l’altra mare.
El progrés que assegura la ciència a la societat és una realitat. No hi ha un dia que no ens sorprengui un nou avenç, una nova tecnologia, una nova aplicació. Canvis constants en la manera de comprendre el cos humà, la natura, les relacions, la comunicació o l’univers que impliquen més qualitat de vida, manteniment de la salut, estructures comunitàries més eficients, entre d’altres. Ara bé, la ciència s’ocupa dels problemes i dificultats que hi ha arreu i dona resposta per igual a tothom? O bé està modulada, com tants altres aspectes de la vida diària, per interessos econòmics i desitjos individualistes?
Deia el titular: “Neix a Espanya el primer nadó gestat per dues mares”. Tenint en compte que d’entrada sabem que és impossible que un fetus sigui gestat per dues dones s’ha fet inevitable no aturar-se a llegir la notícia que explica el naixement d’en Derek, fill de l’Estefania i l’Azahara, a Palma (Mallorca). Les dones havien escollit l’institut de reproducció assistida CEFER perquè els oferia un sistema innovador i que encara no s’havia fet servir a Europa: l’Invocell. Aquesta tecnologia implica un primer pas on el material genètic (òvul i espermatozou) genera les primeres cèl·lules del nou ésser viu. Normalment, el contenidor del futur embrió resta al laboratori fins a ser implantat en la dona gestant. Però, en aquest cas, el contenidor és l’Invocell, que ofereix la possibilitat de ser col·locat dintre del cos de la dona no gestant, concretament a la vagina, prop del coll de l’úter. Durant cinc dies, l’embrió es desenvolupa dins del cos d’una de les mares; posteriorment, és retirat i implantat a l’úter de l’altra mare, on tindrà lloc l’embaràs.
Segons els mitjans que se n’han fet ressò, les dues dones van triar aquesta tècnica perquè així totes dues gestaven. L’Estefania i l’Azahara han compartit què ha suposat, a nivell emocional, materialitzar que totes dues son mares d’en Derek. Malgrat l’experiència de les dones i les paraules dels periodistes i el personal sanitari implicat, no és cert que totes dues hagin gestat. La primera ha portat a dins el que podria ser considerat un implant, ja que ni era a l’úter ni ha necessitat el cos de la dona per desenvolupar-se en els primers estadis. Per tant, encara que no es pugui negar la vivència de les mares i el benefici emocional, la realitat s’imposa. Tot i això, la tecnologia es ven com la possibilitat de gestar per donar resposta a creences i sentiments. Tenint en compte tot allò on la recerca científica podria tenir una aplicabilitat, tenint en compte els grans problemes de la societat, és ètic emprar temps i diners en avenços tecnològics que donen resposta a aspectes emocionals individuals? O pel contrari, el benestar psicosocial que pot generar ha de prevaldre? Cal regular l’aplicabilitat de la investigació científica sigui pública o privada? I amb quins criteris?
En aquest cas, encara que una de les dones cregui que ha gestat i això no sigui real, com a persones adultes i amb recursos econòmics, ho han triat. Per tant, si una empresa privada dona resposta a la seva necessitat és vàlid. També es podria assegurar, malgrat que es tracti d’un procés privat, que les dones entenen la realitat que hi ha al darrere i prenen les decisions tenint tota la informació. De manera intervencionista, es podria regular aquesta mena de publicitat i de processos.
Sigui com sigui, queda palesa la importància de conceptualitzar bé i revisar les implicacions ètiques d’aquestes tecnologies, ja que, si aviat l’Invocell també es pot implantar en un home, es podria començar a dir que els mascles de l’espècie humana poden gestar?
