Visc a la presó amb la mama

Reflexionem sovint sobre l’autonomia en les decisions dels pares quan aquestes tenen un impacte directe en la salut o el benestar dels fills. Però si hem de parlar de pares que han comès algun delicte el plantejament dels dilemes ètics es fa més complex encara. Aquest cas real en aproparà a un debat que es va obrir a la societat italiana fa un temps i que ens permetrà posar en marxa les nostres capacitats d’argumentació.

Fa un temps s’ha conegut una terrible notícia: una dona de 31 anys que es trobava a un presó de Roma ha agredit els seus fills, una nena de quatre mesos i un nen de vint, a la llar d’infants del centre. Els va llençar per les escales causant la mort de la petita i deixant greument ferit el nen.

Des de la presó els funcionaris expliquen que totes les visites es feien amb la vigilància oportuna segons els protocols establerts encara que algunes veus es queixen que atenen més de 62 nens i no poden acompanyar-los durant tot el temps necessari. Alguns dels treballadors argumenten que havien notat comportaments de la dona que els feien pensar que el vincle amb els nens no era el més adequat i s’havia de treballar. D’altres, fins i tot, parlen que havien demanat algun tipus de valoració psiquiàtrica.

Sigui com sigui, la greu agressió posa sobre la taula un debat que no agrada a la societat italiana: han d’estar-se els nens a les presons amb les seves mares? S’està preservant el seu dret a la cura i al vincle o s’està pensant més en les dones? Aquest episodi és significatiu del risc que corren els nens quan s’estan amb les seves mares si aquestes han comès algun tipus d’il·legalitat? O, els hi podria fer mal qualsevol altra reclusa?

Val a dir que, com sempre que parlem d’una notícia real, que no coneixem tots els elements del que ha succeït i, per tant, no podem centrar-nos en el cas en concret però sí reflexionar sobre els diferents elements que ens hi trobem. És important clarificar que malgrat sembla fàcil justificar la violència d’una dona envers els fills per la malaltia mental: ni totes les persones amb malaltia mental són violentes ni totes les mares que fan mal als seus fills tenen per definició una malaltia mental.

A partir d’aquest punt, llavors, què es podria fer en relació al fet que els nens visquin a una presó? S’ha de generalitzar o parlem d’un cas molt concret? Una societat pot decidir que si una mare ha d’entrar a presó els fills tenen dret a quedar-se amb ella per la importància que té el vincle en els primers anys de vida i les conseqüències que pot tenir en el seu benestar el trencament de la seva relació. Però també pot pensar que els nens corren més riscos que beneficis, independentment del perquè la mare estigui a la presó, ja sigui per les especificitats de la pròpia mare i el seu delicte, per l’entorn físic, emocional i relacional en què s’està criant i la manca de recursos per atendre’ls amb qualitat.

Quina d’aquestes opcions us semblaria més ajustada als vostres valors i creences? Tant a nivell emocional, relacional, educatiu com econòmic, és ètic que els nens visquin i creixin en presons? I que no poguessin criar-se amb les seves mares, què us semblaria? Canviaria la vostra opinió segons el delicte comès per la mare?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *