S’ha donat el cas que aquest estiu he voltat pel món, per plaer i per feina. Viatges que et porten a casa d’amics a l’altra punta del món, a hotels mig sofisticats de països que abans pertanyien a la Unió Europea, a barraques davant del mar a prop d’antics temples grecs del segle VI abans de Crist, a cabanes de fusta davant un fiord que veus on comença, però no acabes d’entendre on acaba.
Fou precisament dins aquella cabana noruega que, tafanejant els llibres apilats en una petita prestatgeria, em va venir una sensació que no per òbvia semblava menys desconcertant. Butler, Sontag, Solnit, Derrida, Tsing jeien al costat de novel·les de Sally Rooney i Ottessa Moshfegh. Els mateixos que tenim a casa.
No és complicat entendre d’on surten aquelles referències. La propietària de la cabana va estudiar amb la meva parella a Londres ara deu fer uns sis anys i juntes van fer el famós Màster de Teoria de l’Art Contemporani de Goldsmith, una reputadíssima escola de pensament crític londinenca d’on han sortit, no tots, però un bon grapat dels conceptes que conformen allò que avui en diem la cultura woke. Faltava Mark Fisher, David Graeber, Paul B. Preciado i Donna Haraway en aquella prestatgeria. Però hi eren, a les converses.
En aquest punt de l’article, algú podria pensar que d’ara endavant carregaré contra aquests nous conceptes: la confusió dels gèneres, l’ecologisme obscur, el realisme capitalista o l’ontologia orientada als objectes. Res més allunyat de les meves intencions. Com deia Deleuze, la filosofia és l’art d’inventar conceptes, així que a mi que en continuïn sorgint de nous em sembla fantàstic i necessari.
No. La cosa començà a posar-se interessant quan, a l’altra banda del món, tafanejant una altra prestatgeria amiga em trobo amb llibres de Jordan Peterson, Friedrich Hayek, Ben Shapiro, Niall Ferguson, Stefan Zweig i, evidentment, “la” novel·la d’Ayn Rand, The Fountainhead. Arguments de tota mena en defensa del capitalisme radical, l’individualisme llibertari i la defensa dels valors tradicionals en contra, precisament, de la deriva woke. Els mateixos que tenim a casa.
Aquí la cosa ja començava a fer una mica de mandra. Tot el món està immers dins els mateixos codis culturals i, tot i que sembla un debat fructífer, no sembla que avancem gaire.
Una vegada una amiga em va dir que el trauma apareix la segona vegada que et passa la mateixa desgràcia. La primera mira, difícil, però encara semblaria possible de processar, la segona, en canvi, et remata, suposo que per deixar-te la sensació del fet inevitable.
No parlaria de trauma, però sí de decepció quan, en tornar a una petita llibreria de poble, on acostumem a passar els estius, em retrobo amb tots aquests autors i autores, els blaus i els vermells, els wokes i els conservadors, a la taula de novetats. Allà sí que vaig pensar que estàvem entrellaçats, i atrapats, en un mateix embolic conceptual.
És el mercat, diuen alguns. Les elits intel·lectuals operen aquí i allà mitjançant canals de distribució globals que ofereixen food for thought a banda i banda del món, caldria afegir, occidental. Allà ens trobem tots, en una de les places globals, discutint sobre la llibertat, la justícia social i l’autodeterminació de gènere amb els mateixos paràmetres i les mateixes paraules clau. Fruit de la globalització econòmica, el pensament i els debats crítics també han pres la mateixa forma arreu.
Sort que sempre hi haurà algú que ens tregui d’aquest carrer de direcció única, que diu Benjamin. El mateix que com els nens s’apropi als objectes, de manera natural, preferint les runes en construcció a les formes acabades, “construint un món petit dins d’un món més gran”.
