Articles

Arxiu d'articles seleccionats de la revista Valors

“La justícia, fonament de la pau” per Francesc Torralba


La justícia és un dels pilars fonamentals de la pau. No és l’únic fonament, també cal la pràctica del perdó, l’exercici de la reconciliació i la cura de la memòria, però si manca la justícia, és impossible que hi hagi pau en el món.

La genuïna pau és el resultat de la lluita constant i tenaç contra la pobresa que esclavitza les persones i humilia els pobles. No hi ha dubte que un món en el qual milions d’éssers humans passen fam i en el qual una quarta part de la població mundial està sumida en la pobresa més severa, no pot ser de cap manera estable.

L’alternativa a la barbàrie, a la violència, al terrorisme, a la guerra, consisteix, avui més que mai, a construir una societat respectuosa amb els drets humans, amb les minories ètniques, és a dir, més justa, més lliure, més democràtica, més pacífica i més solidària.

Si no actuem solidàriament i amb velocitat a favor del desenvolupament dels pobles empobrits, dels quals provenen les grans masses migratòries, de les minories culturals i religioses, serem víctimes de la seva misèria, que ens haurem limitat a observar amb indiferència.

Si partim de la definició d’Ulpià, segons la qual, la justícia consisteix en donar a cadascú el que li correspon, no hi ha dubte que el més difícil és, precisament, aclarir què correspon a cadascú i qui té la facultat de decidir-ho.

La justícia distributiva elemental exigeix donar a cada ésser humà aquells mínims materials perquè pugui desenrotllar la seva vida dignament. Això també val per les minories culturals, per les identitats vulnerables. La determinació d’aquests mínims tampoc no és una tasca fàcil, perquè segons en quina àrea del món visqui, necessitaria un nombre de béns molt més elevat per poder, senzillament, viure, que altres.

D’aquí es desprèn una idea molt bàsica: ser just no significa donar a tots el mateix; sinó a cadascú segons les seves necessitats. Les persones som diferents, tant física com intel·lectualment; tenim necessitats diferents, també vivim en contextos distints. Donar a cadascú el que li correspon exigeix un treball d’aclimatació i de coneixement dels contextos. Quan la injustícia esdevé el pa de cada dia, neix el ressentiment, l’odi envers el qui distribueix i aquest odi encén l’espiral de la violència.

La injustícia genera malestar i aquest malestar es tradueix en revolta, en revolució. Mentre en el món hi hagi un greu desequilibri en el repartiment de la riquesa natural, mentre hi hagin desigualtats socials, econòmiques, educatives i sanitàries, no hi haurà pau en la terra.

Tota pau serà provisional i estantissa, amenaçada sempre per una nova revolució, per un acte de terrorisme, per un crit de desesperació. Tal com exposen els grans demògrafs, en l’actualitat hi ha béns en la terra per a poder pal·liar la fam de tots els homes; disposem d’instruments tecnològics per a produir aliments per a tots; però cal voluntat explícita i acords globals.

No podem excusar-nos, doncs, en la ignorància; ni tampoc en la incapacitat. No podem justificar-nos i dir que no ho sabíem, ni exculpar-nos i dir que no teníem mitjans tècnics. Coneixem la misèria i tenim capacitat per pal·liar-la. Estem informats de la situació de moltes minories culturals, ètniques i religioses en el món. L’únic que cal és superar els obstacles, els interessos creats, les resistències egocèntriques que farien possible edificar un món en pau.

El qui se sent tractat injustament, el qui veu vulnerats els seus drets mentre els altres gaudeixen de tot allò que volen, no resta en pau; sinó que exigeix igualtat i aquesta exigència, mentre no sigui reconeguda, és motiu de tensió, de confrontació.

Si aquesta hipòtesi és vertadera, significa que treballar per la pau, edificar un planeta més estable, més harmònic, exigeix, necessàriament el treball per la justícia. Fóra cínic esperar la pau en el món sense garantir uns mínims de justícia. La pacificació del món no s’ha d’entendre en termes de submissió, de resignació, d’abdicació de la dignitat, tot al contrari.

Quan es vulneren els drets de les minories ètniques, dels grups culturals vulnerables, és fàcil que emergeixi el ressentiment col·lectiu. El ressentiment és una emoció tòxica, summament perjudicial que quan rosega l’ànima ennegreix la vida de la persona que el pateix i totes les activitats que desenvolupa. És com un verí, pitjor encara, una intoxicació de la vida interior que amargueja i que queda a dins hermèticament tancada, creixent de dimensions cada cop més destructives.

No neix per casualitat. És fruit d’un greu comparatiu, d’una ferida que ha tingut lloc en el passat i que es va fent gran al llarg del temps, perquè el ressentiment és cíclic. Consisteix a tornar a sentir el tracte injust que vaig rebre, el greuge que em van causar, la humiliació a què em van sotmetre.

El ressentiment, però, crea cultura. És una cultura que expressa aquest odi contra el causant del greuge, contra la causa eficient de la injustícia que vaig sofrir. S’expressa a través de l’obra, de les lletres, de les arts, de l’oratòria. El ressentiment sempre busca alguna escletxa per alliberar-se, per sortir de la caixa negra.

El ressentiment no és, en cap cas, una casualitat. Qui ha estat tractat justament, no sent rancor, però qui ha estat tractat injustament i aquesta injustícia es reitera i se sent impotent per plantar cara i abandonar l’actitud servil, només li queda el ressentiment que el fa envellir abans d’hora i el converteix en una mala companyia. Hi ha fills ressentits contra els seus pares, alumnes ressentits contra els seus professors, artistes ressentits contra el seu públic.

Hi ha cultures minoritàries ressentides contra aquelles cultures colonials que les han subordinat i explotat. El ressentiment neix d’una manca de reconeixement i d’un esperit comparatiu. El ressentit es queixa perquè veu que l’altre és tractat millor i que no se li reconeixen les seves qualitats. Aquesta injustícia, si es cronifica, fa augmentar el ressentiment de tal manera que es propaga de pares a fills i creix cada cop de més proporcions enfosquint l’ànima d’aquell col·lectiu.

Quan una minoria és tractat injustament, quan se li nega la seva mateixa condició de poble, quan reiteradament se’l vexa i se l’humilia, és lògic que emergeixi el ressentiment, però si aquest poble no és capaç de transformar aquesta passió tòxica, aquesta emoció tan summament destructiva en energia creadora i positiva, aquest poble no té futur i als ulls del món és un poble que fa el ploricó i el paper de víctima.

El ressentiment no és un sentiment noble, però tampoc no ho és la venjança, ni la gelosia. Són passions humanes tan antigues com la mateixa humanitat. Una minoria ha de ser saber trobar antídots al ressentiment i mecanismes per alliberar-lo abans que no sigui massa intens i massa voluminós. Ha de poder expressar en el món la seva singularitat, la seva bellesa, la seva creativitat i riquesa inherent i, a la vegada, ha de poder reivindicar allò que és just per a ell, el reconeixement que mereix.

El món sabrà reconèixer-ho si allò que fa és bo i té qualitat, fins i tot encara que el veí més pròxim li hagi negat sistemàticament el seu dret a existir. Les minories no viuen del ressentiment. Més aviat al contrari: el ressentiment els enverina i els mata.

El treball per la justícia involucra tots. No tan sols els governs més rics del món, els organismes internacionals i els Estats; també la societat civil degudament organitzada, les institucions educatives i els mitjans de comunicació en la mesura en què informen de les situacions d’injustícia que hi ha arreu.

Francesc Torralba és catedràtic de Filosofia de la URL

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *