No és cap notícia que en el món en què vivim, el ritme accelerat i les presses marquen la vida quotidiana i la manca de temps s’ha convertit en un problema crònic. La situació s’ha vist agreujada en un món plenament digitalitzat on estem permanentment connectats al mòbil, pendents de les notificacions de les xarxes socials i dels serveis de missatgeria. Són els coneguts com a lladres de temps.
Però la falta de temps va molt més enllà d’aquestes distraccions, i ja s’està convertint en un problema social amb efectes negatius en la salut de les persones. Només cal fixar-se en el fenomen japonès del karoshi, la mort per l’excés de treball, que cada any provoca unes 10.000 víctimes. A d’altres països, inclòs l’estat espanyol, molts treballadors pateixen problemes de salut perquè les empreses no els permeten anar al lavabo, o bé compten l’estona que hi passen o els descompten aquest temps del sou.
La manca de temps s’està convertint en una nova forma de pobresa, la pobresa temporal, segons denuncia la directora Cosima Dannoritzer al seu documental “Ladrones de tiempo”, que es va poder veure al festival Docs Barcelona. En aquest documental, es mostra com el temps s’està convertint en un nou recurs natural amb el que les empreses intenten fer negoci.
Potser no en som conscients, però cada vegada que ens imprimim a casa les targetes d’embarcament per agafar un avió, quan nosaltres hem de pesar la fruita al supermercat, muntar un moble d’Ikea, posar nosaltres mateixos la gasolina al cotxe o gestionar el préstec i el retorn d’un llibre a la biblioteca, estem posant el nostre temps de forma gratuïta a disposició del benefici de les empreses, que compten amb aquesta inversió gratuïta dels seus usuaris. I cada vegada cedim més temps de manera gratuïta i sovint, inconscient.
Davant aquesta realitat, cal reivindicar i defensar el dret a tenir temps lliure i, també el dret a no fer res amb aquest temps. I és que cada vegada hi ha més gent que se sent culpable de no dedicar aquestes estones a fer coses productives. Tot plegat desemboca en una situació d’ansietat i angoixa permanent, en les preses perpetues amb les que ens movem pel carrer i que marquen el nostre dia a dia.
Iniciatives com la de la Reforma Horària, que vincula la qualitat democràtica amb la disponibilitat de temps personal, o el moviment slow, que advoca per un estil de vida sense presses, intenten oferir una alternativa per preservar el nostre temps, abans que s’acabi de convertir definitivament en moneda de canvi.
