Aristòtil defensa que el millor escenari és que la recta raó i l’emoció ens recomanin prendre el mateix curs d’acció. Aquest és el cas de la persona virtuosa. Però en cas de conflicte entre raó i emoció, Aristòtil considera que la persona que actua empesa per una emoció i en contra del seu millor judici racional, és a dir que actua de forma acràtica, fa un acte moralment dolent. A l’Ètica nicomaquea, el propi Aristòtil posa l’exemple de qui sap que els aliments dolços li són nocius i, tot i així, quan en té a l’abast, l’emoció el precipita a menjar-ne.
En contra d’aquesta manera d’entendre l’acràsia, al seu llibre Unprincipled Virtue (2004) Nomy Arpaly posa l’exemple de Huckleberry Finn de Mark Twain. A la novel·la, el jove Huck es fa amic d’un esclau fugitiu: en Jim. Les conviccions morals d’en Huck, típiques de la seva època, l’empenyen a entregar en Jim al seu legítim propietari legal. En Huck està convençut que és això el que ha de fer, però cada vegada que té l’oportunitat de complir el seu deure, se sent malament i acaba no entregant el seu amic. Finalment, abandona la idea d’entregar-lo i arriba a la conclusió és massa difícil comportar-se moralment bé.
Segons Arpaly, l’exemple d’en Huck posa en dubte la tesi aristotèlica que en cas de conflicte entre el millor judici racional i les emocions, sempre és moralment millor seguir la raó. Segons l’autora, també hi ha actes acràtics que resulten moralment millors que l’acte que aconsellava dur a terme la raó. Arpaly ho anomena “acràsia inversa”.
El millor judici racional d’una persona pot errar? I les emocions poden encertar? Així doncs, què és el que determina que una acció sigui moralment bona? La raó? L’emoció? O potser es tracta d’alguna altra cosa? En cas de coincidència entre raó i emoció, sempre encertaran el que és moralment bo? I en cas de conflicte, hem de considerar el que ens recomana tant la raó com l’emoció? Llavors com hem de decidir quina acció fer?
