T’estimo tant, perquè no et necessito

Ser emocionalment autosuficient no només és possible, sinó que és desitjable. L’autosuficiència és el màxim exponent de la salut mental.

Aparentment, això pot semblar contradictori. Els humans som éssers gregaris, és a dir, ens resultaria impossible viure i desenvolupar-nos en un aïllament total. Precisament, les relacions que tenim amb els altres són el principal factor de benestar o malestar emocional. Així que, més que contradictori, és paradoxal. L’element clau és que, qui se sap relacionar-se saludablement amb si mateix, també ho sap fer amb el seu entorn.

Ser autosuficient no és equivalent a no tenir sentiments, ni ser persones fredes. Tot el contrari. Els individus autosuficients són persones que tenen absoluta confiança en la seva manera de ser, no depenen de ningú perquè tenen la maduresa suficient per a prendre les seves decisions assumint-ne les conseqüències. No tenen por a estar sols.

Tot sovint tendim a pensar que l’autosuficiència equival a un aïllament respecte als altres, però això no és cert. Tots formem part d’una xarxa de relacions, i allò que li passa a un membre d’aquesta xarxa afecta la resta. Tendim a parlar d’un món globalitzat, però el món és global d’ençà que va començar a existir. Tot plegat, és com una infinita teranyina de relacions entre éssers vius per mantenir l’equilibri. Tanmateix, en un planeta on hi ha vida, un petit moviment pot causar una gran sacsejada a l’altra banda. Qui ens havia de dir que un virus sorgit d’un ratpenat d’un mercat de la Xina podria trasbalsar la multitud de sistemes mundials que, fins aleshores, es mantenien en un cert equilibri? Necessitem fer reajustaments constants per assolir la tranquil·litat dins del nostre ecosistema. Doncs el mateix ens passa en l’àmbit personal.

L’espècie humana depèn, com qualsevol altra, d’a-questa infinita xarxa de relacions entre éssers vius. Sense els altres no podem sobreviure als efectes biològics. No és possible ser biològicament autosuficient. Però sí que és possible ser psicològicament autosuficient.

Com són les persones autosuficients?
Podem saber que una persona és autosuficient i, per tant, intel·lectualment suficient, quan té la capacitat de resoldre qualsevol problema que s’interposi en el seu camí.

Els autosuficients són persones que conjuguen perfectament l’autoestima. Ni es sobrevaloren ni s’infravaloren, sinó que gaudeixen de la seva independència. Quan han de prendre una decisió, no tenen cap necessitat de consulta. Tot i que escoltin l’opinió dels que els estimen, faran el que considerin més oportú i mai responsabilitzaran l’altre si la decisió ha estat ineficaç. El mateix passa en el pla afectiu. No necessiten demostracions d’afecte constantment, fet que fa palès si una persona és emocionalment dependent o independent.

A més, les persones amb autosuficiència emocional defugen com del foc quan senten que han de satisfer les expectatives. Les úniques expectatives vàlides són les que es proposen ells mateixos. Aprenen a base d’ensopegades, però no ensopeguen dos cops amb la mateixa pedra.

“Tendim a pensar que l’autosuficiència equival a un aïllament respecte als altres, però això no és cert. Tots formem part d’una xarxa de relacions, i allò que li passa a un membre afecta a la resta”

Totes aquestes característiques fan que sigui fàcil identificar-los. S’entenen bé amb la soledat: la busquen i la gaudeixen. De fet, fer les paus amb la soledat és un senyal de sentir-te a gust amb tu mateix. Implica no tenir por al buit, ni al silenci, sinó trobar-hi una oportunitat per revisar assumptes psicològics propis.

Les persones emocionalment autosuficients tenen la seva manera de veure i comprendre el món i la vida. No segueixen ni convencionalismes ni es deixen arrossegar per modes, sinó que acostumen a ser persones crítiques amb el que els envolta com amb ells mateixos. D’aquesta manera, no veuen la necessitat d’adscriure’s a cap corrent de pensament, religió, o secta. Fer-ho implicaria atorgar a un determinat grup de persones que comparteixen el mateix pack moral, representades per jerarquies autoproclamades com a superiors. Però ells no necessiten la benedicció, la condemna o el perdó dels altres: la persona moralment autosuficient té clar què està bé i què no. I quan s’equivoquen es perdonen. En definitiva, el seu benestar emocional no depèn de ningú. L’autosuficiència emocional és saber confiar en un mateix.

Finalment, una persona autosuficient també és capaç de tenir tolerància davant la incertesa. Es fan càrrec d’aquells aspectes que poden controlar. Però allò que més els diferencia de la resta és que entenen i accepten que tot no es pot controlar. Saben gestionar molt bé el dol per les pèrdues, afronten amb èxit els imprevistos i accepten que l’adversitat forma part de la vida. Resumint: una persona autosuficient sobreviu a qualsevol adversitat.

De qui és la responsabilitat?
Les persones emocionalment independents, des de la més tendra infantesa, han gaudit d’uns cuidadors primaris (generalment, però no necessàriament, els pares biològics). Aquests han estat sempre disponibles tant en l’àmbit afectiu com cognitiu, essent coherents i previsibles a les demandes de la criatura, tenint una bona capacitat d’expressió afectiva per tal de satisfer les necessitats emocionals del nounat. El resultat d’aquesta barreja serà el desenvolupament d’un nou ésser humà amb una personalitat confiada i habilitats emocionals.

Malgrat tot, aconseguir allò idíl·lic no sempre és possible. En general, tots els pares intenten exercir el seu rol de la millor manera possible. Quants cops hem sentit pares que troben a faltar un “manual d’instruccions” per poder sentir-se segurs que estan oferint el millor desenvolupament a la seva criatura?

Els pares tenen la responsabilitat més important de qualsevol ésser humà: fer-ne i educar-ne un altre. Tanmateix, ells mateixos estan impregnats d’aquells patrons transgeneracionals heretats. Sigui per qüestions familiars, patrons culturals, i altres circumstàncies personals que els han marcat.

Quantes mares han patit una depressió postpart? Una de les principals causes és l’aparició d’una percepció subjectiva de l’excés de responsabilitat, al qual no es veuen capaces d’afrontar. Fer que una persona sigui emocionalment autosuficient no és fàcil, de manera que no podem deixar recaure tota la responsabilitat a uns pares que no la saben exercir, ja que, moltes vegades ni ells mateixos no han rebut les circumstàncies ideals per poder ser emocionalment independents.

Què hem de fer per ser autosuficients?
En primer lloc, cal reconèixer que ets una persona amb dependència emocional i hem d’aprendre a no responsabilitzar als altres si el problema és nostre. Cadascú té en la seva mà canviar allò que no li agrada d’un mateix. Això implica que ens hem de conèixer i per fer-ho, ens cal identificar els patrons de la teva ment, especialment pels que fa a l’assumpció de responsabilitats.

D’altra banda, cal aplicar una consciència sensorial plena; això farà que t’arribi més informació que potser, ara, no consideres rellevant. També qüestionar-se i reflexionar allò que creus que coneixes és fonamental. Només així desenvoluparàs una actitud crítica i veuràs que no necessites a ningú per canviar. D’aquesta manera, també t’alliberaràs del victimisme. Queixar-te és una forma immadura de demanar atenció. No esperis afecte, ofereix-lo.

Sí, voler passar de la dependència a la independència no és fàcil, però cal sortir de la zona de confort, augmentar la confiança en un mateix i fomentar la curiositat. Intentar no procrastinar i oblidar-se de les expectatives serà la manera de deixar-se anar amb les sorpreses que vindran. 

Article escrit per Enric Soler, psicòleg relacional per la UOC i professor del màster  en Psicologia de la Salut i Qualitat de Vida de la UAB

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.