Nathalie Lizeretti: “La pandèmia està generant una manca d’humanitat”

La directora del Centre d’Investigació, Formació i Desenvolupament de la Intel·ligència Emocional de la Fundació Privada Ramon Rosal pronostica un canvi de paradigma.

El concepte nova normalitat fa referència realment a una nova manera de relacionar-nos o a una temptativa política d’augmentar el control social?
És una nova realitat. És més, estem davant d’un canvi de paradigma. Alguns canvis ja s’estaven produint els darrers anys, però ara la pandèmia els ha accelerat. Penso que aquest canvi té un sentit, però només a poc a poc el descobrirem. És un canvi lligat a diferents fets: la Terra està molt castigada, hi ha una manca de recursos que pot ser una urgència d’aquí pocs anys i, davant de tot això, si no fem un canvi radical, la vida que entenem deixarà d’existir. I això demana canvis socials i de mentalitat.

Aquest canvi serà positiu?
No ho sabem. Tot depèn de l’ètica de les persones que liderin aquest canvi. Les coses no són bones o dolentes en si mateixes, sinó per l’ús que els donem. Una cosa si que és segura, els canvis que vindran seran molts ràpids: perquè és urgent preservar la vida del planeta i perquè si no tenim temps de pensar, tampoc podem opinar.

Des del punt de vista emocional, quina avaluació fa d’aquesta nova normalitat?
La nova normalitat, tal i com ens la presenten, implica la pèrdua de moltes de les coses que ens fan humans.

Per exemple?
En primer lloc, la imposició de la distància social. Les persones, segons les nostres relacions personals, ens relacionem a una certa distància física dels altres. Segons la proxèmica, la disciplina que estudia l’ús que fem de l’espai personal, sabem que només deixem que s’aproximin a nosaltres a una distància inferior a mig metre les persones més íntimes (fills, parella i pares), el metre és la distància personal que deixem entre amics i persones properes i, més enllà del metro i mig, és el que anomenem la distància social. Per tant, a la nova normalitat, estem perdent les relacions intimes i personals. I, en segon lloc, la mascareta perquè anul·la la comunicació no verbal i no ens deixa veure una part molt important de la cara, espai on reflectim les nostres emocions.

Vivim en un moment d’incertesa. Quins afectes emocionals pot tenir aquesta situació postpandèmica?
Gravíssims, perquè aquesta pandèmia està generant una manca d’humanitat. Ens tornarem autòmates. Se’ns està prohibint tot menys treballar. Ens prohibeixen dues coses que són molt humanes: l’oci i el dol. Em va semblar molt greu que el dia de Tots Sants, en un moment en què moltes persones han perdut familiars i que molta gent ha mort en soledat, limitessin els accessos als cementiris, que són espais oberts. El ritual de la mort està desapareixent. I, a això cal sumar-hi la reducció de la capacitat de comunicació i la limitació de diversos drets que havíem adquirit. Des que sóc major d’edat ningú em deia a quina hora havia de tornar a casa. Això és un atemptat contra les nostres llibertats! I, mentrestant i contradictòriament, els transports públics van plens.

Aquests dies han aparegut algunes veus que asseguren que les administracions han manipulat emocionalment la ciutadania. Hi estaria d’acord?
Totalment. De fet, les administracions sempre han jugat amb les nostres emocions. És una desgràcia que tinguin més informació sobre el funcionament de les emocions els polítics que els psicòlegs o els educadors. Juguen amb les nostres emocions com ho han fet sempre, però els objectius d’ara no tenen res a veure amb els objectius d’abans. Les administracions ara estan intentant gestionar una situació que no acaben d’entendre i davant això juguen a perdre el temps i no assumeixen responsabilitats. Prohibir que la ciutadania circuli pels carrers després de les deu de la nit és un sistema de repressió i no una responsabilitat, perquè no es pot parlar de responsabilitat sense llibertat.

En aquesta nova realitat, com podem mantenir el nostre equilibri emocional?
És molt difícil gestionar una cosa que encara no hem identificat. A la consulta tenim poques preguntes relacionades amb la covid, sembla un tema inexistent. Ningú va a teràpia perquè està angoixat per aquesta nova situació. Estem tractant els mateixos temes que abans: relacions de parella, dificultats amb els fills, etc. De fet, segons un estudi que vam fer, el nivell d’ansietat va disminuir durant el confinament. Ara sí que veiem la gent més nerviosa, però els pacients no estableixen una relació directe dels problemes emocionals amb la covid.

Curiós.
L’altre dia parlava amb un pacient que és psicòleg sobre aquest tema i em reconeixia: “Prefereixo no pensar amb tot el que està passant, vull pensar més en altres coses”. I em llistava temes més propers i quotidians, coses que recorden l’antiga normalitat. I ell no és una excepció, moltes persones del meu entorn fan el mateix: prefereixen viure en la ignorància. Això, però, és un error.

Per què?
En primer lloc perquè els canvis no són bons ni dolents, tot depèn de l’ètica i de les emocions. L’emoció i l’ètica es regeixen pel mateix principi: aproximar-nos a les coses que percebem com a bones i que ens generen benestar i equilibri i, al mateix temps, allunyar-nos d’allò que ens fa mal. Nosaltres establim els nostres valors en funció de les nostres emocions i ens emocionem en funció dels nostres valors. Per tant, perquè aquest canvi sigui positiu hem de formar part del canvi, ja que afecta la nostra vida, la vida dels nostres fills i la dels nostres néts.

I, doncs, quin consell ens dona?
El més important en aquest moment és identificar les nostres emocions. Si no identifiquem el que sentim, no ho podem gestionar. També cal comprendre les nostres emocions. Si no comprenem perquè ens sentim com ens sentim, tampoc les podrem gestionar bé. Evitar pensar en una realitat que no ens agrada no ens ajuda en res. Allò que hem de fer és precisament mirar les coses de cara, decidir en què volem participar i si volem permetre que ens limitin els nostres drets.

Ara passem més temps a casa, suposadament tenim més temps de reflexió i d’interiorització. Heu notat aquesta tendència?
És veritat que la gent, durant el confinament, va tenir un espai per poder valorar les petites coses: la relació amb els fills, la relació amb la parella –després del confinament l’índex de separació i de divorci va augmentar–… Però després del confinament això s’ha acabat perquè la velocitat de la vida ha augmentat vertiginosament. Els problemes que ens han vingut després han estat tants i tan ràpids –preocupacions vinculades amb la supervivència–, que les experiències viscudes durant confinament ara ja ens queden molt lluny.

Ens estem tornant més mesells?
Sí, sens dubte. De fet, podríem considerar el confinament com un estudi sociològic sobre fins on som capaços d’obeir. És cert que per por a ser contagiat i a contagiar ens hem adaptat a tot, però encara vivim totes les coses que implica aquesta nova normalitat com a antinaturals. Només els infants veuen la mascareta o la distància social com a normals i, precisament per això, no han tancat les escoles. L’escola és una manera d’adaptar la societat a aquesta nova normalitat.

Quins valors creus que en aquesta nova normalitat s’haurien de potenciar?
Tots els valors que tinguin a veure amb la nostra humanitat: la justícia, la solidaritat –que va estar en alça en el primer moment de la pandèmia però ara ja no tant–, l’honestedat –especialment en la classe política– i la responsabilitat; tots els professionals que ens relacionem amb molta gent tenim la responsabilitat de despertar consciències. No ens podem convertir en marionetes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.