La societat actual ens impulsa tot sovint a una recerca obsessiva i malaltissa de la perfecció. No n’hi ha prou de fer-ho bé, sinó que s’ha d’anar més enllà, i això sovint vol dir que no hi ha límit, que no hi ha un punt on trobar que tot ja es perfecte, sempre es podrà millorar.
La recerca de la perfecció és quelcom vàlid, no és en si mateix un problema. Està molt bé voler fer les coses el millor possible, però res més. El problema és quan caiem en aquesta recerca obsessiva, en el mínim detall, en cercar una perfecció impossible que ens durà a una enorme frustració.
Quan treballem en aconseguir alguna cosa, en fer-ho el millor possible, estem centrats damunt d’allò que estem fent, i ho gaudim d’alguna manera. Quan entrem en la recerca de la perfecció perdem de vista el fet en si, i ara només importen els detalls, sense veure el conjunt, sense ser conscients ni que, ni perquè ho fèiem.
El perfeccionisme paralitzant
Possiblement algun cop t’has trobat pensant: “Voldria fer X però no tinc prou preparació, no tinc prou coneixements, caldria fer més, però no aconsegueixo que sigui prou perfecte”. Podem substituir la X per una infinitat de coses: fer un informe o projecte, desenvolupar una afició, prendre una decisió important, planificar un viatge somiat, escriure un llibre, etc. Aquesta llista podria ser infinitament llarga i perfecta, però aleshores no acabaria mai d’escriure aquest article.
Si cerques aquesta perfecció impossible normalment succeirà que hauràs dedicat tan de temps en la preparació que mai arribaràs a fer-ho realitat, perquè cada cop que vulguis iniciar-ho hi trobaràs una nova raó per esperar.
I això ens afectarà tant en l’àmbit de la feina, ja que no hi ha manera que acabem amb la tasca encomanada, com en l’àmbit privat on aquesta falta de resolució ens pot dur a problemes d’autoestima.
El perfeccionisme a la vida privada
A la vida privada un exemple molt clar és la nostra imatge o el nostre físic, on podem arribar a motivar conductes malaltisses i trastorns psicològics greus amb l’alimentació, com l’anorèxia o la bulímia, o amb l’exercici físic, com la vigorexia. Cal que et preguntis si el que vols és una bona vida, o que la teva vida sigui completament perfecte. Si estàs en aquest segon punt, tens un problema. Som humans i vivim a la Terra, i aquest lloc no és precisament perfecte, no hi ha res que sigui perfecte totalment. Tot és com ha de ser, ni més ni menys.
Ara bé, no vull dir que com que tot és com ha de ser, ho deixis córrer i no intentis millorar res, sinó que mesuris en quina mesura es pot millorar. Cal que siguis la millor versió de tu mateix, però sense oblidar els límits que tens, i el que pots i el que no pots fer, sense oblidar on estan els teus potencials i alhora sabent on estan aquelles coses que mai seràs capaç de fer. Potser la teva complexió és forta i no podràs ser una persona molt prima, o potser no sabràs jugar a futbol, però potser podràs ser un gran amic o una persona emprenedora, o tindràs diferents coses bones però cap de molt destacable. No marquis aquell lloc on vols arribar i que és impossible d’assolir. Ves a cercar allò que t’agrada, allò que t’impulsa i hauràs fet moltes coses importants per a tu, encara que no siguin perfectes.
Evitem la frustració
En la recerca de la perfecció hi trobarem la frustració. La persona perfeccionista creu que és possible d’arribar a aquest nivell de perfecció, sense adonar-se que això és un mite. Es centra en els seus errors o en els punts de millora i mentrestant comet un gran error, perquè no gaudeix del que ha fet, creant un nou problema a solucionar, la seva pròpia i enorme frustració.
Si el teu cas és que ets aquesta persona, et recomano que imprimeixis aquesta frase i la pengis on la puguis llegir cada matí: “res és perfecte”. I com que no és perfecte vol dir que sempre podem millorar, però alhora ser conscient que no hi ha un límit on arribar, i que, per tant, com diu el poema del Viatge a Ítaca de Kavafis:
“Tingues sempre al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.”
Perquè la cosa més important no és arribar, sinó el camí que experimentem. No es tracta d’arribar a la perfecció, sinó d’aprendre, d’evolucionar i de millorar a cada pas.
Consells per deixar enrere la perfecció
-Ajustar el teu nivell d’exigència.
En cada moment, a cada pas, pensa que és el que realment importa. Si estem fent un pastís amb els nostres fills petits, la qüestió menys important és com de bonic queda. De fet, fins i tot m’atreveixo a dir, que l’element menys important és si aconseguim alguna cosa comestible. Allò més important en aquest procés serà allò que hem compartit o que hem viscut, els riures, les bromes i la complicitat.
I el mateix passa a la feina, perquè no sempre aconseguim un nivell d’èxit que puguem pensar que és suficient per aquella tasca o aquell informe. Però el fet finalment no és que sigui el millor informe del món, o la tasca més perfecte, sinó que estigui acabada en el temps i la forma que ens han donat per fer-la, i que el resultat respongui a les necessitats dels moment.
Aquest article per exemple podria ser millor, de ben segur, i podria dur mil enllaços a recursos de tota mena i fins i tot posar més exemples, però potser no calen, doncs estic escrivint un article i no pas una tesi doctoral sobre el tema, amb tota una investigació al darrera. Aquest escrit ha de resoldre el tema del títol, i aportar una informació vàlida, que sempre podrà ser millor o ampliable, però no és allò que em demanen.
-Gaudeix d’allò que fas.
L’obsessió ens porta a no gaudir, a enfadar-nos, a tornar-nos crítics amb tot i tothom i a allunyar-nos de les persones que ens rodegen. No vivim el moment. Vivim en una permanent ansietat d’aconseguir arribar en una data, d’obtenir una habilitat que no tenim o d’un resultat final. I com que tot alhora no es pot aconseguir, el resultat acaba essent la frustració i el bloqueig. Cada cop que tenim un error, hem fet un pas endavant per millorar i això és el més important. No deixar mai d’aprendre i de valorar tot el que sabem.
-Avançar vol dir cometre errors.
Tot el que fas té errors, tot el que aprens és incomplert, sempre hi ha més i més per fer, però cal tenir clar que no hi ha un final, sinó com he dit un camí. No es tracta d’arribar, sinó de veure cada moment, cada error i extreure’n alguna cosa que et porti al següent nivell, perquè encara que no ho sembla cada passa t’ha dut una mica més amunt.
Tot està per fer
Com fer tot això? Doncs a la teva manera, perquè finalment no hi ha altra manera de fer-ho que no sigui aquesta, la teva imperfecta via. Mai serà un camí perfecte per a tothom, perquè no hi ha solucions úniques a persones diferents, però si serà perfecte per a tu, i això és finalment l’únic que t’ha d’importar. Si el teu camí et duu a la felicitat, és que és un camí correcte.
Jaume Guinot és psicòleg del centre Psicología Granollers
