Els joves actuals tenen el món a les seves mans, un món en què els influencers cada cop són més presents. Són personatges que no fa pas gaire anys que van deixar enrere la joventut. Conversem amb Carles Feixa, doctor en Antropologia Social per la Universitat de Barcelona i honoris causa per la Universitat de Manizales (Colòmbia), en el seu despatx de la Facultat de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, on des de setembre de l’any passat desenvolupa una investigació sobre bandes juvenils centrada a Europa, el Nord d’Àfrica i Amèrica.
Carles Feixa Pàmpols (1962) ha exercit des de 1988 com a professor a la Universitat de Lleida (UdL), en la qual ha dirigit el Centre d’Estudis sobre Joventut i Societat. Les seves línies d’interès més recents tenen a veure amb el moviments dels indignats, l’emigració dels joves catalans a Londres, la joventut des del nord d’Àfrica després de la primavera àrab o les narratives de la crisi. Format a la Universitat de Barcelona, Feixa va ampliar els seus estudis a Roma, Mèxic, Berkeley (EUA) i París.
A més de la UdL, ha impartit docència a la Universitat Autònoma de Barcelona, i ha estat professor visitant en universitats d’Argentina, Mèxic, el Perú i el Regne Unit. El 2006 va ser nomenat doctor honoris causa per la Universitat de Manizales (Colòmbia). És autor o coautor de més de quaranta llibres, entre els quals ‘De joves, bandes i tribus’ (Ariel, 1998) -cinquena edició-, ‘De la generació @ a la # generació’ (Need Edicions 2015), ‘Juvenopedia’ (amb Patricia Oliart, Barcelona, 2016) i ‘Youth, Space and Time’ (Brill 2016).
Com sorgeix la figura de l’’influencer’?
Els influencers són la demostració palpable d’una tendència que jo ja vaig detectar fa més o menys quinze anys: la conversió dels hobbies o les tendències de la cultura juvenil en una dedicació que els permeti guanyar-se la vida. Dit d’una altra manera, convertir una afició en un modus vivendi. Aquest procés no és exclusiu dels influencers, també ha passat històricament amb els músics, joves que han començat tocant amb un grup d’amics i després s’han professionalitzat. O actualment succeeix amb el món dels hackers. Això sempre ha passat, però la novetat de la darrera dècada és com la tecnologia ha mediatitzat tot aquest procés i com ara es viralitzen aquestes tendències i es converteixen en massives. En el fons, aquest procés és la màxima expressió del capitalisme neoliberal –moviment que es focalitza en l’individu i en el self-made men o la self-made woman–, però, contràriament, apostant alhora, per una tendència a la socialització. L’influencer es fa a si mateix, però té èxit en el moment que aconsegueix una xarxa social, un grup gran de seguidors que se senten identificats amb allò que planteja.
Estem davant d’una professió de futur o d’una moda passatgera?
La de l’influencer no és una moda passatgera com algunes coses que s’han creat a la cultura digital, que per definició, és mòbil i dinàmica. Podem dir que aquesta és una figura amb tendència a l’estabilitat. Ara bé, serà més estable el fons que la seva forma de presentar-se en públic. De fet, molts d’ells van sorgir a Youtube i ara ja estan a Instagram.
Doncs parlem de la figura… Què és un influencer?
Són joves-adults, entre 20 i 35 anys, que es venen a si mateixos. Dit d’una altra manera, el producte que ofereixen és la seva pròpia personalitat. Una personalitat que està associada o no a una tendència estètica i a un seguit de valors; valors no monolítics i rígids integrats en un catàleg tancats, sinó tendències ètiques amb límits menys clars i més manejables. Això no vol dir, però, que no promoguin estils de vida i formes de comportament! En el fons, estem davant del pas de l’ètica –una ètica personalitzada-; a la “nètica”, un concepte ideat pel filòsof finlandès Pekka Himanen, autor del llibre La ética del hacker y el espíritu de la era de la información.
“Nètica”?
Sí, l’ètica a la xarxa. Aquest autor planteja com el hacker –en certa manera antecedent de l’influencer– prefigura una cultura del treball i del temps lliure que ja no correspon amb la cultura i l’ètica del capitalisme industrial, la qual es caracteritza per uns horaris molt rígids, una classificació basada en les classes socials, una professió que dura tota una vida i una vinculació de la persona a l’esfera productiva. En canvi, Himanen anuncia unes formes de treball i d’oci més flexibles –una organització del temps que no es basa en les vuit hores diàries–, un trencament de les esferes treball i oci, de la temporalitat rígida i parla de noves formes d’auto satisfacció i producció des de casa (el teletreball). Les persones ja no s’integren al sistema industrial o productiu, sinó que s’inventen la seva pròpia imatge des de casa. Això sí, molt vinculada al consum, però també un consum diferent.
En quin sentit?
Perquè no es tracta d’un consum mercantilitzat. De fet, allò que es consumeix o es ven és la pròpia identitat.
És positiu que els joves es creïn les seves pròpies oportunitats. En això no hi ha discussió. Però és qüestionable una feina que consisteix “en vendre la pròpia identitat”? Fins i tot, l’hem de considerar feina?
Ser influencer no és una feina des del punt de vista del capitalisme industrial perquè no produeix res en termes materials o de consum, però sí –i això es veurà més en els propers anys– que pot ser considerada una feina en termes de capitalisme informacional o digital. En aquest tipus de capitalisme no es produeixen objectes sinó símbols o imatges. Aquesta és una producció etèria que reflexa la societat digital o virtual en la qual caminem. Hem passat d’una societat sòlida, dominada per uns valors immutables i vinculats a una religió o a una ideologia política, a una societat líquida –com deia Bauman–, dominada per uns valors que fluïen dins d’uns marges i uns marcs que els definien. Ara tendim vers una societat gasosa, dominada per uns valors que s’expandeixen, que no es poden veure, però que es poden intuir. Tres estats de la matèria que estan en constant evolució. De fet, els joves, i els influencers en particular, passen per les tres fases, no exclusivament es troben en l’estat gasós. Per exemple, alguns influencers es posen de moda però no converteixen la seva afició en professió o la seva influència dura poc. En canvi, aquells que tenen durabilitat, els que es consoliden, és perquè són capaços de convertir aquest món gasos en un de més sòlid. En el fons, els influencers no deixen de ser estrelles de la moda, però més enllà de la roba i els complements, venen el seu propi estil de vida, aficions i formes d’expressar-se. A l’inici dels influencers aquests eren molt genèrics, persones que senzillament tenien gràcia en la forma d’explicar-se. Però de mica en mica també s’han anat especialitzant (música, roba, política, humor…). En canvi, alguns destaquen per la seva localització, una ciutat o el seu propi espai íntim.
Si voleu llegir l’entrevista sencera, acudiu als nostres punts de venda o compreu-la directament a l’iQuiosc.cat.
