Tenim tots ‘una vida no viscuda’? Com si el que ara tenim o fem no ens omplís prou? Sembla que alguns líders mundials, sí.
A la meva vida no viscuda, seria lluny de qualsevol lloc, a una casa de camp. (…) Amb molts nens, molts cavalls, molts gossos. Tothom anant amunt i avall, i amb permís d’anar ben brut”. A la magnífica obra de teatre L’Audiència, de Peter Morgan, la reina d’Anglaterra somia què hauria estat de la seva vida si no tingués l’obligació, el deure, d’estar al capdavant del seu país.
Què vol dir la Reina Isabel amb aquestes paraules? Mostra insatisfacció? Seria com quan diem “el dia que em toqui la loteria faré, em compraré…”. Com si el que ara tenim o fem no ens omplís prou. Però no sembla que sigui aquesta la motivació de la reina d’Anglaterra, que compta amb una de les fortunes més grans del món.
Prefereixo pensar que la confessió del seu somni es correspon amb una visió de la pròpia vida com una missió. Aquest plantejament de la vida com un cert deure pot ser interessant, i no nego que d’entrada el trobo suggeridor. Si cadascú, de forma individual, deixés de banda els desitjos o els interessos particulars per veure què pot aportar a la societat, a la comunitat, de ben segur que tots plegats hi guanyaríem. Ni que només fos una mica.
Però això que m’agrada aplicat a l’acció individual de cada persona em fa una mica de basarda si ho aplico a alguns personatges públics. Sempre hi ha hagut certs líders que sembla que s’hagin atorgat la missió de conduir-nos a metes quasi sagrades. Són persones que, en creure’s imprescindibles, en el fons mostren un menyspreu cap als seus conciutadans. Què potser el Regne Unit no seria igualment un gran país, sense reis? Francament, si algun d’aquests “líders” que corren pel món em parlés de la seva vida no viscuda, a mi em vindrien ganes de dir-li: “Doncs llàstima que no ho hagis fet!”.
